EN MEMÒRIA D’UNA LLIÇÓ

Aquest divendres vaig anar a visitar “Josep Tenas i el mar” aquesta exposició de caire semi antològic que de manera itinerant es va passejant per arreu per recordar a l’artista canetenc i que ara s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró.

Ja fa dies que es va inaugurar però jo volia fer la visita en silenci , en la solitud, com la  que acostuma a dominar les sales artístiques de Mataró quan ja fa uns dies que s’ha inaugurat l’exposició. Era així ja que no era l’obra la que em cridava a visitar-la. Conec prou bé el fer de Tenas i em dona molt més encanteri la seva façana expressionista i essencialment informalista que no pas aquesta vesant en aparença més senzilla com és el mar , encara que en aquesta exposició, i cal felicitar-se, hi ha unes poques obres més enllaçades amb aquest art interior que no pas en l’anecdòtica del mar i el seu cercle.

Soc del que crec que els veritables artistes , i repeteixo el mot artistes que no pas pintors, deixen un bocí de la seva ànima, esperit, o com vulgue-ho dir-li, en totes i cadascuna de les seves obres. Un esperit que és el que serveix de nucli unitiu i evolutiu en la seva carrera i que després de la seva mort ens permet asseverar allò tan tòpic però alhora cert de que l’artista roman entre nosaltres a través de les seves obres.  I era allà, en la permanència , on volia retrobar-lo en la quietud i el silenci.

Vaig conèixer a Josep Tenas en motiu d’una exposició que realitzà a la galeria Tertre. Havia retornat de Suïssa i mitjançant Concha Ibánez que si no vaig errada era parenta seva, va aconseguir que en Nico li fes un espai en la programació. Va ser aquella una exposició bigarrada en la que confluïen en batibull tota l’amplitud i dispersió, que era molta, del treball de l’artista.

La crítica no va ser bona i en ella vaig incidir en la necessitat de depuració. Deia que l’edat i la trajectòria del creador obligava ja a una depuració de conceptes i l’establiment d’un cert discurs creatiu que per el presentat no es veia per cap cantó.

Tenas es va enfadar molt, va escriure cartes al director, va exigir la retirada de la crítica i finalment va mantenir amb mi una llarga trucada telefònica de to aïrat i violent en el que em va dir de tot menys bonic. Mai he tingut una conversa tan insultant com aquella. Evidentment no hi va haver cap rectificació i en Nico, molt enfadat ja que estava d’acord amb el que es deia a la crítica, va estar a punt de despenjar l’exposició.

Va passar el temps i no vaig tenir cap altre contacte amb Tenas fins uns anys després. El “Taller d’Art” que es trobava al carrer Gravina i estava dirigit per Nona Boadas va organitzar una visita a Madrid per visitar Arco i el Prado i em va convidar per que jo en fes la visita comentada. El viatge era obert a tothom i en el dia de la reunió prèvia la meva sorpresa va ser majúscula quan em trobo que entre els viatgers hi era Josep Tenas amb família i amics. Ja l’hem cagada, vaig pensar.

Hi va haver la visita lliure a Arco i l’endemà varem visitar el Prado centrant-nos en El Bosco, Ribera, Zurbarán , Meléndez, Velázquez i Goya. En vaig sortir content d’aquella visita. Molta atenció del grup que va anar engreixant-se amb visitants generals que en sentir les explicacions ( per raó d’alguns alumnes es va fer la visita en castellà) anava afegint-se a la cua.

En acabar la visita i quan ja ens disposàvem a anar a dinar de manera lliure , se m’acostà Josep Tenas i em va felicitar de manera més que efusiva. Davant la meva sorpresa em va omplir d’elogis tot dient-me que aquell matí havia recuperat al Bosco i havia vist a Velázquez d’altre manera, i... Que havia estat una veritable lliçó d’art i que potser tenia alguna part de la raó en la crítica que havia fet anys abans.

Van passar uns mesos sense contacte fins que vaig coincidir amb ell a mitja Rambla de Mataró. Els saludes de ritual. A on vas, jo a treballar, a doncs jo a emmarcar aquest gravat i em senyalà una carpeta que portava. És un gravat que m’agrada molt i no vull que es faci malbé. De cop i volta em mirà i va dir: Ho he pensat millor , aquest gravat és per tu. El mereixes. I me’l va regalar. No vaig tornar a coincidir amb ell i al poc temps moria.

Per això la meva visita a l’exposició, per dir-li que aquell gravat , magnífic per cert, segueix essent una de les meves peces favorites i sempre que el miro em ve al cap la lliçó d’humanisme i personalitat que em va donar , en capgirar i positivitzar tota una relació.

Divendres en silenci varem parlar i vaig sentir el seu somriure quan sortia de la sala.

Una exposició que per cert us recomano.