Quaranta anys i quaranta edicions,
ja que en una ocasió al finals dels vuitanta la mostra no es va celebrar,
essent-ne protagonista crític , - que no està gens malament-, en aquesta mostra
esdevinguda un clàssic i que ara iniciant temporada , i abans més en les dates
que pertoca ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre) no deixa de ser esdeveniment
artístic en la ciutat i que ha volgut ( cada vegada ho aconsegueix menys) ser
el reflex de l’art que es conrea a la mateixa, omplint de visitants els
diferents espais que ha anat ocupant en el temps (Biblioteca Popular; sala de
la Caixa Laietana. Pça Sta Anna; sala Caixa Laietana, Riera; Museu de Mataró i
Sales de l’Ateneu).
De fa dies que tenia in ment fer un
paral·lelisme estructural entre ambdós comentaris crítics però alhora de la
veritat no ha pogut ser per les diferencies abismals comparatives entre ambdues
edicions. Així si llavors parlàvem de la millor edició avui hem de parlar d’una
de les més fluixes . Si llavors parlàvem de l’excel·lent presentació avui hem
de parlar del disbarat del muntatge actual que separat en dos espais que no es
comuniquen, no tan sols trenquen l’harmonia expositiva ans creen un global
confós que dilueix i distorsiona la mirada del conjunt.
Si llavors parlàvem de
“consagrados”, “en ascensión” i “los demás” impossible se’ns fa en l’actual
edició ja que per un costat el nombre d’artistes “consagrats” és mínim amb
exemples tan impactants com per exemple de que sols 5 dels 24 artistes
participants a Tempus Fugit hi estiguin presents (Cabellos, Cusachs, Parés
Safont Tria i Josep Serra) absència acompanyada d’un bon gruix dels altres
creadors que mantenen ja un cert nivell. Una absència generalitzada en aquesta
zona que hauríem de dir “noble” de la creativitat local que fa baixar , i més
que molt, el nivell global de l’exposat.
Uns artistes en “ascensión” que en
el cas que avui ens ocupa apareixen en comptagotes i ,el que no és pas el
millor, en creadors ja amb un ample bagatge creatiu en les seves esquenes , mentre
que les sorpreses sorprenen , i valgui el joc de paraules, precisament per la
seva absència.
I en el que pertoca a la resta un
poti-poti en el que hi ha de tot, amb predomini d’obra de nivell mig, però
sense aquelles obres cridaneres que ens il·lusionaven per la possible evolució
positiva del creador. El que sí és positiu i s’ha de remarcar, és que la franja
baixa de l’exposat s’ha homogeneïtzat i encara que hauria estat recomanable
haver deixat una tercera part del presentat en l’espai dels refusats, el cert
és que enguany no apareixen aquells obres que feien fredar i que ens
presentaven la cara més fosca d’aquells pintors a qui les seves llums
sensitives no els portaven pas pel camí
de la plàstica.
El que si cal remarcar i molt
positivament és el convit realitzat als batxillerats artístics mataronins per
que alguns dels seus alumnes prenguin part en la mostra. Una convidada que
serveix per recolzar la gran tasca d’aquests batxillerats artístics alhora que
s’intenta serveix d’inocular a aquests joves participants el desig de seguir
participant en la col·lectiva ja no com alumnes i si com a creadors.
Sens dubte és un espai prou
gratificant en el que hi ha un poker de creadors als que hem apuntat ja a
l’agenda , i de qui no fem públics els noms ja que trencaríem el criteri
d’equitat expositiva i malbarataríem el sentit formatiu de l’aposta.
Una mirada , la de les seves obres
, que dignifica el caràcter de la col·lectiva encara que no estaria de més que
en les properes edicions s’equilibrés més la individualitat dels treballs i no
en aquest puzzle compositiu que dona més caràcter de mostra de fi de curs que
no pas del que en realitat és, una primera presència pública davant d’un públic
interessat.
El sant Lluc doncs es manté on
estava , en aquest camí de davallada
permanent fins a la desaparició que per el bé de tots hauria de ser propera i
ràpida. I si ningú està disposat a practicar l’eutanàsia activa potser seria
cas de replantejar-se del tot l’accident, ja que la mostra actualment serveix
per ben poc. No serveix per la gran majoria dels artistes , les absències i el
nivell del presentat així ho demostren i sí serveix en canvi per enganyar al
públic oferint-li una mirada falsa i devaluada de la realitat artística de la
ciutat.
El sant Lluc una mostra defensada
en una falsejada tradició que actualment fa més mal que bé a la cultura plàstica
de la ciutat.
L’adéu cada vegada és més obligat. O el canvi radical.
(.... continuarà amb anàlisi
personalitzat del presentat).
(les fotografies han estat manllevades de la xarxa, fb Fundació Iluro)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada