DELS ORÍGENS A LA POÈTICA DE L’EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 

A finals de la primera dècada d’aquest segle, Enric Punsola visitava el Guggenheim de Bilbao i allà descobria de manera casual i accidental la pintura del xinés Cai Guo Oiang que presentava en ell la seva obra pictòrica realitzada amb pólvora. Es tractava d’unes composicions que en ocasions eren certament minimalistes , mentre que altres eren gegantines i d’alta complexitat. Una obra que aplegava la tradició ( la pintura amb pólvora és ancestral a la Xina) i la més rabiosa contemporaneïtat.

Punsola , que per un llavors estava acabant els seus estudis reglats a la Facultat de Belles Arts, es movia per uns verals d’una figuració extrema, a l’estil Antonio López, que no l’acabava de satisfer ni en el seu desenvolupament tècnic ni conceptual.  La visió de l’artista xinés obria els seus ulls i l’incità a caminar per uns indrets diferents i llaminers que alhora encaixaven amb la diversitat del seu univers artístic , -escenografia en el mon del teatre, i música en un grup de música popular-, dos elements en els que el foc i la tradició tenen un paper protagonista molt essencial.

Començava així l’aventura, que l’ha portat fins on està ara, com queda clar en aquesta magnífica exposició que presenta al Museu Arxiu de Llavaneres. Començà per la pertinent recerca  tècnica i conceptual d’aquest nou angle creatiu que essent molt diferent als demés li permetia fer reset i recomençar de nou.  Un fet que es produeix amb la sèrie “Orígens” (2015) , un seguit d’obres clarament iniciàtiques que li serveixen de beceroles en el seu caminar.

Les formes simples, l’aprofitament sense mistificacions dels resultats, l’espontaneïtat i la sorpresa. L’anar obra a obra per fer un pas endavant. El crear-se problemes per intentar assolir solucions, ha estat un constant en aquests darrers anys i amb una evolució prou ràpida , l’autor ha assolit ja un idioma plàstic afermat i positiu.

I cal remarcar aquest “positiu”. La idiosincràsia fonamentalment tècnica d’aquets tipus de pintura, podria haver tancat essencialment en ella el progrés, el present i el futur. La tècnica ha de ser sempre un mitjà mai una finalitat. Punsola així ho ha entès i ha introduït en l’equació un nou element com és el “collage”, que li permet fugir de les estructures tancades del nucli explosiu per acotar-lo i redirigir-lo cap un nou ordre espaial i estètic.

Un collage que està agafant protagonisme i que alhora pot aportar una nova varietat cromàtica a una paleta limitada per els materials emprats i que podria afegir valor al resultat final.

Una de les tasques de la crítica és analitzar el present i alhora intuir el futur. Posats en aquets tessitura, un imagina una evolució creativa per part de Punsola en la que la pólvora arribi a ser subordinada quan no tangencial, i que l’estructura plàstica i conceptual que ara s’albira sigui clarament la dominant, caminant per uns verals d’una abstracció visual de gran intensitat estètica recolzada per afegitons puntuals d’altres elements, ja sigui pólvora, color, grafit, pintura o qualsevol altre.  

Però això és fer prediccions de futur. De moment, el que interessa que és el present pur i dur, cal dir que ens trobem davant d’una més que interessant exposició, en la que l’equilibri del conjunt és el més adequat. Amb petites delicatessen com son les obres de mides més reduïdes,  amb obres de bon pes específic com son les de mides grans , en les que les composicions s’equilibren a la perfecció, i acaba amb l’espetec del llibre d’autor que com una passera travessa tota la sala que és la culminació d’un procés creatiu i alhora un veritable cop a la taula per part de l’autor que amb aquesta exposició reclama , i amb tota justícia, un espai en la primera divisió de l’art local i comarcal.

Felicitats.

“Dels orígens a la poètica de l’explosió”. Enric  Punsola

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 de març al 3 d,abril de 2022