EN EL COMIAT A PACO RODON

 

Vaig conèixer a Paco Rodón , allà a meitats dels anys vuitanta quan entrà com a director del Museu  Monjo, encara que l’havia vist per primera vegada amb Alcoy i Rovira Brull, allà a la sala Gaudí on els dos artistes n’eren poulains.

Era aquell Museu, o millor dit Gliptoteca, que era el seu nom oficial. una paraula que espantava i quasi ningú sabia ni tan sols que volia dir. En un tres i no res va capgirar aquell espai arnat i decadent  per convertir-lo en el far que il·luminà durant un quart de segle , no la vida cultural de Vilassar, si no la vida cultural del Maresme, desplaçant especialment en l’artístic a Mataró, una ciutat que no ha acostumat a fer mai una aposta cultural de nivell.

Cada primer dissabte de mes, a les vuit del vespre, la cita era obligada , acudir a la inauguració de la nova exposició del Monjo. No feia falta saber qui en seria el protagonista. Podies anar-hi a cegues ja que la qualitat estava garantida . Per allà hi van passar quasi totes les patums (Ràfols, Hernández Pijoan, Maria Girona i com no el seu gran amic Josep Guinovart...), però també ens va descobrir tota la generació dels artistes dels 50 encara avui en dia , la gran menystinguda (Todó, Garcia Vilella, Garcia Llort, Vila Grau , Carme Garcés....),. I com no, va apostar per les joves fornades, en especial les de la comarca (Brasó, Serra, Codina, ) . L’alterativa del jove artista aprenent es produïa quan s’aconseguia exposar al Monjo.

Però a més , les presentacions anaven sempre a càrrec dels crítics i intel·lectuals del més alt nivell. Això per no parlar de les conferències, recitals, xerrades o taules rodones, amb les que completava l’acció cultural. Allà hi vaig escoltar Giralt Miracle, F. Fontbona, Ainaud de Lasarte, Corredor Matheos, J.M.Cadena, Vázquez Montalbán, Miralles,  Nani Riera, Horta, J. Valverde, Paco Ibañez, X.Ribalata, Ovidi Montllor, Raimon ,F Pi de la Serra... i tants d’altres

L’evangeli mensual de mossèn Rodon acollia mes a mes tots els fidels culturals de la comarca. Una conyeta que li fèiem tant el que us parla, com l’Isabel  Ayala, la seva infatigable secretaria i col·laboradora i en Jaume  el seu marit, amb l’emprenyada general d’en Paco que això que el comparessin amb un Mossèn el treia de polleguera.

Però és que al costat d’això. En Paco es llençava a generar la revista zerovuittrescentsquaranta. Una revista ” de poble” en la que escrivia la crème de la crème del país. Veure els llistats dels articulistes habituals i principalment dels seus números especials  podia fer enrogir d’enveja a l’editor de qualsevol revista de pensament del país.  I orgullós està un d’aparèixer al costat de tants grans articulistes i pensadors.

I a més s’apuntava a l’Aixernador, la gran experiència cultural d’Argentona de finals del segle passat amb Joan Pannón, i escrivia presentacions, tant per a les grans patums de l’art català, com per el jove que encara estava en les beceroles artístiques. I guanyava premis nacionals amb llibres tan especialitzats com el de les vidrieres modernistes i l’art del vitrall.

I ara era jurat d’un concurs literari, i ara dels més importants premis artístics , com per ex. les beques Endesa, i ara feia una presentació o una conferència, o et muntava un jurat per una Biennal que era el jurat amb més pedigrí  de qualsevol concurs que es realitzava tot l’estat ( com els primers jurats de la Torres Garcia, encara que ara semblen haver-ho oblidat la gent del Sant Lluc).

Amb una capacitat de treball inabastable per a quasi tothom , que en Paco realitzava amb la seva habitual bonhomia, és a dir rondinant soto vocce o de forma ben explicita, maleint als polítics, en espacial als regidors de cultura , i agafant el telèfon per trucar a qui fos, demanant la seva col·laboració per la immediata nova activitat que preparava, sempre amb positiu resultat final.

I això sols s’aconsegueix amb una fidelitat absoluta als principis personals i, amb una entrega total i permanent a la cultura, entesa no com espectacle i sí com a  forma d’educació, i conseqüentment com element clau per a un reequilibri social.

Un aspecte un xic adust, rondinaire, taxatiu en les afirmacions, irònic, cínic i mordaç quan era necessari, el que feia que qualsevol que tingués relació amb ell patís alguna forta topada en el decurs de la mateixa. Aquesta era la cuirassa que servia per defensar-se dels mediocres i dels culturetes interessats, aquell cert to de menysteniment marcant distàncies. Però aquells que el coneixíem sabíem perfectament que tot allò era a fi de bé i en defensa d’allò que més estimava, més enllà de la família:  l’art en particular, la cultura en general i el país com ens superior.

Ara però, tot això ja es història , i si filem més prim , ja fa uns anys que és història, ja que en Paco i la seva influència s’havia anant fonent amb el pas del temps, cosa que li pesava en l’ànima per que fins no fa pas tant seguia creient en que encara tenia molt a dir.Però en aquests moments de l’adeu definitiu sols em queda dir-te, Paco, GRÀCIES. MOLTES GRÀCIES . Per la teva passió, per estendre a tots la teva saviesa , per el teu llegat i per fer-nos entendre que al final  L’ART I LA CULTURA son els que ens salvaran

Adeu Paco, que el camí sigui lleu .I repetim el crit que portaves amagat a l’ànima: VISCA L’ART , VISCA LA CULTURA.

Uns crits finals que de manera llastimosa i vergonyosament vergonyant no ha corejat l’art i la cultura comarcal a qui va dedicar tants esforços. Sols dos artistes , l’argentoní Josep Serra i Antoni Perna de l’Hospitalet, van estar presents en  l’acte del darrer adeu. Tampoc hi eren els polítics que tant se li havien acostat per que servís de mitjancer amb noms importants i ni gent d’associacions, grups, grupets i capelletes. Ni la pròpia gent del Monjo que ell va ressuscitar i li ha permès ser el que és. Una vegada en Paco ja no els hi era útil, l’havien borrat de l’agenda.

La mort de Paco Rodon ens provoca d’aquesta manera dues pèrdues enormement sentides. La seva pròpia i la de l’honorabilitat i el respecte per aquells que han treballat per la cultura. Qui no és capaç de respectar el grans mestres no mereix el respecte de ningú .

Tot trist, tot molt trist.