POLÍPTIC. ANTONI LUIS

 

Una de les múltiples i inacabades discussions del món de l’art és aquella que filosofa  de quin és el següent pas que ha de fer el creador quan ha trobat el que considera el seu idioma plàstic, en el que s’hi troba a gust , creu que desenvolupa millor el seu pensar i expressa millor les seves emocions i sensacions.

Per a uns el que cal és depurar l’idioma fins a l’essència en un caminar progressiu fins assolir el nirvana artístic particular ( cas Joan Miró). Per altres en canvi un cop assolit el màxim i amb un futur que portarà ineludiblement a la repetició s’ha de considerar la “pantalla” com superada , - per emprar un llenguatge actual-, i reinventar-se per uns altres verals en la recerca d’una nova “veritat” personal (cas Picasso).

Està ben clar que en aquesta discussió, l’opinió d’Antoni Luis, el veterà artista mataroní, és la reinventar-se cada vegada per seguir gaudint del misteri de la creació i de la gestació de la mateixa.

Si durant bona part de la seva vida artística , el dibuix i el paisatge  han estat la seva forma d’expressió plàstica sempre per uns camins figuratius tradicionals, sota l’ombra del mestratge que li donà Jordi Arenas, fa uns anys ja ens va sorprendre amb una sèrie del que podríem dir “paisatge industrial”  amb una mirada penetrant en les despulles de les fàbriques tèxtils abandonades. Uns treballs intensament viscuts que supuraven alhora enyor i història viva.

Darrerament ens vam acostumar a un Antoni Luis bevent del pop, un pop personal, costumista i mediterrani que culminà amb una sorprenent i ben girbada exposició al Col·legi d’Aparelladors sota el títol de “Con Junts”, cònica de la qual podeu recuperar aquí , un conjunt d’obres individualitzades però relacionades entre si en petits grups, que transformava el seu caminar artístic dirigint-lo cap uns corriols cromàtics, alegres, esperançats però alhora amb  les suficients dosi de reflexió i pensament . Amb dolçor i també amb ironia s’esplaiava en el seu mon personal.

Ara , dos anys i mig més tard, Antoni Luis fa capitomba sobre si mateix, i elimina la p del pop per passar-se a un llenguatge essencialment op ( òptic), en la que mitjançant 37 peces individuals, agrupades en tres grans políptics ens ofereix una simfonia coral, agosarada i a la vegada tranquil·la, en un equilibri formal quasi matemàticament controlat, però picant-nos l’ullet en fer-nos entendre que aquests son els políptics triats, però en podrien ser d’altres que deixa a la nostre imaginació.

Amb un equilibri total , tant en la construcció com amb l’ús perfectament combinat del color, Luís ens ofereix tres políptics de bona mida, realitzats amb acrílic i tempera sobre tauler, un en homenatge a Vincent  V.G. , un altre un impressionat codi de barres i un darrer , veritable encaix de geometries i colors, en les que tot jugant i gaudint personal, estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment.

Malgrat l’aparença d’un divertimento, l’obra que ara ens presenta Antoni Luis, és al demostració d’una activitat plena i una capacitat de reinvenció artística envejable en i la demostració que tot artista mai ho ha dit tot, sempre li queda una zona de la seva capacitat creativa per explorar i explotar.

Felicitats.

Políptic. Antoni Luis

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

El 18 de març al 18 d’abril de 2022