EXPOSICIONS D,'ESTIU 2.- CAILLEBOTTE, PINTOR I JARDINER

Diuen que les bicicletes son per a l’estiu i es podria afegir que també ho son les pintures impressionistes amb aquesta intensitat de color, frescor i natura que semblen acompanyar el sentiment distés d’unes vacances.

Sigui com sigui, el que està clar és que l’impressionisme és un reclam ben adient per a un públic generalista, amant de poques preocupacions pictòriques que troben en aquesta estilística un concepte perfecte per a sadollar les seves necessitats plàstiques i culturals. I no deixa de ser curiós aquest fet ja que ha  convertit a l’impressionisme en el més comercial dels ismes històrics, i costa recordar i reflexionar sobre el fet de que va ser una corrent revolucionaria i anti-estblishement que va voler, sense aconseguir-ho en aquells moments, dinamitar l’academicisme imperant, convertint-se en un concepte quasi marginal, sols recuperat per a la història de l’art mercès als elements especulatius comercials que es produïren als Estats Units que a  començaments del segle passat , i àvids de tot el que significaba Europa, van llençar-se a adquirir art europeu , i es trobaren que sols podien adquirir art “marginal” com l’impressionista ja que l’art oficial i oficialista era per encàrrec i no es trobava al mercat en gran nombre.

La compra massiva d’impressionisme per part dels americans li donà nova lluentor i provocà un a nova mirada amb reconeixement per part d’una Europa que l’hi havia fet refús absolut.

Cada vegada més , els museus depenen de les seves exposicions temporals per quadrar les seves xifres de  visitants i conseqüentment d’explotació, que cada vegada agafen més importància degut a la davallada de les subvencions.

La temporada passada va ser un mal any per el museu Thyssen , la seva exposició al voltant de la pintura americana del XIX, de la que podríem definir com “pintura del Far West”, que ara hem pogut visitar a Catalunya va ser un fracàs absolut del que cal refer-se. Caravaggio és una bona aposta però potser no suficient, d’aquí que la Thyssen ens presenti fins el 30 d’Octubre, provenint del museu impressionista de Giverny, una exposició en teoria menor per que en serveixi de complement a la de l’italià.  Aquesta no és altra que la que ens fa avinent el bon fer de Gustave Caillebotte, un dels més desconeguts , en el popular, dels artistes impressionistes i que ens mostra la seva alta qualitat i com el seu nom mereix molta més atenció de la rebuda fins ara.

Caillebotte és un impressionista , massa vegades considerat com de segona , a bon segur per el seu paper intermodal. Per un cantó per ser pintor i establir-se en aquest moviment, però per l’altre mecenes i col·leccionista dels seus companys, degut a que era home provinent de família rica. Un paper tan important que la donació de la seva col·lecció d’obres impressionistes va servir com a fonament del”Jeu de paume”, museu parisenc que va ser el primer en agrupar l’estilística, abans d’establir-se la col·lecció en el reconegut Museu d’Orsay.

L’exposició ara presentada amb el subtítol de “pintor i jardiner” vol aprofitar la seva relació amb el tema jardinístic i floral que l’apassionava i que va motivar una gran relació d’amistat amb Monet , l’altre gran impressionista dels jardins, de modus que quan adquireix una casa a Petit Gennevilliers es dedica a decorar el seu interior amb pintures de caire floral, reproduint les plantes que cultivava en el seus jardins i hivernacles. Una ressemblança ben viva amb Monet i les seves Ninfees.

L’exposició està dividida en quatre capítols, relacionats cadascun d’ells amb els lllocs en els que va viure: El París de Haussmann, les vcances a yerres, El Sena i els viatges a Normandia i el Jardí de Peti t Grennevilliers.

En el primer capítol ( Paris) se’ns ofereix la part més popular de la seva obra. Essent molt jove ( 20 anys) la seva benestant família es trasllada a viure al Boulevard Haussman  entre les places de l’Òpera i l’Etoile en el que és el nou París en construcció, és llavors quan desenvolupa la seva explosió juvenil amb aquelles mirades al contrast entre la burgesia del moment i el mon obrer que compartien espai en aquests moments de construcció. Son obres dispars en el concepte i la realització, al costat de característiques típicament impressionistes hi ha altres peces que cal enquadrar més en un realisme pictòric.

En l’apartat de Vacances a Yerres  es denota l’eclosió del seu contacte amb la natura el que fa que la seva obra respongui més estrictament als registres impressionistes amb qui manté una relació més intensa participant en la quarta exposició en la que és estovat per la crítica en especial per el seu abús del blau.

A “El Sena i els viatges a Normandia” apareix un altre element fonamental com és el de l’aigua. Caillebotte és un apassionat de la navegació, dissenya velers de gran qualitat i guanya múltiples competicions. Aquesta passió lògicament també es trasllada a la seva pintura amb diversitat de temes  de tècnica clarament impressionista, sens dubte la més adient a les seves necessitats i desitjos això sí amb pinzellades més simples i lleugeres, alhora que retorna al punt de vista un xic elevat de les seves primeres èpoques. L’ús de colors plans i desig realista crea unes atmosferes en certa part fredes i immòbils que ens reporten actualment a les obres del mateix caire de Hooper.

Finalment l’època del Jardí de petit Grenevilliers es concentra única i exclusivament en la temàtica floral i de jardins. Obres intenses i passionals, riques en paleta i amb pinzellades dolces o vigoroses segons s’escaigui . Obres que generen una certa sorpresa per el desconegut de les mateixes a nivell popular. Obres càlides i que es noten intensament viscudes, però que alhora estan establertes pictòricament sota un raonament funcional evident.

Un esclat esplèndid per acabar una exposició que no deixa de ser una sorpresa. No hem d’enganyar si diem que Caillebotte no deixa de ser un desconegut al costat dels que van ser els seus companys. Ara , després d’una exposició com aquesta podem establir que el seu nivell és de la suficient dignitat com per ser tractat com aquells altres noms que mereixen l’atenció de tots i que té obres de molt més mèrit que no pas les més conegudes al voltant del tipisme parisien.

Un pintor interesant , amb una exposició plaent i complaent, que es veu amb tot gust  especialment per que en quasi cap de les seves obres apareix aquell regust en certa manera rellapat que apareix en altres mostres d’artistes impressionistes, alhora que ens fa entrar en el camp de l’art ficció,pensant cap on hauria pogut anar el seu art si no hagués mort jove als 45 anys.