És normal i habitual que un pare
indueixi al seu fill a l’amor a un determinat club esportiu i fins i tot a un
determinat esportista. Al meu pare l’esport l’interessava ben poc, per a no dir
gens, d’aquí que va induir al seu fill,
a mi, a l’amor per l’art i dintre d’ell va tenir una especial incidència
per a un artista , per un llavors no molt reconegut, però del que ell n’estava
enderiat: Joaquim Torres-García.
En el decurs de la seva vida va intentar
de totes les maneres que Mataró fes algun pas per a reconèixer a l’artista ,
filla de mataroní (Joaquim Torres Fradera) i que va fer les primers passes artístiques
a l’Escola d’Arts i Oficis mataronina de la mà de Josep Vinardell. No ho va
aconseguir. Va intentar que se li donés nom a un carrer i no va ser possible. A
posteriori si ho va aconseguir Santi Estrany, enderiat també per el
Torres-García noucentista. Un carrer que es troba al barri de Vista Alegre al
costat dels dedicats a Jaume Arenas i a Eduard Alcoy. Igualment va intentar que
l’Ajuntament organitzés un Premi de Pintura al que en principi accedí ( amb
Robert d’alcalde i l’advocat Herrero de regidor de Cultura)però que mai es va
dur a terme ( es veu que la família Pascual té mala astrugància en el que
pertoca a les promeses municipals, incloses les signades).
A bon segur que per això que quan
la gent del Sant Lluc em va demanar col·laboració per bastir el projecte d’una
biennal pictòrica , un retomés el desig del pare i els hi proposés el nom de
Torres-García alhora que indicava el dibuix de l’estació de Mataró com a símbol
localista. Ni dir que la gent del Sant Lluc van ser receptius a la proposta i
ja portem cinc edicions d’una biennal amb el seu nom que és un dels orgulls
artístics de la ciutat.
He sigut amatent seguidor de tot allò que s’ha generat de Torres García en les nostres contrades. Ja de jovenet vaig llegir els seus “Escrits d’Art” que m’oferien la seva sensació conceptual , alhora que la magnífica monografia d’Enric Jardí de l’editorial Polígrafa em va ensenyar el seu pensament pictòric. Durant anys van ser molt escasses les presencies de la seva obra per els nostres entorns, reduïdes quasi a puntuals presències a la sala Dalmau , sol o acompanyat d’obra dels seus deixebles de l’escola del sur. De fa uns anys ja hem pogut gaudir amb més profunditat del seu fer , ja sigui amb la gran exposició que es presentà al Museu Picasso(2004), la que va gestionar Caixa Girona i que mercès a les gestions de l’alcalde Baron , varem poder gaudir a Mataró (Torres García, darrere la màscara constructiva ,2008), en la a bon segur l’exposició més important que ha acollit Can Serra en dècades , o la mostra Torres García a les seves petites cruïlles” organitzada al MNAc al 2011.
Lògic era que de cap de les maneres
em perdés la gran antològica que sota el títol “Joaquín Torres García , un
moderno en l’Arcadia” que organitzada per el MOMA de Nova York aterrava a Espanya
per ser exposada a la Fundación Telefònica de Madrid i al Museu Picasso de
Màlaga , no essent exposada a Barcelona ja que com va confessar el director del
MNAC, Pepe Serra, no disposava dels tres milions d’euros que costava l’exposició
i ni el Govern ni cap institució del país va ser receptiva a les seves
peticions d’ajut i finançament. I així ens va amb el nivell expositiu del país
havent davallat de ser enveja d’Europa a uns nivells de tercera divisió, i el
que és pitjor sense que es vegi cap esforç per retomar el vol.
No havia visitat mai la Fundació
Telefónica que té la seva seu a l’emblemàtic edifici de la Gran Via , cantonada
Fuencarral. Un edifici en obres de millora i que segons ens van explicar son per
donar més rellevància a les activitats de la Fundació. Un edifici que per dintre es prou atractiu amb una
escala ben agosarada en el seu sentit arquitectònic, amb una bona escultura que
li serveix d’eix i puntal. Les plantes inferiors son dedicades a activitats de
caire multi-mèdia , mentre que la tercera planta està dedicat a l’espai
expositiu , un espai de grans dimensions arranjat amb tota austeritat, amb
sostre a l’aire i simplement panelat i dotat d’una il·luminació general de to
neutre que permet una bona visió sense la creació de grans ombres ni la
modificació dels cromatismes de les peces. Una estructura general quasi
minimalista on llueixen de manera espectacular les més de dues centes peces que
conformen l’exposició. Una exposició que de la mà del comissari Luis
Pérez-Oramas incita a una relectura del
seu fer des de les obres catalanes de finals d segle XIX fina a la seva mort a
Montevideo a 1949.
Una relectura establerta en diferents capítols:
1.- Barcelona (1890-1920)
2.-Nova York (19921-1929)
3.-Paris (1926-1932)
4.-Montevideo (1934-1949)
Capítols que en tots ells presenten
el bo i millor de les seves obres ja siguin els seus treballs noucentistes , la
meravella dels seus paisatges constructivistes , veritables exhibicions de
sapiència pictòrica en aquesta mirada propera a un cert cubisme. I que dir de
la seva iconografia estrictament constructivista en el que el teòric caos
esdevé equilibri perfecte. Això per no parlar de les seves joguines en al que
didàctica i art es donen la mà en perfecte harmonia, per acabar amb el ben poc
habituals quadres reduïts a la dualitat cromàtica del blanc i negre en els que
com bé diu el comissari de la mostra:
Blanc i negre, llum i ombra conformen el pla de la superficie mentre que
elements tubulars i la suggerència de misterioses profunditats crean una força
orgànica, dintre d’estructures reticulars i ordenades.
Una excelsa mostra en conjunt de la
que vaig dir en calent era una de les mes emocionats que havia vist mai, i n’he
vist milers, afirmació que ara quan ja han passat uns quants dies em reafirmo
en ella. Una exposició que demostra la importància de l’art i dels grans
artistes , amb aquesta capacitat de comunicació de sensacions i sentiments que
no té límits. Una exposició que si algú després de visitar-la no surt
emocionat ja pot tenir ben clar que l’art
no ées per a ell.
Exposició que a més a més ve
acompanyada d’un esplèndid catàleg que quasi esdevé catàleg raonat i que
recomano ferventment la seva compra a tot aquell bon amant de l’art. ( compra
que es pot realitzar mitjançant Amazon)
Igualment aquí deixo l’enllaç de l’informació
de la pròpia Fundació Telefònica amb un acurat escrit que explicita i detalla
amb tota solvència el que espot veure a l’exposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada