LIGHTFLOW.- ELISA SCHAAR

Aquest mes de febrer el Museu Arxiu de Llavaneres presenta l’exposició “Ligthflow” de l’artista Elisa Schaar, artista alemanya resident al nostre país i que ja havia exposat en els nostres contrades tant a l’espai capgròs com a la sala del Casal, i ara fa el tomb presentant-se a la sala del Museu de Llavaneres, on exposa la el seu fer que segons ella  “... reflexiona sobre la intersecció de la tecnologia digital i la humanitat i per damunt de tot reflexa la seva percepció personal del món dels algoritmes per una part i per l’altre la seva resposta als reptes polifacètics que tenim cada un de nosaltres” (sic)

El Museu Arxiu de Llavaneres és una sala emblemàtica a la comarca per la qualitat de les exposicions que realitza, però òbviament també té el seu fracàs anual, que cal quasi sempre disculpar. Aquest 2025 l’error ha arribat ben aviat ja que la mostra que ens presenta aquest mes amb el protagonisme de Elisa Schaar és totalment inacceptable per no assolir , i per molt, el nivell habitual de les exposicions que habitualment presenta.

L’artista alemanya , resident a Caldetes, habitual de les col·lectives de Sant Lluc,  exposà el 2016 a l’espai capgròs amb una mostra d’una línea d’abstracció cromàtica d’una certa bellesa però que moltes vegades queia en l’accent i llavors  s’esmunyia en un decorativisme  de poca potència, fet que es repetia en la mostra que presentà al casal Aliança l’any següent.

Esperàvem ara veure-la ja lliure dels encontillaments anteriors i llençada per uns camins de llibertat compositiva i el resultat ha estat just el contrari. Schaar es troba en un camí obturat i complexe. En un full que s’ofereix parell al catàleg ens parla  de la “llum interna” i de reflexions personals ben llunyanes al  fer artístic i que poca relació tenen per a l’espectador quan es troba davant les seves obres treballades pel general amb un cromatisme agut i accentuat que ajudat per la mala tècnica  pictòrica , converteix els treballs en obres “modernes” d’una botiga de mobles de poc nivell. 

De tot el presentat sols es salva l’abstracció que presideix la mostra i encapçala aquest escrit, que té una certa gràcia compositiva, però sense ser una peça d’alt interès, i també unes poques peces de mida petita que ocupen el lateral de la sala.

Imatge del Sant Lluc  de 2017

La resta és absolutament decebedor i no té el nivell per ser presentat en aquesta sala. Des del conjunt de peces petites, abstraccions  disbauxades i sense gràcia, amb cromatismes accentuats i amb greus problemes tècnics i compositius, fins al tríptic de peces de mida gran, que està presidit i encapçalat per la peça que Schaar va presentar a la col·lectiva de Sant Lluc de 2017, és a dir de fa quasi vuit anys. I si en vuit anys encara l’autora creu que ha de ser present en la seva més important exposició, vol dir que el progrés i la millora no han reeixit.

El pitjor és que d’aqui un parell de mesos té exposició programada a Aparelladors, fet del tot inacceptable per la proximitat de temps i per que en condicions normals és impossible la millora i estarem davant del mateix camí.

Resumint relliscada profunda del Museu de Llavaneres amb aquesta exposició inadequada per a ells i per a l’autora.

Lightflow. Elisa Schaar

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 7 de febrer al 2 de març de 2025

TRANSICIÓ AL VERD. MARTA DURAN

 

La sala d’exposicions de Can Caralt al Museu de Llavaneres , sembla ser un lloc ben adient per a reflexions personals que provoquen exposicions amb canvi de caràcter. Han estat forces els artistes que semblen haver triat una exposició en aquella sala per fer una variació, salt o capitomba, en referència  a la seva estilística habitual. I Marta Duran sembla ser un d’ells.

Era el juliol de 2010, aviat en farà 14 anys , que Duran exposava al mateix lloc i en la meva crítica deia. “Que Marta Duran és una pintura d’arrel paisatgística és un fet d’evidència clara i difícil de negar. Aviat s’acompliran trenta anys d’activitat expositiva i sempre ha estructurat el seu treball en aquet compendi natural / paisatgístic que treballat en les seves diverses vessants ha anat estructurant el seu llenguatge pictòric.

De fa un temps però, Duran vol anar més enllà i sembla anar deslligant-se , a vegades amb evidents dificultats - , d’uns certs atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà, fet que de manera conjunta s’ha produït en aquesta exposició”. Unes frases que ara quasi quinze anys més tarda podríem repetir amb les corresponents matisacions.

I ho diem així ja que l’exposició “Transició al verd. La memòria de les llavors” és una capitomba als darrers treballs de l’autora , mantenint l’essència però amb un canvi fonamental, l’actualització pictòrica de la temàtica vegetal que és i ha estat element clau en la temàtica creativa de l’autora.

Duran és per edat, aprenentatge i a bon segur per gust, amant d’una pintura que podríem qualificar naturalista. Des dels seus inicis ha entès perfectament la necessitat de que l’art ha d’estar, al menys,  en paral·lel a la vida i que per tant calia adequar el seu llenguatge plàstic a la realitat creativa.  Una adequació que ara sembla sortosament haver-se identificat a una realitat interior.

Per això Isaac Candelario diu encertadament en el seu escrit del catàleg que “les taques de colors creen un microcosmos a cada obra que ens permet endinsar-nos-hi.” I aquí rau la raó creativa de l’artista en aquesta exposició , el trencament d’un passat proper al realisme i un pas cap el concepte generador de noves realitats.

En l’exposició però hi ha dues parts ben diferenciades. La general que ocupa tres quartes parts de la mateixa, en les que el color esclatant, el tractament personalitzat de les obres en el desig de crear una impressió inductiva a l’espectador domina , amb unes obres de gran força cromàtica, amb una densitat, al meu gust, massa accentuada, fetes per ser gaudides en una primera visió i sense necessitat d’altres elements i /o condicionants.

Però l’important està en la resta, en les obres que ocupen des de la frontal a la porta d’entrada fins al costat de la finestra lateral. Allà apareix una nova Marta Duran , molt més poderosa, amb una llibertat total, sense aquell fre de mà d’intentar agradar a la gent, fet que massa vegades l’ha limitat. Ens trobem davant una artista valenta, agosarada, que expressa sense limitacions el que sent i vol transmetre. Una artista que a més mostra que l’experiència de tots aquests anys li ha tramés un domini tècnic que li permet solventar els problemes que li pugui produir aquesta nova variació en la seva forma d’expressar-se.

Tot això serà altament positiu en cas de que la línia marcada per aquestes peces, marquin de manera clara les línies de futur. I per això acabo el comentari amb les frases amb les que acabava aquella crítica: "Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l’afavoreixen, però caldrà seguir mirant al front.

En fer-ho sempre tindrà una excel•lent referència de partida, la d’aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova , renovada , i principalment , molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.”

Que així sigui.

"Transició al verd. La memòria de les llavors". Marat Duran

Del 12 d’abril al 12 de maig de 2024

Can Caralt. Museu Arxiu de S.A.de Llavaneres.