JOSEP SERRA. PAPERS. UNA PINTURA VISCUDA

“El gran art no és mai un problema , i sí un destí; per això s’acosta tant a la ignorància oberta i fuig del coneixement tancat. L’art és Destí i el dia en que això s’arribi a entendre deixarem d’escoltar tot aquest estúpid rosari d’obligacions que els diferents estetes l’hi han posat sempre al damunt,- que l’art ha de ser bonic o moral, o expressiu o imaginatiu o copiador o abstracte-, i hom caurà en compte que l’art, com destí que és, no el podem construir nosaltres , ni tan sols fer-lo nosaltres, sinó escoltar-lo i complir-lo"

Aquestes paraules son de Ramón Gaya, un pintor que estant a les antípodes estilístiques de Josep Serra copsa perfectament el mateix sentiment interior del que gaudeix l’artista argentoní. Per Josep Serra l’art no és una necessitat és una conseqüència de la seva forma d’expressió més íntima.I és en aquest concepte d’intimitat personal des d’on es pot veure, analitzar i gaudir de la seva pintura.

Ara ens presenta a La destil·leria una excel·lent mostra de papers, un suport que és per a ell exactament igual que qualsevol altre. La modificació del seu treball està tan sols en l’ús de les metòdiques més adients per el suport, però sense modificar gens ni mica el seu concepte creatiu i abstracte.

Que Josep Serra està en un moment àlgid de la seva carrera quedava ben clar en l’expo que realitzà no fa tant a la galeria Comas. Ara es manté en el mateix camp expressiu, però amb una aparició important en la seva trajectòria  i aquesta no és altre que una certa depuració, una autolimitació de l’automatisme per seguir treballant des de la frontalitat però a la recerca d’uns límits esdevinguts ancoratges que semblen capdirigir l’obra vers un espais interiors en els que es troba com peix a l’aigua.

A diferència d’altres autors de la seva corda pictòrica , Serra no ha perdut mai la lírica de les seves pinzellades , retrobades ara més que mai amb l’aposta per un blanc que marca límits, o per la mirada profunda del seu treball més allargassat. L’obra de Serra no es desenvolupa així des de l’automatisme psiquíc , ni de l’action painting, ni el dripping, es mou més en el sentit de compliment d’un destí que deia Gaia.

L’objectiu últim de l’art es mostrar els teixits més interiors de l’ànima, deia Viola. I en aquest camí es troba l’autor. Un autor nu, que es mostra nu , amb la seva pintura nua . Deixem-nos de reminiscències. sentiments i demés punyetes, i quedem-nos en la veritat del creador. Aquell que no l’importa si la seva pintura es bonica o lletja, si està de moda o no. Simplement compleix amb l’obligació d’escoltar al seu interior i mostrar-lo, tal com és i sense cap mena d’embuts .amb un treball creatiu que li dona importància, sentit i potència a la seva vida , aquella destinada a fer de l’art el seu far i guia.

I to això ho podem trobar , si sabem buscar i no ens quedem en l’exterior, en una exposició dura i sincera que és d’obligada i deturada visita, la de Josep Serra a la destil·leria de Mataró, no us la perdeu.

(imatges extretes de la xarxa)