Josep Mª Rovira Brull va morir l’any 2000, han passat dons
disset anys , i en aquest temps sols una exposició celebrada fa un parell de
temporades al museu de Llavaneres ha donat vida a la seva obra. A la resta , i
molt especialment a la seva ciutat de Mataró, un silenci absolut, malgrat
haver-li deixat coma a eterna penyora d’amor, la figura de Laia l’arquera,
esdevinguda ja signe icònic de la ciutat.
Si tenim en compte que l’afecció a l’art es concreta com a mínim als voltants de la
vintena, hem de convenir doncs que tot aquell que no estigui com a mínim
fregant la quarantena, difícilment tindrà una imatge de l’autor i la seva obra
i més si tenim en compte el fet de la nostra malaurada ciutat que malgrat ser
focus important d’artistes i creació, no disposa d’un fons públic d’artistes
locals, i tampoc de cap mena d’espai i/o lloc en el que admirar-los. Per tant
si qualsevol de nosaltres vol gaudir o ensenyar
el bon fer dels nostres artistes, vius o morts, no ho podrà fer de cap
de les maners en el nostre entorn més proper i haurà de desplaçar-se al Museu
de Llavaneres ja que allà sí que hi ha
obra de tots els artistes importants de Mataró, vius i/o morts.
D’aquí la importància d’aquesta exposició ja que a més de la
intrínseca de l’obra exposada hi ha la que implica la recuperació de l’artista
i el fet d’expressar en el catàleg un petit estudi de la realitat creativa
envers la ciutat.
L’exposició que avui ens ocupa, organitzada per el Cercle
Històric Miquel Biada, i que ocupa la primera planta de les sales de la Fundació Iluro,ens apropa a la intensa relació que l’artista va tenir
amb el tren. Ho fa amb una detinguda mirada a un bon grapat d’obres ,
especialment gravats i tintes sobre paper, en les que no tan sols fa reproducció
simbòlica i/ o fidedigne de diversa maquinaria ,ans també quan s’escau li
serveix per expressar la seva crítica conscienciada en el social, com és
habitual en tota la seva trajectòria.
L’exposició per això assoleix caràcter emotiu màxim amb la
presència del quadríptic inacabat “el tren de la bruixa”. Amb la màquina i el
vagó de primera perfetament estructurats i acabats, amb personatges ben
definits o imaginaris, com el dels propi
autor; amb uns nivell de crítica que depassen l’imaginable, mentre que ens
trobem sols amb els esbossos del vagó de segona i el llenç en blanc del de
tercera , ambdós inacabats per la seva mort.
És aquí on ens trobem amb l’artista intens, d’una dura
crítica fora de mides, contra la dictadura , l’església i el poder sigui el que
sigui i provingui d’on provingui. I tot amb la finesa d’un traç impecable,
d’una tècnica magistral i d’un sentiment humanístic i social fora de mides.
Rovira Brull ha estat un artista fonamental en el devenir
creatiu i intel·lectual de la ciutat. Va arribar a la ciutat per raons de
tasques publicitàries , i l’avançat de les mateixes i els logos que realitzà, -
per ex el de la Caixa Laietana -, li dona tal volada que la burgesia mataronina
, propietària d’aquelles marques va considerar que gaudir d’obra de l’autor era
un plus afegit de modernitat. I així tenim que aquell Mataró entregat als
Arenas, Grau i Estrany, de cop i volta comencen a valorar Rovira Brull i la
seva ànima parella Eduard Alcoy. Els seus cartells per a festes, com les de Les
Santes , donen un salt més a aquesta intersecció amb el teixit social i
cultural de la ciutat. Alhora que entra en el camp acadèmic , amb classes al
Meritxell i fent la programació de plàstica del Gem,; mentre que en el camp
creatiu s’envolta de joves creedors com Novellas o Jordà, i interactua amb els
joves ,amb apostes com Foment Disseny, tot per establir una xarxa de complicitats,
amb tertúlies com la del Dimarts del Llimoner que el converteixen en home
estimat i artista admirat.
Un artista que va deixar a la ciutat quatre treballs públics. Un prou conegut de tots com és Laia l’aqrquera , la gegantina figura que ens dona benvinguda a Mataró provenint de Barcelona i esdevinguda signe icònic de la ciutat, i de la que poc cal parlar per el coneixement que tots en tenim d’ella. Altre oba pública son els murals que dedicats a la fàbrica Tintex ,van ser recuperats per a la ciutat de la mà de S.Milà i col·locats en l’entrada de la Biblioteca Pompeu Fabra , essent la imatge que dona la benvinguda a aquest veritable palau de la lectura i el saber.
Però a més hi ha dues obres molt més desconegudes dels mataronins.
Una d’elles, ben relacionada en aquets cas , amb la temàtica
que ens ocupa és el mural que es troba en l’entrada de l’escola Pública de Cirera,
una escola que abans havia sigut propietat de l’obra social de la Caixa
Laietana i que va encarregar a l’artista un mural en la que a més del logo de
l’entitat, l’autor hi afegí dos símbols de Mataró , per un cantó l’emblemàtica
Coca i per l’altre la imatge de la locomotora Mataró, tot en una conjunt
perfectament estructurat i equilibrat amb l’ajut de les dues línies vermelles
que donen crit d’atenció a un magnífic treball que sempre va ser gust de
l’artista i que en canvi va ser un treball del tot desconegut per quasi tothom
.
.
L’altre peça pública és un mural que es trobava en el desaparegut
Bar Joan del barri de l’Havana i salvat de la desaparició (any 2009) per
l’entestament de Manuel Patricio i que ara es troba en els magatzems municipal
pendent de restauració. És un mural en el que els protagonistes son la
quadrilla del bandoler Joan de Serrallonga que apareixen en un indret simbòlic
amb l’aparició de diversos elements habituals en el treballs de l’artista i amb
algun parany com el de dissimular la quadribarrada en el sol, per riure’s una
mica dels guàrdies civils , clients habituals del bar per la seva proximitat a
la caserna.
Una exposició , aquesta que ocupa en aquets dies la primera
planta de la Fundació Iluro, molt important per començar a recuperar per un
cantó el treball i l’obra del gran artista que fou Rovira Brull i per l’altre
per endinsar-se una mica en detalls més desconeguts del seu fer i que hauria de
servir per agafar volada per a una mirada més profunda a la seva trajectòria.
Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.
Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.
