LA PERFECTA IMPERFECCIÓ

 

Pressuposo que en els articles que  conformen  aquest monogràfic de “Valors” reflexionant al voltant del concepte de la perfecció s’hauran desenvolupat les mil i una teories filosòfiques en relació a ella, la seva existència o justament del contrari.

Em toca però a mi, modest crític d’art de comarques,  elucubrar a l’entorn del concepte perfecció en el que correspon al camps de l’art i l’estètica. Difícil tasca a fe de Déu, ja que l’art , l’estètica i la creació no s’estableixen en raó d’uns paràmetres previs, formals i cartesianament estructurats i sí en raó i fonament de les sensacions i emocions personals.

L’art durant segles no ha estat res més que un producte que ha cercat establir el plaer estètic a gust i mida dels poders imperants, ja siguin religiosos , polítics o socials. No cercava ni pretenia cap pensament o lectura fora de crear la il·lusió del fet que representava, ja fos mitològic, militar, religiós o social. En aquells moments la perfecció de l’obra s’establia únicament en la realització i per tant en la tècnica. Realisme, llum, color, moviment agafen protagonismes desmesurats. Tots hem quedat alguna vegada bocabadats davant el prodigi d’algunes pintures o escultures que semblaven disposades a agafar vida pròpia en qualsevol moment.

L’arribada de l’art modern, amb Goya com a pivot inicial, l’impressionisme, el surrealisme, i la diversitat d’ismes, i l’eclosió de l’abstracció i molt espacialment de l’art conceptual, capgiren del tot el concepte d’art i d’ aquella perfecció monolítica  limitada als paràmetres tècnics es passa a la del difícil assemblatge entre fons i forma, concepte i realització i principalment en l’acurada comunicació entre creador i receptor, artista i espectador.

L’art deixa en part de ser un sentiment formal, que també, esdevenint en essència un sentiment íntimament emocional, tant en el que pertoca al creador com a l’espectador. Per tant el concepte de perfecció agafarà aquesta ambivalència que el filòsof, esteta i gran crític d’art Arnau Puig, malauradament desaparegut no fa pas massa , estructurava en “la necessitat de separar el concepte de l’obra, superant l’estricte estadi emocional per penetrar en els camps de la sensibilitat estètica. En l’obra d’art la forma i el concepte es troben perfectament units i, tanmateix, son destriables”. S’obre pas així a la possibilitat d’una doble paramètrica d’anàlisi de la perfecció en l’art, el del concepte i el de la realització, que en la seva unió poden assolir la perfecció màxima, si és que aquesta existeix.

En l’art actual la tècnica esdevé mitjà i mai finalitat . La tècnica queda massa vegades del tot menysvalorada ja que va associada al concepte d’ofici, concepte artesanal i per tant d’element que es pot aprendre fins arribar als màxims nivells, fet que no succeeix amb el veritable concepte artístic (la creació) que sols es pot assolir mitjançant el creixement personal i intel·lectual. L’artista neix i després es fa. La tècnica sols es capaç de crear la “il·lusió” , mai generarà per se una obra d’art.

Malevitx ho resumeix molt bé tot dient “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

Haurem doncs de convenir que la perfecció d’una obra d’art, si és possible arribar a aquest qualificatiu, no correspondrà a un judici únic i sí s’assolirà de manera diferent en la multiplicitat de persones a qui sadolli la mateixa.

Defensa Arnau Puig , i com ell molts, que tota obra d’art ha de manifestar el misteri , el que provoca una solució del mateix que és individual i diferent en cada espectador segons el seu saber i entendre.

Qui assoleix més alt grau de perfecció?. Els paisatges d’Antonio López a la recerca de fixar la llum exacte d’un dia de primavera o potser les seves escultures humanes d’un realisme aclaparador que esfereeixen els sentits provocant la sensació de que en qualsevol moment poden agafar vida. O potser l’abstracció equilibrada en forma i sentiments de Rothko, o el dinamisme de Pollock amb unes obres en que hom té la sensació que podries estirar d’un fil pe fer caure tot l’entramat. O ves a saber si les estrafetes escultures de Giacometti que ens eleven a unes profundes reflexions humanistes.?

Totes elles seran “sentides” de manera diferent segons la personalitat  i el grau de sensibilitat i coneixement de qui les rebi, gaudeixi o admiri, i conseqüentment tindran una valoració de perfecció que a bon segur serà en molts casos  contradictòria.

 I és que potser el que en realitat hauríem de cercar no és la perfecció d’una obra d’art , a bon segur sempre inabastable, doncs a partir d’ella l’art hauria acabat, i sí cercar  i gaudir de  la perfecta imperfecció que moltes d’elles atresoren.

(Article que he escrit per a la revista "Valors", revista de filosofia de l'actualitat, i que apareix en el número d'Octubre de pròxima sortida)