CARME REY. RECERQUES

Una de les tasques més lloables que realitza l’activament prolífica associació Sant Lluc és la del manteniment de la petita sala d’exposicions del casal Aliança que mes a mes és ocupada per un artista afeccionat intentant treure el cap en el sempre complex mar de la creació artística.

Una meritòria tasca de substitució la que realitza la sant Lluc,  ja que la mateixa hauria de ser paper de la Cultura oficial, que bé podria establir-se en el circuit de centres cívics de la ciutat, però no com es fa ara en forma d’exposicions aïllades i quasi clandestines, i sí en la configuració d’una temporada en la que es podria fer fins i tot un circuit expositiu amb els diferents centres. Però ja sabem el menystenidor paper de Cultura envers la plàstica.

Acostumo a visitar les exposicions que allà es celebren en l’espera d’alguna grata sorpresa, d’una espurna que presagi positius futur, però el cert és que quasi sempre surto decebut quan no emprenyat per la gosadia d’uns pintamones que pretenen ser considerats artistes i exhibir les seves malifetes  plàstiques en un espai seriós, i a més ho fan amb ínfules.

Però jo persisteixo en la visita i aquest mes em sembla haver trobat recompensa amb l’exposició de Carme Rey que sota el títol de “Recerques” ocupa l’espai.

No és que sigui una gran exposició, però supera abastament l’habitual de la sala i malgrat que presenta els habituals errors dels novells com pugui ser el ja tradicional excés d’obres , -cap d’ells entén que les obres en una exposició precisen també d’una distància de seguretat-, i no existeix un fil unitiu de les obres que queden escampades com si d’un mostroari variat es tractés , amb afegitons anecdòtics com uns treballs d’aires orientalitzants perduts en el global de la mostra, l’aire general de la sala manté el flaire d’un ideari pictòric, encara potser incipient.

Encerta Rey amb el títol de l’exposició . I ho fa per què les seves obres son treballs a la recerca de la seva veritat. Posseeix l’autora uns conceptes plàstics , tant en el que pertoca a la tècnica com el concepte, el suficient assentats com per progressar sobre els mateixos. Marca tempos i sembla tenir clar a on vol arribar, però assolits els fonaments ara és el moment de reflexió.

 L’obra ha de gestar-se al cap abans de que es plasmi a la tela i Rey improvisa, toca i retoca el que produeix un enfarfegament, una sensació de manca de llibertat i de voler acabar massa l’obra. Estic convençut que en alguna d’elles encara hi faria retocs al mig de l’exposició.

Cal ara, en la laxitud post-exposició, parar-se a pensar i principalment fer-ho en el sentit de com alliberar els treballs depurant tanta anècdota inútil, tant fons pastós,  per a que les obres respirin més i assoleixin així un millor poder comunicatiu. I cal seguir treballant en polir alguns detalls tècnics el que se’ns dubtes milloraria el global.

L’exposició de Carme Rey justifica del tot el treball de promoció dels autors afeccionats i també la constància que tenim alguns en visitar aquestes exposicions, en espera de la sorpresa, per més petita que sigui. I ara a l'autora el que li toca és treballar molt i per cercar nous i evolucionats fruits.