POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR

“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”

 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.

Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.

En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.

I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.

Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 

Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.

I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.

Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019