SANT LLUC

Avui és Sant Lluc , patró dels artistes i també dels pallassos. D’ambdues cares se’n pot parlar avui.

DELS ARTISTES

A Joan Hernández Pijoan s li ha atorgat el Premi Nacional de Gravat per la seva trajectòria. En Ramon Bassas li feia implícit homenatge, suposo que amb coneixement de causa , amb una magnífica obra que presidia el seu post d’ahir.

M’afegeixo al mateix amb la reproducció d’una obra seva que va presentar en la seva primera exposició pública , allà el 1954 i al Museu de Mataró, quan la ciutat tenia un pes artístic que ara no te ni per casualitat.

Igualment parlant d’artistes , i fent apart per felicitar a Perecoll en el seu aniversari , voldria apuntar el nom de Joan Grau. Aquest artista argentoní desaparegut ja fa anys , va ser el gran artista paisatgista de l’escola olotina a les nostres contrades, i potser el generador d’un cert petit col·leccionisme de caire tradicional .
Del seu bon fer que precisaria de millor record, se’n fa memòria en una modesta mostra a la sala del casal Aliança de la mà dels seu antic deixeble en Joan Pannon, l’entranyable promotor d’aquell “Aixernador” que allà els vuitanta va ser el gran centre cultural de la comarca.
Una mostra senzilla que be val una visita.


DELS PALLASSOS

Pallassada i de les grosses en la resolució del concurs (?) de Can Xalant.
Encertar-ho era tan fàcil que no té cap mèrit. En post del 4 de Setembre dèiem textualment: “ Unes bases , curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs (Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que és obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís. ( Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM= Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).

Tan pelut que òbviament han perdut, com hauria succeït amb qualsevol altra alternativa. Però el PMC ha estat tan rastrer, míser i impresentable que ha volgut assegurar el tret amb un jurat tan impugnable per la seva parcialitat que sembla mentida que s’hagi pogut acceptar.
Deixant de costat el fet previ impresentable de que ACM sigui qui fa les basses del concurs. Que Rafa Milan i especialment Gisel Noè, amb obvis lligams personals i professionals amb ACM, siguin els jurats presentats per l’Ajuntament de Mataró , donen tal tuf que taca la imparcialitat de la resta del jurat, i vicia el resultat final del mateix.

Però Jaume Graupera ja avisava. En la conversa mantinguda en motiu del lliurament de les signatures del Fons d’Art, i amb el Sr. Alcalde com a testimoni, afirmava sense embuts que l’art en el PMC estava fonamentat des de feia 12 anys (Carmina Benito) en una selecció sectària. Que no estava be però que havia costat molt arribar a on s’havia arribat i es seguiria així amb totes les conseqüències ( Ètica PMC: El fi justifica els mitjans). Ara ho demostra ben clar amb Can Xalant.

I com a reflexió per benpensants dos apunts: 1.- Avis per a navegants. ACM és el motor de les magnífiques temporades de Can Palauet i del conveni de Transversal de la que tant s’aprofita l’art i els artistes mataronins en general.

2.- Quin és el paper del partit del govern en tot aquest maremàgnum?, el silenci?. Com és possible que en la major inversió cultural dels darrers anys a Mataró, el PSC no tingui res a dir, no hagi participat en res, i no s’assabenti del desgavell malgrat les queixes públiques i privades ( ex. la d’un destacat activista cultural del partit directament al Sr. Alcalde al bell mig de la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana )?.

Tan poc l’importa la cultura de la ciutat que manté el silenci per resposta davant el nyap i la potineria d’un concurs en que s’atorga carta blanca a qui no sols defensa la seva tendència( cosa lloable) ans també té la postura d’intentar aniquilar a qui no pensa com ells ( sols cal fer mirada enrera en els fets).

Senyors del PSC que a vegades llegiu aquestes ratlles, és obligat donar una resposta pública davant la vergonya del concurs de Can Xalant. L’espero amb ànsia.