Ja fa anys que en el decurs de
converses informals o d’altres de més transcendents , explicant anècdotes o
remarcant dades al respecte de fets de l’art local, molts m’havien dit de que
seria convenient deixar escrites aquestes vivències . Ara , jubilat de tot, del
professional i de l’artístic, amb temps suficient encara que amb ànims baixos
vist l’estat i la manera d’actuar de l’art mataroní, i a pesar d’ells, he
cregut convenient que és moment de començar la història , i en això estem.
Però quaranta anys de vida activa ,
amb una prèvia i una conclusió, dona per a molta feina, però vista la fal·làcia
històrica que està duent a terme Ca l’Arenas amb una revisió històrica de l’art
local més falsa que un duro “sevillano” ,que es deia abans, o que un bitllet de
30 euros, i a més amb desig de mentir,
confondre i falsejar la història
(repassar la vitrina de la sala superior amb barreja indiscriminada i no
diferenciada de fets mataronins i d’’altres que res hi tenen a veure n’és
evidència) em fa pensar que cal dur a terme aquesta tasca , i la farem, no ho
dubto.
De moment, i per anar fent boca, en
començar cada més faré resum del que havia passat deu anys abans. És una manera
de mantenir viu un record que malgrat el poc temps passat, ja sembla lluny de
la nostra memòria.
FEBRER 2006
No va ser un mal mes, a fe de Déu.
Individualment Rosa Codina va
realitzar una exitosa mostra a la galeria Àmbit. Una mostra que va ser molt ben
qualificada per la crítica barcelonina que incidí un cop més en l’alta qualitat
del treball de l’artista. Un èxit acomplert també en el que pertoca al públic
que va respondre molt positivament al seus treballs.
Per l’altre costat , Llucià
González Viza va exposar a la galeria Comas, un espai en aparença esquerp degut a que el seu habitual camp de treball
es troba en la pintura i en una línia de caire tradicional encara que intentant
posar-se al dia. La seva va ser una
exposició en la que de nou mostra la dicotomia encara no resolta entre una
línia gràcil, elàstica i de moviment i una altre de més pesant, molt potent en la tècnica però molt menys en
el concepte.
Col·lectivament parlant, dos fets
importants, un absolutament reeixit en el temps mentre que l’altre ha
esdevingut una quimera inabastable.
L’apartat positiu va estar en la
confirmació de l’acceptació per part de l’Ajuntament de la ciutat de la donació
de la Col·lecció Xavier Ubach, una donació que al costat d’un bon grapat d’obres
dels més reconeguts artistes locals n’hi apareixien d’altres amb detall
important per els noms de Meifrén, Urgell, Casademont, Cruañas, Tur,Martínez
Lozano, Antoni Comella. Una donació que
servia per cobrir part de l’ample forat negre de les col·leccions mataronines i
que va ser presentada públicament l’estiu de l’any següent (2007) a les sales
del Museu Municipal.
I l’altre apartat va estar en l’establiment
en ferm de les reunions per a crear el Fons d’Art amb la cessió d’obres
significatives dels artistes locals. Unes converses que van acabar el mes
següent amb la signatura oficial del conveni. Un conveni que no es va dur a
terme per les negatives absolutes del que seria nou regidor , Sergi Penedès, i
de la responsable d’arts visuals, Giséle Noè.
De tota aquella trista història de
la que en parlarem abastament quan toqui ( el mes vinent) em quedo amb dos
frases que han quedat marcades a sang en el meu interior. La de Rafa Milán, per
un llavors director del patronat municipal de cultura: “ I on estan les actes notarials dels artistes conforme
cedeixen les seves obres i tu ets el seu representant ?”. I la de Baron en
anar-se a dida el projecte: “Pere, per Cultura mai es trencarà cap pacte
polític”.
D’ambdues frases m’ha quedat un
agror municipal que no m’he pogut treure de sobre . I fa ja deu anys.
