CATHERINE LORTON I ROSA CODINA-ESTEVE FINALISTES DEL PREMI VILA CASAS

El Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas és el més important de Catalunya, - el segon és el Torres Garcia-, i és el segon d’Espanya, superat tan sols per el BMW. Però artísticament parlant és el més valorat ja que implica entrar en la Col·lecció Vila Casas i fer una exposició individual al museu de Can Framis, a més de la possibilitat que el mecenes adquireixi la teva obra, com acostuma fer amb un bon grapat dels finalistes de cada edició.

És un premi singular ja que el jurat ho és de classificació i el veredicte final és unipersonal del Sr Vila Casas que tria el que més l’agrada entre els seleccionats, mantenint així el criteri personal de la seva col·lecció i el seu mecenatge.

Enguany entre els participants, dels que desconec el número exacte però que anteriors edicions superaven els 500, han estat 27 obres les seleccionades i d’entre elles dues d’artistes mataroninws “Biogeometries I “ de Catherine Lorton i “Fresa A-7” de Rosa Codina-Esteve.

I jo que me n’alegro un munt. Estic content en el general i en el particular. En el general per que demostra l’alt nivell de la plàstica mataronina malgrat el boicot permanent de Cultura Mataró, i en el particular ja que tinc un alt apreci i estima a ambdues autores.

Estic molt orgullós de que Rosa Codina hagi dit en públic i privat que qui millor ha sabut reflectir el seu concepte artístic i pictòric ha sigut un servidor. Un concepte explicitat des de la defensa més apassionada a tot el seu treball i a la seva trajectòria.

En el que pertoca a Catherine Lorton vàrem tenir uns inicis tempestuosos ja que estava molt clar que aquells inicis figuratius no la portaven a enlloc més que a ser una imitadora de ... . Després el seu esforç formatiu i la seva gran capacitat artística i creativa l’han portat al lloc que ocupa i amb el gravat com a idioma plàstic i signe d’identitat. I com em deia justament ara, sempre hem estat al seu costat.

La llàstima és que ambdues no deixen de ser desconegudes del públic mataroní. A Rosa Codina-Esteve ara farà un any Cultura Mataró li va organitzar una expo a Ca l’Arenas, sense publicitat, actes complementaris i fins i tot el catàleg que es va realitzar, molt bo en el fotogràfic encara que molt fluix en l’explicatiu, no va ser presentat públicament. Essent l’únic catàleg dels editats per Cultura Mataró que no s’ha fet públic i roman emmagatzemat en els racons de Cultura no havent sortit a la llum per ocupar el lloc d’honor que mereix.

En el cas de Catherine Lorton , mai ha estat cridada a participar en cap exposició oficial. Malgrat la seva rabiosa contemporaneïtat , al no encaixar la seva plasticitat en la tirania conceptual de Gisela Noè, autoritat màxima de Cultura i a qui hom deu vassallatge si vol exposar en els espais municipals. Lorton s’ha convertit en autora de culte entre els artferits locals però sense poder mostrar tot el seu potencial en un espai públic importat.

Molt important aquest èxit de la plàstica mataronina, ja que s’afegeix el que obtenen Perecoll, Jordi Prat, Marc Prat, Josep Serra, Josep Maria Codina i la pròpia Rosa Codina amb l’expo de la col·lecció Bassat a Sevilla i posteriorment en gira per Andalusia, mantenint el to front artistes de primera línia mundial. Artistes mataronins que alguns tampoc han tingut mai un espai municipal per exposar i els altres s’acosten als vint anys d’ençà van fer la seva única exposició.

Uns fets sobre els que caldria una profunda reflexió per part dels que manen però que al meu entendre passa obligatòriament per no renovar el contracte que caduca abans de fi d’any de l’actual directora del Museu i com no , destituir fulminantment a Gisele Noè, responsable màxima de tota la desfeta.

Però evidentment somiar no costa  res, i tots sabem que seguirà el mal son.

( les fotografies de les obres e Lorton i Codina no son les que es preesnten al concurs que encara son secretes per l'exclusivitat del mateix)