CATÀLEGS

En temps en els que la post veritat sembla imposar-se no ha d’estranyar gens ni a ningú ,que la primera pregunta que pugui fer un artista d’un cert nivell, davant la proposta de la realització d’una exposició , no sigui al respecte de les condicions de l’espai, durada i tota la logística de la pròpia exposició sinó quin tipus de catàleg acompanyarà a la mostra. I més encara si l’organització de la mateixa és de qualsevol servei públic, des de municipals fins a les més altes instàncies.

Mentre ha desaparegut quasi per arreu el petit flyer, díptic o tríptic que servia per acompanyar qualsevol exposició i que de pas servia per formar a l’espectador desorientat , ha augmentat el nombre de catàlegs , a voltes faraònics , que serveixen per documentar l’exposició, que sembla ser la causa i raó de la mateixa. No importa que no la visiti ningú, el que importa és la seva documentació i que aquesta quedi establerta en xarxa mitjançant el catàleg, i si pot ser algun vídeo específic millor.

Jo soc un gran consumidor de catàlegs i en tinc un munt. Certament a mi em serveix per cercar  documentació en la meva tasca de crític. En tinc de tota mena i estic convençut que en relació a l’art local, disposo dels millor fons documental de  les exposicions fetes a Mataró en els darrers 45 anys.

Però els catàlegs son, i crec han de ser, l’ajut a la visió d’una exposició. I si de cas un element que ens permeti fer l’anàlisi a  posteriori amb l’ajut de fotografies i escrit. I com últim recurs, ha de ser el record d’una gran exposició que ens ha impressionat i/o emocionat.

Però no , en certs indrets, per ex Mataró, el catàleg no està preparat en el moment de la inauguració  i es publica a les acaballes de la mostra.  La raó, cap més enllà de la xuleria personal.  Certament els escrits poden estar preparats amb temps, i les fotos realitzar-les quan es selecciona i/o arriben les obres, que no és pas el dia abans. Però aquí rau el fatu error d’organitzadors que volen la singularització de la foto en sala, el muntatge per deixar pixadeta marcant territori. I per damunt de tot amb uns crèdits més llargs que els de la Guerra de les Galaxies, que cal fer currículum.

Amb aquesta teoria, els catàlegs sols arriben a aquells indrets acadèmics o endollats de torn, i no queden a l’abast del poble pla que és per a qui haurien d’estar a disposició, ciutadans en qui ha de recaure el benefici dels molts euros gastats.

Ara mateix a Mataró hi ha hagut dos casos. El de Vaccum, l’expo de Rosa Codina-Esteve que ni tan sols va ser presentat, amb el de menysteniment que significa per l’artista, i el de “Reflexos” la mostra al voltant  de l’expo de Damià Campeny d’actualitat encara a Ca L’Arenas.

A la crítica de l’exposició dèiem justament això: “Una exposició que sembla tingui un sol motiu , l’edició d’un catàleg doctoral. Fet fonamental que farà avinent poder llegir amb calma i tranquil·litat tota la documentació i fruir-ne, no com ara en que la seva abassegadora presència distreu el tot de les obres i imatges presentades, desvirtuant-les i de pas a l’artista”.

Ara el catàleg ha aparegut, acomplint exactament les expectatives de les que parlàvem. La llàstima és que tampoc ha estat presentat, i no està previst ,- segons l’agenda municipal de cultura-, fer-ho. El que és una llàstima ja que així queda condemnat  a l’emmagatzematge i posterior destrucció, en comptes d’estar a les llars dels art ferits mataronins.

Queda clar que la ineptitud de Cultura no sols està en l’organització d’exposicions ans també en la nefasta gestió de les publicacions que les mateixes generen.

Senyora regidora una tasca més en la llarga llista de tasques a ordenar amb raciocini.

(la fotografia és del meu estudi de treball)