REALISME(S) A CATALUNYA 1917-1936

 Quasi a corre cuita ja que el mateix diumenge, el passat, tancava les seves portes vaig acudir al Museu Maricel de Sitges a veure l’excel·lent exposició que sota el comissariat de Mariona Seguranyes La mostra relata, tal i com senyala el catàleg de mà de la  mostra, les trobades i divergències dels creadors catalans entre el final de la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Guerra Civil espanyola, sacsejats per les grans transformacions socials i polítiques del moment (la Gran Guerra; la Revolució Russa; la mort del president de la Mancomunitat i impulsor del Noucentisme, Enric Prat de la Riba; la Dictadura de Primo de Rivera; els conflictes socials i laborals…).

I ho fa fent repassada a vint-i-cinc autors amb algunes de les seves obres més representatives establint un diàleg fluid, intens i seductor que produeix una intensa comunicació amb l’espectador.

A través de quatre àmbits : 1.- Antecedents d’un classicisme modern (1905-1914)

2.- A la recerca de noves figuracions (1917-1936).

3.-Pintors catalans  sota la influència de Picasso

4,-Metafísica , surrealisme s) i logicofobisme

S’estructura l’exposició amb artistes tan importants com Picassó, Miró i Dalí, com a eixos i contrapunt, al voltants dels quals apareixen noms com Torres-García, Sunyer, Mercadé, Vayreda Casabó, Sisquella, Campany, Feliu Elias, Humbert, Togores, Domingo, Pruna, Remedios Varo, Santos Torroella, García Lamolla, Marià Andreu, Planells, Cristófol, Apel·les Fenosa, Calsina i altres, que amb unes obres potents constantment dialoguen  alhora que semblen reptar-se amb els seus diferents conceptes creatius generant una harmonia en la diversitat que dona un sentit compacte a una mostra que podria haver-se perdut en la diversitat creativa i estilística.

Una exposició plena de sorpreses amb una tria d’obres magnífica que certifica la qualitat i importància del moment, alhora que obre l’interrogant de les causes del poc atractiu que aquest important període ha tingut fins ara ala historiografia plàstica del país.

Per el mataronins i maresmencs, l’exposició te a més a més l’interès de la presència de tres autors: Joaquim Torres García amb la composició al·legòrica “La Catalunya grega”; Mariano Andreu, el sempre poc reconegut a la seva ciutat Mataró, amb “Tres figures” i el canetenc Ramon de Capmany amb l'excel·lent “Tenista” que presideix el post.

Fet que alhora ens fa preguntar -nos les causes que una exposició com aquesta de caire itinerant, - ara va al Museu de Valls i a partir del febrer ocuparà el Museu d’Olot-, no arriba a Mataró, com tampoc acostuma a arribar cap de les expos plàstiques que organitza la Generalitat, la Diputació, o com en aquest cas la xarxa de Museus d’Art de Catalunya. I si arriben les de caràcter contemporani de qualsevol procedència.

Però no cal donar-hi més voltes, mentre mani la que mana, Mataró seguirà orfe d’exposicions de tant nivell com aquesta mateixa que recomanen intensament. Si podeu fer-ne excussió per visitar-la paga enormement la pena.