POL BORRÀS. REFLEXIONS

Està absolutament acceptada la reflexió de que és molt més fàcil “colar” un abstracte dolent que no pas una figuració d’igual nivell. És així ja que mentre el no expert en pintura no figurativa es quedarà en l’aparent ,” jo d’això no hi entenc” ,per no fer discerniment, mentre que l’errada en una obra de caire figuratiu salta a la vista fins i tot del més allunyat dels afeccionats.

Potser per això és tan complicat reeixir en la pràctica de d’hiperrealisme, aquesta estilística artística sorgida als EEUU per allà els anys 70 com a una perversa modificació del pop-art , que pretén simplement expressar amb fotogràfica fidelitat escenes del quotidià , ja siguin indrets peculiars i de règim comú, o d’altres propis i pertanyents a la personalitat del creador. Una estilística però que ha anat derivant vers una mirada molt més personal de l’autor sense deixar mai per això aquesta fidelitat a la realitat per més que s’acosti vers un trompe l’oeil.

Pol Borràs és un jove i alhora veterà pintor resident de fa uns anys a Caldetes i que ara exposa per primera vegada a Mataró , a l’espai Capgròs. Un autor que té en aquest hiperrealisme la raó més potent de la seva línia pictòrica, practicant-la conceptualment  de dues maneres ben diverses: aquella d’arrel més pura i aquella altre que té en el concepte surreal l’essència de la seva creació. Dues maneres amb dues realitats formals ben diferents.

Passejar-se per la seva mostra de l’espai capgròs ho fa molt evident. Hi ha aquelles obres em que l’aparença d’un hiperrealisme absolut domina,i fixeu-vos que parlo d’aparences. Son les seves visions del mar , algun que altre reflex de finestral, l’onirisme d’uns fils elèctrics de tren per damunt les aigües ( bonica al·legoria de les nostres “estimades” rodalies) i obres d’aquest tarannà en la que la figuració és extrema però incomparable amb la realitat ja que aquesta no existeix. És en aquesta juguesca del real/imaginari en que Borràs en surt abastament airós davant la impossible comparança.

Però al seu costat i compartint espai , és on apareixen aquelles obres més estrictes de concepte i en les que les mancances de la perfecció tècnica afloren. I la raó és tan senzilla com evident. En el cas de l’imaginari tot el treball és mental , establert en l’àmbit d’uns fonaments realistes, però quan anem a la rigidesa del concepte el fonament ja no és mental i sí simplement físic. Llavors és quan apareix la fotografia com a base i recordatori de la realitat però amb la greu errada de no tenir en compte que una fotografia general produeix un apilament de planos que, en l’acúmul, distorsiona la perspectiva real i per tant obliga a unes correccions tècniques que Borràs oblida amb la corresponent baixada de nivell que s’evidencia sense gaire anàlisi en obres com puguin ser aquestes de carrer a la nit o escala.

Ens trobem doncs amb una mostra ambivalent que conjuga bons encerts amb greus errades i és en la correcció d’aquestes on hi ha la veritable salvació. A Pol Borràs li falta incidir en el detall de la perfecció per aconseguir els resultants adients als seus desitjos conceptuals i temàtics. Sense ells es quedarà en la mitja tinta que ara observem. D’ell ha de sorgir el desig i la força de l’esfprç o en cas contrari fer un gir a un concepte com l’actual, atractiu en moltes ocasions però que precisa d’un pas endavant.

En el seu fer i les seves mans hi ha el signe del seu futur.