Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que
sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i
ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre
ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una
portada de la seva revista. Molt bon treball.
Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.
Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata,
l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre
magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva
habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre
treballs de gran qualitat entre els que cal destacar l’habilitat cromàtica de “Danae” i la
compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”,
obra que esdevé una de les millors de l’exposició.
L’obra de Diego Benéitez
“La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició.
A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat
cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot
observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat
el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix
diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri
que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.
Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista
més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una
trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de
secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de
gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida
mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb
pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les
variades inquietuds del seu autor.
Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.
Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica
Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir el primer premi de la Biennal Torres García amb
una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci
i solitud que ara de nou ens mostra . En
les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen d’una mirada ben diferent, fa evident la seva
teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó
com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor (
biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada