FIGURES

En aquest temps d’estiu les sales de Can Palauet presenten un nou tast de la col·lecció de la Fundació Bassat , sota el títol de “Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II” , mostra col·lectiva que aplega treballs de l'Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà , noms tots ells ben representatius de l’ambigüitat del títol de la mostra en el que es juga amb la diversitat de conceptes de la paraula “figura”.

És aquesta una magnífica exposició, i ho és tant en el sentit individual del presentat com en el sentit de tast de col·lecionista i com a prèvia del que podrem veure en el futur “Museu d’Art Contemporani de Mataró”, altrament dit “Museu Bassat”.
Individualment ens enfrontem a un conjunt bigarrat i n’aparença dispers , en el que podem gaudir de rellevants obres dels autors esmentats que alhora disposen de la virtut de ser perfectament identificables del tarannà del moment i de l’estil de l’artista que en el cas que ens ocupa , s’ha mantingut en essència en el decurs de la seva carrera.

Així podem deturar-nos en aquesta visió entre surrealista i pop que practica Arranz-Bravo amb aquesta presència de la figura humana sempre referent a les inquietuds , pors, problemes i angoixes de l’home contemporani. Obres que dialoguen perfectament amb les de Rafael Bartolozzi amb qui durant molt de temps formà un veritable duo expositiu. En aquest cas el predomini pop es més evident , encara que ja es comença a intuir el seu salt cap un camí de línia més abstractiva.

Igualment atractiu és la contraposició entre Francesc Artigau amb la seva deriva del pop vers una figuració de llenguatge entre la passió i la reflexió, sense deixar de costat el deix irònic que el caracteritza , amb Xavier Serra de Rivera instal·lat en una figuració més formal en l’estructura però de mirada molt reflexiva oferint múltiples lectures.

Finalment Gerard Sala , amb la seva figuració lírica de caire espiritual i poètica n’és el contrapunt de Miquel Vilà amb la seva mirada intimista plena de lirisme i simbologia.

Però si la mirada individual és ben plaent, més ho és la col·lectiva ja que queda ben palès el bon nivell de les peces que alhora reflecteixen perfectament el concepte i el moment , fet que un projecte museogràfic és fonamental i que és el millor indicatiu de que sembla que hi ha molt bona peça al teler , - i no és joc de paraules -, el que ens ha de permetre gaudir d’una magnífica col·lecció d’art contemporani que tapi les amples mancances de representació d’aquest temps en els museus del nostre país.

Crítica de l’exposició “Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II” per ser publicada al capgròs.com.

NOTA AL MARGE.-
Molt ens hauria agradat il·lustrar aquest post amb fotografies de l’exposició però malgrat l’arribada de Bassat , fet que suposàvem podria incidir en una millora informativa de l’IMAC, la cosa segueix igual. Així que seguim castigats sense catàleg de la mostra el que no ens permet l’oportuna informació gràfica.

Encara que posats a comentar també cal dir que l’IMAC també s’ha lluït en l’apartat de comunicació prèvia. Estic en condicions d’afirmar que tan sols uns pocs dies abans de l’exposició ningú de l’IMAC va poder donar cap mena d’informació de la mateixa a un periodista que la reclamava per a poder convidar a la visita. Sortosament una trucada personal a la sempre eficaç Núria Poch desencallava el tema i es va poder informar adequadament.

O sigui que ja ho saben la gent de Bassat , cal apretar en el tema de comunicació ja que seria ben curiós que un monstre de la comunicació com és Bassat tingués punxada per la incapacitat crònica de la gent de l’IMAC