dimarts, de març 06, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA PER LES ARTS PLÀSTIQUES MUNICIPALS. MATARÓ. (IV)


CA L’ARENAS





Que Ca l’Arenas no ha “funcionat” de cap manera és un fet evident. Un fet fàcil de preveure tan sols examinar el Pla d’usos de la instal·lació amb el que s’ha regit en aquestes temporades. Un pla que precisa d’una revolució absoluta , - allò de donar la volta al mitjó -, i que cal escometre el més ràpidament possible.



Deixant de costat el munt de detalls complementaris establerts en l’ esmentat pla i dels que no hi ha notícies d’ençà la inauguració (  punt d’informació general, punt de consulta informàtica , espai cafè , actes complementaris, zona de pati... ), i dedicant tant sols l’atenció a l’aspecte expositiu cal fer esment no tan sols a l’ ideari expositiu , ans també a la funcionalitat específica de cada racó de la casa.



Cal començar establint un principi bàsic que hauria de ser la columna capital de tot el concepte del centre , que no pot ser altra que el desig testamentari de Jordi Arenas, que cedí l’espai a la ciutat a fi de que aquest estigués dedicat essencialment a l’art i els artistes locals. Un principi fonamental que no ha estat respectat en cap moment i que podria comportar , com ja ha estat a punt de succeir , la reclamació formal dels marmessors reclamant la titularitat de l’espai per flagrant incompliment de les condicions testamentaries de cessió.



Ca l’Arenas hauria de ser dons el centre d’art dedicat primordialment , que no exclusivament, als artistes locals, que haurien de ser-ne els màxims protagonistes , acompanyats de mostres d’autors forans de vàlua contrastada que oferissin l’acurat contrapunt  creatiu.



Una vegada establerta aquesta columna capital com a raó i fonament del centre , i ajustant-nos a la manera d’actuació en el que correspon a la programació de tota una temporada , cal  començar remarcant el fracàs total  de la idea actual de “temporada unitària” mitjançant una exposició “mare” , configurada principalment per peces provinents del Fons del Museu , i que ocupa durant tot una temporada tot l’espai de la sala principal del primer pis, que alhora  aixopluga a la resta d’exposicions “filles” , - a les diverses sales de la planta baixa -, amb les que manté un lligam temàtic indestructible.

Un fracàs establert per un costat per la durada i poca potència de l’exposició mare,  així com per l’escàs lligam amb la resta d’exposicions individualitzades que haurien de farcir-la i complementar-la.



Un any és massa temps per una exposició en l’àmbit local,  i fins i tot en àmbits superiors. Aquesta llarga durada provocava que una vegada depassat el trimestre inicial i per tant perdut el seu aspecte novador, el nombre de visitants queia en picat arrossegant  així la xifra de visitants de la resta d’exposicions que quedaven com somortes , sota el pes de la mateixa.

A més , unes exposicions d’aquest tipus estan obligades a presentar un caire atractiu , fet que no ha succeït en cap dels cassos menys en el darrer cas de la mostra “Art i guerra” , una exposició era de gran qualitat però no responia en res a l’àmbit artístic de Ca l’Arenas ja que era una exposició de caire històric que hauria tingut a Can Serra el millor dels espais per a ser presentada.



Tot això sense oblidar que l’ocupació de la sala principal per aquesta exposició temàtica , concentrava a tota la resta d’exposicions a les petites sales de la planta inferior , espais que sols permeten allò que hauríem de qualificar coma “tastet” i mai com una veritable “exposició”.



Caldria dons estudiar propostes que inverteixin tots els conceptes. Des de la supressió d’aquets concepte generalista de programació per un altre molt més independent , i si s’escau individualista en el criteri , fins al de capgirar la distribució dels espais expositius , donant protagonisme a potents exposicions individuals ocupant l’espai del primer pis , mentre que les sales de la planta baixa a més de mantenir l’especificitat de l’espai dedicat als germans Arenas, siguin ocupades per les mostres de caire més complementari , com les de fons del Museu , art contemporani , art jove etc.



En aquest concepte la sala del primer pis , per les seves dimensions i condicions ,  ha de ser el pal de paller de les activitats expositives del projecte. La seva disposició  amb dues entrades independents permet que la mateixa sigui ocupada per una sola exposició o per dues, una possibilitat que permet establir un criteri alternatiu entre ambdues fixant un calendari amb alternança entre elles.



Una dualitat  que ens hauria de portar a un màxim de tres mostres individuals, sempre amb artistes de bon nivell, mentre que les exposicions coetànies (amb un màxim de 3 x 2) ,haurien de servir per recuperar el vell esperit de l’antic Museu de Mataró , - tal i com tantes vegades havia dit Jordi Arenas -,  obrint les portes a artistes joves , novells , creadors de segona línia però amb qualitat evident ... , convertint així l’exposició a Ca l’Arenas com una fita de consagració en el món artístic local.



En la planta baixa el criteri expositiu es podria desenvolupar afermant encara més en la programació, el criteri d’individualitat i varietat .



La petita sala1, a l’entrada , podria dedicar-se a tastets constants , - cada mes, mes i mig , coincidint amb alguna altra exposició - , de l’immens fons del Museu. El Museu de Mataró disposa d’uns fons nombrosos, variats i de qualitat , que en la seva gran majoria son absolutament desconeguts , no sols del públic en general ans també dels veritables afeccionats a l’art. Son un veritable oceà artístic per a descobrir.

És dons el moment de presentar-lo a petits bocins mitjançant mostres de tota mena en tota l’ampla diversitat de conceptes , materials, tècniques i estilístiques que aplega la col·lecció del Museu.



Mostres de caire essencialment divulgatiu, sense grans pretensions de grandesa, però amb la grandesa d’ensenyar els tresors dels que n’és propietari la ciutat i que el seus ciutadans desconeixen.

Exposicions aquestes , sense cap mena de catàleg , i amb l’única despesa d’una petita retolació en forma de carteles adients.



El menjador podria mantenir-se en l’actual concepte de veritable santuari dels Germans Arenas. Exposicions de durada màxima de dos mesos , amb mostres a l’entorn d’un concepte diferent en cada ocasió, és a dir , més o menys com ara mateix.



Unes exposicions que podrien trencar l’ uniformitat de la signatura Arenas essent complementades  , simultàniament o amb alternança, amb mostres d’artistes de la seva època , o amb obres de deixebles i amics, donant una imatge global i/o oposada als temps creatius en els que es varen moure els seus protagonistes , els germans Arenas.



L’habitació podria ser l’espai expositiu dedicats als artistes emergents i molt especialment a l’art contemporani. Un petit espai que justament ja ha acomplert aquesta missió en aquestes temporades amb resultats “físics” satisfactoris.



S’hauria de decidir a que es pot dedicar l’espai final, just abans del pati , que per les seves característiques permet una polivalència funcional que va des de la seva dedicació al camp del vídeo art i les instal·lacions , fins a acollir mostres temporals ( renovades de manera periòdica i constant ) del fons d’art de la ciutat , format per les diverses col·leccions que aplega en la diversitat del seu organigrama , a les que s’hauria d’adjuntar el fons d’art d’artistes locals, un tema que va ser dinamitat per l’anterior govern i que podria , i crec que deuria ser estudiat de nou . ( Se’n parlarà en el capítol de museus i col·leccions).

Una col·lecció que també podria ocupar l’espai soterrani en el que es realitzen els tallers infantils.



Malgrat aquesta diversitat espaial seria convenient estructural la graella expositiva de ca l’Arenas en un concepte unitari i global. El que si caldria tenir en compte son dos conceptes que podrien ser considerats accessoris però que tenen força importància en el resultat final.



Per un costat crec que caldria un calendari d’inauguracions el més dispers possible , en contra de la postura actual de fer coincidir un bon gruix d’inauguracions.

Per revitalitzar un espai tan adormit com Ca l’Arenas han de passar “coses” . I han de passar constantment. Res millor que cada dos per tres hi hagi una inauguració amb el de moviment que la mateixa comporta.

Per un costat provoca una presència de públic , moltes vegades renovat , que de pas aprofita per veure la resta d’exposicions a les que dona renovada vida. Per l’altra s’estableix en el concepte col·lectiu de l’afeccionat que a ca l’Arenas sempre hi ha coses noves i que per tant , encara que no sàpigues el que , és possible que et trobis amb una nova exposició i per tant pagui la pena acostar-se al mateix.



L’altre concepte fonamental hauria de ser el d’una certa transgressió. En moments en que es parla de posar a Picasso a El Prado, a fer companyia  a Goya, Velázquez , etc , o es parla de col·locar les creus de Tàpies enfrontades al pantocràtor de Taüll , bo seria que les exposicions de Ca l’Arenas juguessin en diverses ocasions a aquest contrast , a provocar renovació mitjançant la contradicció.



( continuarà ... )



-----------

POST SCRIPTUM



Les reflexions que precedeixen a aquestes paraules be podrien haver estat obviades però he cregut que calia conservar-les ja que pertanyen a un teòric document de treball.

Però podrien ser obviades ja que davant la sorpresa de tothom , el capgròs.com  de la mà del sempre excel·lent i fiable Vern Bueno ens explicava el passat cap de setmana que Ca l’Arenas reiniciava activitats a finals de març, amb exposició matriu , encara que semblava explicitar-se queda semblant durada però amb diverses edicions, acompanyada d’altres exposicions a la planta inferior, encapçalades ara per una mostra de treballs que pertanyen a diferents museus de la xarxa de museus marítims de Catalunya.

Però el bo és que s’indica que a posteriori toca el torn a les associacions i serà la gent del Sant Lluc qui en prepara unes quantes , a les que es pot afegir ACM, o dic jo, el Dimarts del Llimoner , l’associació d’artistes jubilats , el grup de pintors de can collons de la roca i ...

Una variació absoluta del pla d’usos de Ca l’Arenas que no ha passat per el Consell Rector de l’IMAC i que per tant està en l’absoluta il·legalitat.

Cal dir que ja s’ha realitzat l’oportuna protesta als responsables del mateix i s’està a l’espera de definir la situació, però ha de quedar ben clar que Ca l’Arenas no pot ser de cap manera externalitzat i menys en aquestes condicions, per el que , llei en mà , la temporada artística de ca l’Arenas perilla.

Com perilla l’art provinent del camp públic. Un tema prou ampli com per deixar a demà per parlar-ne



 PER PRENDRE NOTA