dimarts, de març 13, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES. MATARÓ ( V)

ESPAIS EXPOSITIUS ...

CENTRES CÍVICS

En l’afany d’omplir tota el ventall de capacitats en l’àmbit creatiu , sempre és bo l’existència d’un espai on puguin exposar els artistes simplement afeccionats o aquells que estiguin en la fase més iniciàtica.

 Aquestes característiques son les que ja dominen en aquests moments en aquests espais,  però amb la circumstància de que la programació ve determinada en la individualitat de cada centre o associació i sense cap criteri ni en l’acceptació de l’artista , ni en la programació de la temporada, i molt menys amb un esperit de xarxa per multiplicar i potenciar el ressò d’aquestes petites mostres.

 Bo seria que a través de l’IMAC es centrés l’organització global de la xarxa de centres , tenint en compte sempre el detall individual de veïnatge o similar , que pugui afavorir la transcendència de la mateixa.


MUSEUS I COL·LECCIONS


 


La propera posta en marxa del museu de Can Marfà ha d’obligar a un replantejament general del conjunt de Museus de la ciutat. Un replantejament que hauria de ser essencialment tècnic i del que caldrà parlar-ne en el moment en que Can Marfà sigui més un realitat que no una entelèquia , entenen  que la propera posta en marxa de l’equipament va més destinada a uns elements concrets ( Museu del Gènere de Punt) que no pas al projecte que hauria de ser emblemàtic de que esdevingui el veritable Museu de la Ciutat.

Per això cal fer un impasse al concepte global i centrar-nos tan sols en la revitalització del vell Museu de Mataró ( Can Serra), que després de la seva rentada de cara, precisa essencialment una “rentada” d’activitats per trencar la imatge de vell casalot inhòspit i immòbil en el que no passa mai res.

MUSEU BASSAT

S’ha dit per activa i per passiva que el Museu d’art contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat , per tots conegut com Museu Bassat,  pot i ha de ser un punt d’inflexió important en la transcendència de l’activitat cultural i artística de la ciutat.

Consolidat el Consorci i a punt d’iniciar un seguit d’activitats per donar-li activitat i vida més enllà de les exposicions temporals , seria important un aprofitament mutu de les activitats de l’IMAC i les del propi Museu.

Una aprofitament que pot anar des de programar activitats conjuntes i/o complementaries al fet de difusió conjunta de les activitats d’ambdós organismes.

És obligat que l’IMAC difongui mitjançant els seus canals habitual, tots els actes a realitzar per part del Museu Bassat, en certa manera com si fossin propis. Com seria igualment precís que en el Museu Bassat existís tota mena de difusió dels actes que du a terme l’IMAC . Una difusió realitzada de forma directe amb cartellera , programes , flyers , invitacions etc.

Una difusió conjunta que hauria de realitzar-se també mitjançant els corresponents enllaços en els respectives planes web.

COL·LECCIONS

La ciutat de  Mataró disposa d’una prou valuosa col·lecció artística que alhora és del tot desconeguda dels seus veritables “propietaris” que son els ciutadans.

Una bona col·lecció que es troba absolutament dispersa entre el Museu,  les diferents col·leccions del mateix , - cedides o donades -, les diferents regidories, la pròpia Alcaldia , els diferents ens autònoms , i ves a saber quans elements més.

Una col·lecció que cal reagrupar sota un sol concepte, al que ja se li buscarà el nom més adient,  i que serveixi per reunir en una sola unitat tot allò que conforma el que podríem dir “patrimoni museístic” de la ciutat.

Un reagrupament essencialment documental que haurà de donar pas a un altre reagrupament jurídic  convertint a “la ciutat” , mitjançant aquells elements jurídics més convenients, com a veritable dipositària / propietària del tot , i cedint la seva guarda , custodia i difusió , a aquell ens que es cregui més convenient que en aquest cas i  al meu entendre, hauria de ser  el Museu de Mataró .

Una vegada es disposi de tota la informació, aquesta hauria d’estar a l’abast de l’afeccionat i més encara del professional, mitjançant el suport informàtic més adequat , alhora que s’hauria de fer el possible per fer el salt a la xarxa i deixar el conjunt de dades del que conforma el veritable tresor artístic de la ciutat a l’abast de tothom.

La possibilitat de disposar d’un veritable inventari en relació a totes les obres d’art que estan sota l’aixopluc municipal ens hauria de permetre diseccionar quines son les mancances més greus de tot el conjunt i si existeix alguna manera de subsanar-les.


No fa falta un anàlisi molt exhaustiu per saber que potser la mancança més evident és la inexistència d’una veritable col·lecció , i de qualitat , que aplegui el fer dels artistes locals.

Així dintre de poc es pot donar la circumstància que mentre Mataró pugui gaudir d’una magnífica col·lecció d’artistes contemporanis ( Col·lecció Bassat) no disposi en canvi de cap indret en el que poder gaudir i estudiar la història de l’art local.

No fa tants anys que va existir la proposta de creació d’un fons d’art d’artistes locals. La proposta es concretà amb el compromís de quasi un centenar d’artistes de cedir una obra significativa per a la creació d’aquest fons que hauria d’omplir el buit existent.

Malgrat que la proposta va ser rebuda de manera entusiasta per tothom , figurant en el programa electoral de tots els partits presents en les eleccions municipals anteriors ( 2007 ) ,l’IMAC va decidir dinamitar el projecte de manera unilateral i sense donar cap mena d’explicacions ni als promotors ni als artistes.

Crec que segueix essent una idea interessant  que cobriria aquest buit que de cap de les maneres s’ha omplert , ni s’ha intentat fer-ho. És evident que per part dels artistes existeix una clara malfiança ja que no es va entendre ni la negativa al projecte , ni la manca de tota explicació  a aquells que amb la seva signatura es van sumar al mateix.

Reiniciar al projecte , amb un cert compromís per tirar-lo endavant , podria ser un bon pas per començar a recuperar la confiança del col·lectiu plàstic de la ciutat amb  l’IMAC , a qui no tan sols no se’l reconeix com aquell ens que hauria de ser el seu suport , ans se’l considera un veritable enemic que res ha fet per ajudar a les arts plàstiques i si en canvi ha fet moltes coses per aniquilar-les.

Queda clar que de dur-se a terme aquest fons , el mateix hauria d’exposar-se de manera permanent , no en la seva totalitat, però si amb la periodicitat d’unes exposicions temàtiques , estilístiques o semblants.

El lloc més adient podria ser , com ja comentàvem abans , Ca l’Arenas en la seva sala posterior o en la sala del soterrani , mentre que es pot preveure un espai alternatiu a Can Serra quan s produeixi el canvi amb el Museu de Can Marfà.