BCN - NYC

La sala de la Presó, gestionada per la gent del sant Lluc no acaba de trobar el seu ritme. Mentre que acostar-se al col·legi d’aparelladors ens dona una certa seguretat de que el que ens trobarem al davant portarà un pòsit de qualitat (son comptades les errades realitzades en la programació) , apropar-se a la sala de la Presó és anar vers un destí desconegut . En ocasions es pot gaudir d'interessants exposicions, - la darrera de Martí n’és bon exemple -, en altres , com la que avui ens ocupa es mou en uns pobres paràmetres qualitatius que haurien d’ evitar-se en aquest espai si es pretén que assoleixi un digne nivell artístic .

Trini Gómez es mostra agosarada i fa aposta de risc , en una exposició en la que conjuga, aparellant-les i alhora situant-les en contraposició , a les ciutats de Barcelona (BCN) i Nova York (NYC)  mitjançant edificis, espais arquitectònics , visions urbanístiques , sky-line etc.

Dic que és aposta de risc ja que una proposta com aquesta no tan sols precisa d’una certa habilitat pictòrica , compositiva i cromàtica , ans també una enorme solidesa en el que hauríem de dir , l’estructura de l’obra. I avui per avui, aquesta solidesa no apareix per cap indret.

Així, passejar-se per l’exposició de Trini Gómez és fer-ho per un conjunt en el que la idea primària  ,l’ enfoc, l’enquadrament i fins i tot el to cromàtic és encertat , però en canvi el resultat final trontolla estrepitosament per la manca de tota estructura compositiva , amb especial apunt negatiu per el sentit de la perspectiva,  que disbauxada va generant un ritme que desfà absolutament qualsevol criteri positiu de la que pugui disposar l’obra.

Potser per això crec que aquesta exposició obre un repte important per l’artista que no ha de ser cap altra que presentar en un parell d’anys , una mostra parella i en ella demostrar com ha sabut reordenar els seus camins geomètrics interiors , gestant així una estructura de l’obra potent i poderosa que permeti surar al concepte general que avui ens ofereix.

BCN-NYC és una mostra fallida que ens obliga més a pensar en clau de futur que no pas en la realitat de l’actual present.

TRINI GÓMEZ  .- “ BCN – NYC” .

Sala de la Presó . Fins el 30 d’Octubre de 2011

ROBERT VIVES

Avui, en aquet revival de dibuixos antics , realitzats en directe davant els micròfons radiofònics , si fa no fa, vint-i-cinc anys, vull realitzar el meu petit homenatge, - afegint-me al que li ret el sant Lluc -, a Robert Vives , artista recentment desaparegut.

Vives , juntament amb Capitani i Novellas, son els tres capdavanters del moviment del gravat a Mataró que donà com a fruit l’actual taller de Gravat. D’aquí aquest apunt, quasi d’historieta ,amb la que ens obsequiava en aquells moments.