HO FA MOLT BÉ , JOVE.

 Era per aquest temps de 1998 quan Ràfols Casamada va exposar a Mataró obres corresponents a cinquanta anys del seu fer (1947-97). Ho va fer conjuntament al Museu i a la sala que la Caixa Laietana tenia a la riera al costat de l’Ajuntament, ara oficina de Bankia. L’exposició presentada per Victòria Combalia venia de la mà de Vèrtex , és a dir de J.M. Calleja  i cia. Gràcies a ell i a Ricard Navarro vaig aconseguir fer-li a Ràfols Casamada una llarga entrevista per a Televisió de Mataró.

Em feia respecte aquella entrevista, sabedor que l’artista era amatent però reservat i tot podia quedar-se en uns monosíl·labs i quatre minuts de xerrada. Per això abans de començar li vaig explicar un fet personal.

El gran defensor en els començaments de Ràfols Casamada  era el poeta Tomàs Garcés, amic de Salvat Papasseit , de Torres García i demés companys. Ell i l’artista mantenien una llarga amistat amb correspondència mútua parlant d’art i poesia, l’altra dèria del pintor. 
Donava la casualitat que Tomàs Garcés era el pare de la meva tia i coincidíem en trobades familiars en que van esdevenir “famoses” les xerrades culturals i d’art entre el Sr Garcés, defensor de Ràfols Casamada, i el meu pare , defensor de Tàpies. Un , com és natural com a fill alineava el meu silenci amb Ràfols i contra el pare.

Ràfols va riure i l’entrevista va ser un plaer amb un artista alliberat de qualsevol cotilla i parlant francament. En acabar, i amb gran satisfacció per part meva, em va demanar una còpia de l’entrevista que a posteriori li va ser enviada. Llavors va ser quan la seva dona, que amatent havia seguit la xerrada , se m’atansà i em digué: “Ho fa molt bé, jove” i a un se l’hi escapà un somriure agraït. Era Maria Girona .

Aquest cap de setmana Maria Girona , que és de qui parlem , ens ha deixat . En saber-ho se m’ha escapat de nou el gràcies amb que vaig correspondre a l’afalac.

De llavors ençà he pogut gaudir molt de l’obra de Maria Girona. Fins llavors tan sols alguna mirada esgarrapada quan en Paco Rodon la col·locava al Monjo al bell mig de tantes i tantes patums , quan ella deia que no estava a l’alçada i en Paco amb algun recony entre mig li deia que es deixés estar de bestieses. I allà la seva obra lluïa i enfortia de serenors plàstiques i encisadores, en aquella la seva pintura que havia confegit després de mirar tant i a tants bons  artistes , però passada per el sedàs de la seva personalitat.

L’arribada de la Col·lecció Bassat ja ens va permetre una excelsa prèvia a Can Palauet juntament amb el seu marit i després individualitzacions en les col·leccions presentades. En tot moment hem pogut gaudir de la seva sensible mirada en aquell camí de renovació noucentista , en una poètica divergent a la del seu company , en la que l’element figuratiu era eix, raó i conseqüència.

Ara, a l’hora de l’adéu, em quedo amb la seva mirada i aquell. “Ho fa molt bé, jove”. I sols em queda respondre: Gràcies. Per aquell elogi i per damunt de tot per la teva sensibilitat i el teu art.