DE BESTIES I SOBERANS

La meva dedicació “a temps complert” a la mostra Tempus Fugit que inaugurarem el proper dimarts a dos quarts de vuit del vespre a la nau Gaudí i a la que, repeteixo per enèsima vegada , esteu tots convidats ha deixat abandonat aquest espai de comentaris personals que n’és Transport Públic. Aquest vespre, cansat però amb un xic de temps, és el moment de reiniciar la xerrada ja que hi ha un parell de punts que cal comentar.

Malgrat que totes les aigües han tornat a la llera i que ara un comentari a posteriori sembla ser jugar amb avantatge no vull deixar passar el comentari pertinent en relació a l’affaire MACBA que acabant malament , tal i com estava qualsevol sortida era dolenta , ha acabat amb la raó de la llibertat i essent exposada la peça polèmica que hora és de dir-ho, és absolutament intranscendent en el sentit artístic i que res afegeix al discurs de la mostra. Una peça d’aquella pour epâter les bourgeois amb l’única intencionalitat de produir fets com els esdevinguts el que l’ha convertit en fet noticiable, cosa que mai hauria estat per la seva vàlua artística.

Però si ens hi fixem en tota l’enorme picabaralla el tema artístic no ha sortit a la llum. Ningú ha parlat dels mèrits o demèrits de l’obra i tot ha anat vers la problemàtica de la censura i la llibertat d’expressió, amb l’afegitó de la figura de l’antic rei que si voleu que us digui la veritat no és tan evident a primer cop de vista , o al menys per a mi encara que un ja fa anys que porta correctors visuals.

La llibertat d’expressió no ha de crear mai cap mena de dubtes. I menys en l’art que per definició ha de conjugar-la , creuant quantes vegades cregui convenient la sempre fina línia vermella que marquen uns polítics acostumats a agafar-se-la amb paper de fumar. La crítica, dura, àcida , copejadora , i fins i tot passada de voltes , ha de poder ser expressada ja que a fi de comptes qui marcarà la seva vàlua serà l’espectador que la farà seva o simplement la rebutjarà.

Acceptada aquesta premissa , i vist el succeït, l’aparició del concepte censura esclata i hom s’esparvera i s’esgarrapa les vestidures. Censura?, però és que ha deixat d’existir mai?.

Quan a Antonio López se li nega exposar al reina Sofía,- exposició que li pertocava per dret-, ja que Borja Villel és negà en rodó ja que no el considera artista per el museu , llavors que és , censura o línia expositiva?. Quan fa onze temporades que cap plàstic exposa a can Palauet que és, censura o línia expositiva?. La meva postura queda clarament decantada per el segon terme. Els Museus tenen una funció que s’estableix en causa i raó d’una línia i uns criteris, discutibles o no, que s’han d’acceptar o en cas contrari substituir al responsable.

Bartomeu Marí és per a mi un gran director del MACBA. La seva postura propera a la didàctica , a l’explicació , a la mirada escaient, intentant cercar l’atracció per anar mica en mica pujant el nivell, i ben lluny del despotisme il·lustrat d’elits de Borja Villel, estic convençut havia acceptat l’envit. A més , llest com és, sabia perfectament que si a posteriori sorgia la polèmica , aquesta seria de caire polític i provinent de la dreta ultramontana el que afavoriria la seva real mirada progressista.

Però és clar no tot surt com un pensa o desitja. I aquí és on erra Marí. I ho fa ja que explica coses que ningú creu. Que si les converses amb els comissaris no han estant receptives , que si l’obra desvirtua el sentit del Museu, que si naps que si cols... Hom sap que les “compres” d’exposicions no es fan així com així. Es mira , es discuteix, es negocia .. i al final surt l’exposició que vol el museu expositor. Marí, que no és home de gandulejar , sabia perfectament que hi havia a l’expo ( com s’ha demostrat)  i a més estant en el discurs expositiu quedava clar que l’acceptava. Llavors , i el canvi d’actuació....

Òbviament sols ell ho sap però penso que queda clar que hi ha hagut pressions superiors , i quan dic superiors no dic ni polítiques ni reials, i sí del Patronat que com a conjunt empresarial que manega el lobby del MACBA decideix el que cal o es pot fer. Per a ell estava clar que l’escultura era no exposable i Marí s’ha plegat a les seves ordres pensant , crec jo, que millor mantenir el futur que no fer aposta per una collonada , i així ha anat.

El problema però està en , i ara què?. Per mi el millor està en mantenir a Bartomeu Marí. El seu molt bon fer ha d’estar per damunt d’aquest relliscada , induïda per el grups de pressions. La seva figura ha de prevaldre per damunt dels comissaris que tampoc han actuat amb el senderi que caldria exigir per la mesada. Però ja veurem.

La llàstima és que al final tots acabarem perdent, fet que no és bo per l’art , els artistes i com no, per el MACBA.