La fotografia ha assolit ja el nivell
de gran art. La seva entrada a les col·leccions i museus, la seva participació
en totes les fires internacionals d’art etz, la col·loca en un lloc capdavanter
de la creació artística que a més s’amplifica en la lectura sinèrgica que li
dona l’art emergent que l’empra per a moltes situacions.
Aquest fet però comporta també un
element negatiu que s’ha de centrar en la tecnologia i la popularitat. El fet
de que tots som eternament fotògrafs degut a aquest artilugi que abans servia
per establir comunicacions telefòniques i que ara serveix per a molt més i que
en diem “mòbil” , ha convertit en teòric artista a qualsevol ciutadà que en tot
moment pot crear un “fet” teòricament artístic que a més a més , per la
circumstància sort pot assolir un nivell de teòrica qualitat prou remarcable.
Això per no parlar de la tecnologia
pròpiament dita que permet en el seu ús variar del tot la realitat fotogràfica
per convertir-la en una realitat inventada amb tot el molt que aquest pot
servir d’element artístic creatiu.
Aquesta reflexió global que penso s’acosta
prou a la realitat i que és abastament perjudicial per els conreadors de l’art
fotogràfic, sols pot salvar-se i recuperar-se mitjançant el bon treball dels
professionals que a més de marcar distàncies, demostren al públic en general
que entre art i “poble pla” ( entre el que em trobo) hi ha una distància
abismal.
Justament en aquest camí està l’argentonina
Cristina Villa que en la seva exposició a l’espai Capgròs marca clarament els
tempos de la dignificació fotogràfica alhora que ens demostra amb senzillesa
quin ha de ser el concepte creatiu que va molt més enllà de la tècnica i la
seva evolució.
I és que el treball de C.Villa l’englobem
en el camp fotogràfic ja que aquest és la tècnica i el suport que empra però queda
clar que el seu caminar va molt més enllà. Cristina Villa es mou en la recerca
d’un equilibri de formes que molt bé es podria considerar perfectament que
pertany al camp pictòric. I és que Villa, fotògrafa de fer i essència, entén
perfectament el concepte de la tècnica com mitjà i no finalitat i ja li sembla
bé.
D’aquí les seves investigacions
tècniques amb tintes, colors , líquids i dissolvents per anar confegint formes
mòbils que es construeixen i destrueixen en la seva modificació, i sols en un
termini de temps de nivell micromètric, per aconseguir mitjançant la rapidesa
fotogràfica aquest impossible , com ho és deturar el temps i convertir en fix i
ingràvida aquella imatge de tal mínima durada.
Si a això i afegim l’habilitat en
traspassar la imatge a un suport tèxtil a modus i manera d’una lectura plàstica
ens trobarem davant d’una exposició en la que flirtegen en l’aposta conceptual
forma i fons per assolir un resultat final que depassa el trompe l’oeil per
afermar-se en la integritat d’una obra d’art rotunda i absoluta en la que les
intencions ens parlen d’una sensibilitat creativa d’alt nivell, a la que a més
a més sap adjuntar un component comunicatiu de gran alçaria.
Per això és ben fàcil recomanar
aquesta exposició . Fons i forma, tècnica i concepte , es donen la mà per donar
com a fruit una comunicació intensa i directa que diu molt de l’artista
protagonista. I remarquen això, d’artista . Dir-li fotògrafa seria quedar-nos
en un embolcall tècnic que ella ja fa temps ha depassat.
Felicitats.
(les fotografies , extretes del web de l'artista , podrien no formar part de l'exposició)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada