QUID EST USQUE. MANUEL PRIETO

Sempre s’ha dit, i crec que amb raó, que el millor per visitar una exposició és en entrar intentar copsar la globalitat de la mateixa , com si l’estiguéssim flairant, per a continuació entrar en el detall de la mirada individualitzada. Si hi ha un lloc en el que la realització d’aquesta prèvia és pot realitzar de manera ben escaient , aquest és la sala del col·legi d’Aparelladors. Les escales que serveixen per arribar a l’àmbit expositiu semi soterrat donen una perfecta visió del conjunt i ens permet sentir aquest global.

Si fem aquest exercici en el cas que avui ens ocupa de l’exposició de Manuel Prieto ens trobarem , sens cap mena de dubtes , davant una visió gens engrescadora provocada a vol ras per el pèssim muntatge de la mostra degut al sobre excés de peces presentades que depassa amplament fins i tot els límits habituals en un afeccionat debutant. Un excés que fàcilment es pot quantificar en la meitat del presentat i que acompanyat de la sobresaturació cromàtica del treball de l’artista provoca un sentiment d’enfarfegament que convida més a defugir de la visita que no pas a prestar-li l’atenció deguda.

Un col·lapse quantitatiu que no sols perjudica al global ans també a la individualitat ja que Prieto també ha optat en aquest cas per una sobresaturació textural, cromàtica i fins i tot conceptual, el que converteix les seves peces en un veritable garbuix, el que dificulta el sentiment espaial i de profunditats precises per a una obra d’aquest tipus i en especial en el sentit comunicatiu que crec pretén l’artista.

Prieto és un veritable dominador de la serigrafia i altres arts de caire gràfic. Allà i en els conceptes que en ell diposita , es mou com peix en l’aigua i aconsegueix uns resultats molt reeixits, però està clar que fer cap-i-tomba del que un domina per endinsar-se en aventures , en aquest cas “espacials” , amb una renúncia quasi total al que millor un sap fer, sols pot donar com a resultat final una fluixa exposició que penso seria millor no haver presentat.

Malgrat això crec que encara hi ha una solució. Caldria fer una tria estricte , recolzar-se en les set o vuit peces perfectament defensables, donar-lis espai, amplitud, treure-les de la cuirassa que les envolta i a bon segur ens trobaríem amb un exposició amb els suficients vímets com per fer-li una ullada. Aposta agosarada , el refer una expo després d’inaugurada?. A bon segur. Però molt millor que mantenir una exposició que fa més mal que bé a un autor digníssim com ho és en Manuel Prieto.