LEOPOLDO POMÉS. FLASHBACK

La Fundació Catalunya – La Pedrera que tan magníficament dirigeix la mataronina i bona amiga Marga Viza , de fa un temps ha agafat el costum de presentar anyalment una magnífica exposició dedicada a un gran fotògraf. En els últims anys hem vist mostres tan interessants com la de Colita o la del mestre Chema Madoz, exposició certament inoblidable . Ara , des del passat dilluns les sales d’exposicions de la Pedrera les ocupa Leopoldo Pomés en una més que aconsellable exposició de títol "Flashblack".

I remarco el consell ja que potser a molts el hi hagi pogut passar com a mi que a priori haguem pogut menystenir l’exposició col·locant a Pomés en el costat amable de la fotografia, en el camp de la publicitat, la figura femenina , la gauche divine, etc , tal com ens cantava Serrat a “conillet de vellut”: “ Però avui he vist el cel obert, Déu, que és bo i que sap el que sofert, m'ha deixat els seus consells en un aparador de can Castells,i m'he comprat el llibre "La fotografia és un art". I abans d'un mes seré millor que en Pomés.” 

Però tan sols enfrontar-se a les primeres fotografies de l’exposició tots els prejudicis s’esberlen per endinsar-nos en el món especial d’un fotògraf més especial encara , capaç com pocs d’enfrontar-se a les polièdriques situacions que l’art de la fotografia exigeix.

El començament amb unes fotografies magnífiques a l’entorn dels artistes de Dau al set i el grup El paso, en aquesta mirada que va més enllà de l’aparença, amb la rara duresa de l’existencialisme dominant en el moment son ja una convidada a una mirada diferent que no desapareix en tota l’exposició en la que cal destacar els capítols dedicats a la seva mostra de les Galeries Laietanes,  els seus increïbles retrats de la Barcelona de finals dels cinquanta , veritable retrat sociològic de la ciutat , molt en la línia d’altres històrics fotògrafs , que ens endinsen en un concepte creatiu que va molt més enllà del que el desconeixement ens preparava a priori.

Els toros i el modernisme arquitectònic , en un jumelage ben curiós entre passió i fredor, cridòria i silenci, semblen marcar aquesta bipolaritat Pomés que marcà la seva carrera en allò que bé es pot considerar “Estil Pomés” , en l’establiment d’un nou cànon de bellesa en la que la figura femenina agafa un protagonisme fora de mides en un curiós joc en l’aparença de la dona objecte , però alhora esdevinguda mite i dominadora del sentit , el concepte i el resultat. Tot amb el retrat com a fer i conseqüència , en un sentit de mestratge que fa que ara , ja un bon grapat d’anys després, aquelles fotografies desperten les mateixes passions i motivacions que en el moment de la seva creació.

Si a aquest bigarrat conjunt i afegim tot el camp publicitari del que Pomès n’és mestre , amb noms tan emblemàtics com Teresa Gimpera en l’individual, Terry en un concepte més global, i amb l’afegitó final del concepte “bombolles Freixenet", i acabem amb una altre tongada de retrats que accentuen encara més el mestratge del fotògraf , no ens quedarà més que dir que aquesta és una exposició d’obligada visita.

I així és. Per els amants de la fotografia, de l’art , de la publicitat , de la sociologia , de... aquest “Flashback” de Leopoldo Pomés, no tan sols és una antològica del seu bon fer, és quelcom més, és la mirada més enllà de l’aparença d’un país i una manera de viure i ser que tots semblem haver oblidat i que ara en el record del seu magisteri creatiu reneix resplendent davant dels nostres ulls.

Magnífica.

Felicitats.