LITA CABELLUT.EL GRAN INTERROGANT

De fa molt de temps, en realitat d’abans de l’estiu, que sols un nom plana en l’ambient artístic barceloní, i aquest no és altre que el de Lita Cabellut. I això que ara mateix hi ha una exposició que mereix molta més atenció , com ho és la de Joan Ponç a la Pedrera. malauradament  oblidada per part de tots, mitjans d’informació, afeccionats i públic en general. Cosa que no passa amb la retrospectiva de Lita Cabellut  a l’espai Volart de la Fundació Vila Casas, que mai havia tingut en la seva existència una acumulació  tan gran i dispar de visitants ,entre artistes , afeccionats , culturetes varis, club de jubilats i senyores pones, convertint la visita a les sales d’Ausiàs March en visita obligada si vols estar a la page de la cultura barcelonina. I així està de curull a totes hores.

És obvi que un no ha resistit a la temptació i n’ha fet també visita amb un sabor agredolç en sortir de la mateixa. Havia vist l’anterior expo de Cabellut al mateix espai que ara mateix i  a més a més  les explicacions que m’havia fet  Gerardo Gil que va ser qui va escriure el catàleg de la seva exposició a Singapur el 2013, m’havia permès conèixer de primera mà, no tan sols el modus operandi de l’artista , alhora que entendre en part l’especial  psicologia d’un autora , esdevinguda diva  per si mateixa i per el fet comercial propi d’un món artístic al que li complau en gran manera històries personals com la de la pròpia Cabellut,i més en uns moments en que l’art pur va de baixada i s’eleva al màxim a autors com Jeff Koons o Damien Hirst.

Passejar-se per l’exposició retrospectiva que ens ofereix la Vila Casas no hi ha dubte que impacta. Les gegantins obres se’t llencen al damunt de manera aclaparadora i et sents sotmès a la força de la mirada dels protagonistes que alhora empetiteixen la teva. Però el mateix succeeix en les escasses obres de format normal que segueixen reptant-te  en el diàleg directe, aconseguint un ambient aclaparador , ben ajudat per un muntatge i una il·luminació perfectament adient.

I això que la prevenció per la metodologia, l’ús i l’abús del romanent comercial en el que l’artista està submergida i en el que es mou de manera perfecte, et crea una certa prevenció defensiva front de l’engany tècnic, el truc formal en el que desenvolupa tot el fer, però al final la rendició és obligada ja que és la demostració més fefaent del que sempre hem defensat, la tècnica és i ha de ser mitjà , mai finalitat, I cada finalitat precisa de la tècnica més adient. És la fàcil comparança amb la que sempre he discutit amb els artistes. Quan menjo un entrecot i valoro el seu sabor, m’importa poc com ha estat fet si amb llenya , a la planxa , a la pedra. Si s’han emprat olis, grasses o herbes , o al contrari ha estat una cocció nua. Al final el que valoro és el seu sabor, l’exaltació dels gustos que ha generat en el meu paladar.

 Això mateix succeeix amb Cabellut. Sabem la seva habilitat , el treballar amb la fotografia base i aquest tècnica adaptada de la pintura al fresc. Aquesta fotorealitat que anirà capgirant pinzellada a pinzellada, gest a gest , color a color, textura a textura. Aquest realisme que anirà derivant  per mostrar interiors, sense  modificar aparences, assolint un retrat que depassa al protagonista , conegut o no, per establir-se en els marges del retrat humanístic en l’estil mental dels seus grans referents , de Velázquez a Goya, des dels artistes flamencs a Bacon, potser l’artista amb qui sembla visualment tenir un més gran lligam.

I tot arrodonit amb el paper dels seus personals envernissats formadors de craquelés superficials i donant petit volum amb l’aparició de petites bombolles que cobreixen tota la seva superfície.

Com molt bé diu Giralt Miracle en l’escrit de presentació, Cabellut cerca els límits allà on s troben els posicionaments contraposats. És allà on es mou com peix a l’aigua l’artista en aquesta juguesca continuada d’obligar a  buscar el rerefons ja que el dubte s’estructura en que tot pot ser pur, diàfan i veritable, o el més gran dels enganys  en forma de gran mentida. Però això sí a la recerca de l’arrel psicològica més profunda , sigui la figura que sigui i l’època o el moment que vol representar.

Un es queda sens dubte amb la sèrie Black Tulip(2014) que tant s’acosta a Vermeer i a a la pintura holandesa que tant bé coneix, fruit de la seva residència a La Haia. L’espectacular obra de la trilogia del dubte ( 2012) i la sèrie Madnes and Reason (2010), o la instal·lació de “caps” , mentre que en la part negativa m’atrau molt poc la pintura referencial oriental i les dedicades a Coco Chanel, Frida Kalo o Camarón, excessivament retòriques al meu entendre.

En resum una exposició de recomanada i lenta visita que exigeix una reflexió in situ. Una obra d’una creadora amb un altíssim poder comunicatiu encara que  jugui tècnicament a l’engany. Visitar-la és com acudir a un espectacle de prestidigitació. Saps que hi ha truc, però quedes embadalit. Aquest és el cas de Cabellut que pertany del tot a aquest nou art espectacular , magnificent i aclaparador , encara que al final puguis pensar que el contingut és més un flash efervescent que no el desig de trametre la profunditat d’uns pensaments filosòfic i/o estètics.

Un art , el de Cabellut , que respon perfectament a una de les definicionshabitual de l’art , que no és altre que  la d’artifici.