REALITAT



En la trajectòria de tot artista apareixen unes exposicions que queden marcades en un vermell indeleble. En algunes ocasions aquesta marca es casual degut a l’èxit d’una exposició , a les conseqüències de la mateixa , al ressò...; en altres en canvi és una marca buscada de manera intencionada ja que es tracta d’una exposició diferent , d’aquella que marca fites , que tanca o inicia etapes , que... . Estic convençut que l’exposició que Ana Garcia presenta en aquest mes de setembre al Museu Monjo és una d’elles.

Dic això per què d’una manera clara la mostra s’estructura al voltant de dues obres que es troben a l’extrem d’una teòrica diagonal que divideix la sala. Dos obres de mida petita però que expliciten en elles tot el que significa l’exposició.
Una d’elles és una vista de Zarauz . És el record del passat però marcat ja per l’empremta del futur. Mentre encara es manté la disposició espaial , volumètrica i cromàtica de l’Ana García que coneixíem , ja apareixen uns nous trets que revolten la pau d’una mirada habitual.
L’altra és una petita composició de tons blavosos , convertida en un exercici acurat de conceptes bàsics de la pintura: volums , colors , perspectiva , equilibri , sensibilitat , passió..., marcant el nou camí d’un sentir artístic diferent. Dos obres que podrien passar absolutament desapercebudes però que al meu entendre marquen la lectura de tota l’exposició.

La resta es mou al seu voltant en la disposició de tres conceptes fonamentals: la figura , la composició i el paisatge , que en realitat esdevenen un sol establert en aquest concepte personal que té del volum, l’equilibri i el color.

Ana Garcia és una artista constructivista. Si fos abstracte , - tendència en la que fàcil podria decantar-se en la seva evolució -, es mouria en una abstracció geomètrica subtil de poètics colors. Però com que és figurativa en essència i influència , es dedica a omplir aquests eteris volums dels elements que convenen en cada cas :

Ara son edificis en aquestes esplèndides visions urbanes que ens ofereixen unes ciutats molt més càlides que no pas les del seu company de fatigues , l’Alberto Romero, del que es distancia per la brillantor de la seva llum.
Ara son composicions d’objectes en el vell exercici que lamentablement sembla ja oblidat del bodegó, prova de foc per aquell que es vol moure amb habilitat en el camp de la figuració i el realisme.
Ara és la figura , el punt en el que sembla voler explotar però en el que encara manté una certa dificultat en la integració de la mateixa en l’entorn de modus que no quedi impostat i sí del tot integrat.

Tot amanit en una clara evolució positiva de la seva tècnica pictòrica , del color en el que apareixen unes noves gammes en la seva paleta , i de la llum que ha perdut aquell cert enfarinament que llastrava el concepte , fent així del seu treball una obra fresca , àgil, sensible i sentida que comunica amb facilitat i que mereix una positiva resposta de l’espectador.

Ana García , l’artista igualadina de naixement i mataronina d’adopció i convicció fa un pas endavant enormement positiu per a la seva carrera amb aquesta mostra al Monjo que és d’obligada i recomanable visita.