AVANÇANT ARA PER ARA

És obvi que per aquells art-ferits que anem d’aquí per allà seguint el rastre de qualsevol indret on es realitzi una exposició, hi ha dos elements que ens porten al nirvana : Aquella exposició de primeríssim nivell que ens corprèn i ens emociona , o aquella altra , encara petita i desconeguda , però en la que el nostre olfacte de vells caçadors ens fa imaginar un camí de futur absolutament envejable.

Però si a més d’art ferit tens el defecte , o millor dit , la desviació de ser seguidor constant i fidel de totes les mostres en las que el protagonista és un artista de la ciutat , - important o no -, existeix una altra petita emoció que no pas cap altra que veure el progrés d’aquell artista i observar com la seva millora l’eleva de nivell , potser tan sols elevant el seu nivell de pintor , o potser assolint treure el nas en el concepte d’artista ,o ...

Aquest és el sentiment que hem tingut en observar l’exposició “Ara x Ara” , amb Pepi Roig i Glòria Badosa de protagonistes i que fins el proper 25 de Juny s’exposa a la sala del Casal Aliança.

Badosa i Roig son dos artistes argentonines que coneixem de sempre . A la Pepi Roig hem tingut ocasió d’anar veient puntualment la seva evolució, mentre que poques coses hem sabut del treball de Glòria Badosa. Ara , ambdues ens sorprenen amb una acurada exposició a la sala del Casal en la que ens demostren el seu bon estat de “ forma”.

Roig  segueix esbatussant-se amb l’aquarel·la. Ha entès perfectament que calia fugir del concepte il·lustratiu i que és necessari treballar com si de qualsevol altre procediment es tractés. Ara ens ofereix un conjunt de peces , d’estilística semblant al treball  a la seda , amb una agosarada aposta cromàtica , de la que en surt airosa en bona part.

Naturalment que encara queden detalls a polir , com per ex. aquest detall tan anecdòtic i superficial com és la signatura , que si es col·loca en lloc inadequat , - com majorment succeeix en aquest cas -, distorsiona del tot el ritme de l’obra. I a lseu costat d’altres més difícils de superar, però amb l’esforç que es denota en l’evolució pictòrica de Roig , pot assolir un digne nivell entre el gruix de creadors més o menys tradicionals de la ciutat.

Glòria Badosa aposta en canvi per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament.

Una exposició dons aquesta de “Ara x Ara” que sense ser aquella exposició d’alt nivell, sí que presneta els suficients detalls per fer-ne atenta visita , i més si un és viciós dels artistes locals, ja que en aquets cas es trobarà amb dos creadores en moment ascendent , el que sempre és positiu encara que no estiguin de moment a l’alçada dels bons artistes dels que gaudim a la ciutat.

QUIM BARNOLA

Un molt bon amic que domina com pocs l’organigrama municipal, aquell batibull en que és difícil entrar si un no és avesat en el tema , m’indica que ahir vaig errar en parlar de Pere Robert com a cap de cabinet de l’Alcalde.

Segons sembla, la cap del cabinet era la periodista Anna Valverde  , mentre que Pere Robert exercia com d’assistent personal de Baron , per entendre’ns d’alguna manera.

Ara Quim Barnola passa a ser la mà dreta de Joan Mora per tot allò que podem dir  “no governació” , encara que l’organigrama pertinent no està estructurat.

O sigui que aclarit queda , si no és que m’arriba una nova rectificació al respecte.

I és que ho sento molt però a mi tota la disbauxa del sagrat escalafó de càrrecs burocratitzats  me la bufa una mica, ja que per  ami segueix essent molt difícil entendre la quantitat de càrrecs que envolten a l’Alcalde fen feines diverses que a bon segur amb una , o potser dues persones , serien més que suficients , alhora que amb més practicitat i eficàcia.

LA VIBRANT GEOMETRIA VOLUMÈTRICA
DE JOAN CLARET

Hem dit moltes vegades que lamentablement al nostre país ha existit una tendència molt reduccionisme en el que pertoca al coneixement dels grans artistes dels que hem pogut gaudir.

Potser la potència de noms com Miró, Tàpies , Dalí , Picasso , als que hem d’afegir Hernández Pijuan , Guinovart , Ràfols Casamada i el grup del dau al set , ha deixat en penombra un gruix de creadors de primera magnitud que haurien estat lloats i considerats en qualsevol altra indret.

Durant molt de temps , Paco Rodon es dedicà des de la seva tasca del Monjo a recuperar tants i tants noms d’importància cabdal i absolutament imprescindibles per a conèixer i entendre l’evolució artística d ela segona meitat del passat segle. Ara és la galeria Lolet Comas la que sembla prendre el relleu , i si fa no molt que ens presentava el treball de Romà Vallés , ara toca a Joan Claret reivindicar la seva trajectòria i el seu art.

Joan Claret ( Barcelona 1929 ) és un d’aquells creadors que s’ha mantingut fidel a una estilística pròpia , personal i inconfusible. Claret estableix el seu diàleg plàstic fonament en un concepte geomètric que n’és eix  i alhora desenvolupament de la seva activitat creativa.

Un geometrisme que enllaça de manera ben personal amb el que s’entén com a pintura constructivista però al meu entendre , anant més enllà. Jo la definiria , emprant un mot actualment molt a l’ús , que la seva és una abstracció deconstructiva en el que la geometria sembla despullar-se del seu protagonisme aparent , però mantenint del tot l’arrel conceptual del treball creatiu.

Joan Claret , ara , depassats ja els vuitanta , ha modificat però en part el seu concepte creatiu. Si en els seus moments àlgids l’abstracció dominava absolutament , se’ns presenta ara amb unes certes concessions al camp figuratiu en l’aspecte exterior del seu treball, com si volgués fer més avinent, - o potser evident -, el seu treball geomètric estructurat en aquest entrament de cel·les , com si d’un personal i artística  bresca d’abelles es tractes.

Per això l’exposició queda clarament dividida en dues parts molt diferenciades que a l’hora conformen la cara i la creu. La cara està en les seves obres més lliures , més abstractes , en aquelles en les que la geometria sembla establir-se per si mateixa confegint espais abstractius plenament equilibrats . Son obres d’impacte comunicatiu, atractives per fora i per dintre i que demostren la gran qualitat de l’artista , especialment en aquells petits treballs en els que al geometrisme formal s’afegeix un altra geometrisme de caire cromàtic , assolin cotes d’alt virtuosisme.

La creu està en canvi en la seva mirada figurativa , augmentant la pèrdua d’interès en proporció directe a l’augment del pes de la figuració en el conjunt de l’obra que acaba essent , en aquest cas , fluixa , reiterativa , tòpica i sense la vibració que caracteritza a l’autor.

Vibració, potser la paraula més justa per entendre el ritme intern d’un d’aquests autors maleïts que ens demostra una vegada més la seva gran qualitat , això sí, si fem l’obvietat de passar de llarg a la seva cara més figurativa.

Una exposició que malgrat tot paga la pena visitar.


QUIM BARNOLA

Comencen a aparèixer els noms de qui ocuparan els càrrecs municipals més importants i que per tant seran en definitiva , - vistes les especials circumstàncies minoritàries en nombre i poder d’aquest govern -, els que mantindran el ritme del dia a dia , de l’empresa local més important , com ho és el nostre Ajuntament.

Entre els primers nomenaments apareix el nom del periodista Quim Barnola com a nou cap del cabinet de l’alcalde , és a dir el paper que en l’anterior mandat realitzava Pere Robert.

És aquest un càrrec important  ja que en certa manera es tracta del secretari particular de l’alcalde , o millor dit de l’home de confiança, no en el polític i sí en el de la relació amb la ciutadania. Un personatge a qui s’acostuma a escoltar i que té un important pes específic en la relació poder / poble.

Conec a Quim Barnola de fa molt de temps , i penso que el seu és un encertat fitxatge.

La meva relació comença quan era col·laborador a TVM amb poc més de setze anys i durant molt de temps va estar qui s’encarregà de filmar totes les exposicions de la setmana per el meu programa de l’Espai d’Art. Una relació que va tenir com a cirereta particular, i que demostrà el seu professionalisme , quan vàrem desplaçar-nos a Arco i vàrem realitzar tot un programa , i penso que de valorable qualitat , amb una simple càmera de vídeo familiar, ja que s’havia espatllat la que ens havíem d’endur i no en quedava cap de lliure degut a les retransmissions esportives.

Estic convençut que en aquets temps li va agafar el cuquet per l’art , que ha mantingut sempre , intentant ajudar a diferents artistes mataronins mitjançant el fer públic el seu bon fer , en la televisió local, amb l’exemple ben proper i definitori com és el recent cas de la presència de Perecoll i el seu “negre sobre negre” en els més alts moments de la programació informativa local.

Un bon fitxatge el de Quim Barnola, que a més estic segur servirà per que incideixi en Joan Mora a que tingui certa rellevància envers el món artístic local i els seus protagonistes.