SANT LLUC 2016

A Mataró, com a tantes i tantes ciutats, l’art no interessa ni gens ni gaire, no interessa, fora dels quatre artferits que el defensen /em a capa i espasa. No em val la conyeta que sempre en feia el gran i inoblidable Bis Lligonya , ànima màter de TVM quan em deia: “Qui diu que l’art no interessa a la ciutat?. Per el 24 Hores ( TN de TVM) tinc una queixa de tant en tant, per l’espai d’Art és estranya la setmana que no en tinc un parell”. A Mataró sols hi ha dos esdeveniments que mouen opinió i fan que es parli d’art. Un, en acabar temporada ( Cartell de Les Santes) i l’altre al començament ( Sant Lluc).

I com que ha arribat la tardor, això vol dir que comença la temporada artística i per tant el sant Lluc ja és aquí, enguany amb un aroma especial ja que s’acompleix el 70 aniversari del seu naixement , el que no vol dir que estiguem, com correspondria, a  la 71 edició, ja que entre l’etapa inicial i l’arribada de la primera recuperació per part dels nomenats “Santlluqueros” ( Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) hi v haver diversos forats i entre ells i la primera recuperació per part de J. Puiggalí i la següent absorció per part de la Sant Lluc hi va haver un altre forat d’un any. Però setanta anys son molts, i en el manteniment d’una acció cultural,encara més, fet per el qual cal felicitar i felicitar-se, encara que de nou és más de lo mismo.

“Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio”ante una exposición, peo convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entuiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición. Y lo bueno del caso es que esta colectiva apunta hacia la diana y en algunos casos lo consigue en acierto. La exposición es en todo momento correcta, excepto en unas pocas obras, pero eso ya es apreciación personal”.

Aquests paràgrafs corresponen a la crítica que el meu pare Pere Pascual Clopés PIC realitzara per la sant Lluc de 1974 i avui, quaranta dos anys després, segueixen essent absolutament vigents.

El sant Lluc de fa anys es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres , encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat està per damunt de la qualitat. I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. .I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.

Els organitzadors aprofiten l’avinentesa de l’aniversari per portar aigua al seu molí col·locant en l’escrit de presentació una frase d’un dels fundadors ( Jordi Arenas) tot dient “ el que nosaltres volem és ajudar els amateurs”, però hàbilment obvien el fet de que el sant Lluc que organitzaven els mestres ( Arenas, Cuyàs, Estrany i cia) no era de lliure participació i eren ells ( els professionals) els que en cada edició convidaven a alguns amateurs als que elevaven de nivell amb el que aconseguien una mostra diversa però amb qualitat i sense notes discordants.

Una postura , aquesta, prou intel·ligent i que no estaria mal de repensar , uns quants convidats de primera línia i que aquells convidessin a la vegada a uns altres i deixant un petit racó per a les sorpreses , amb llibertat de presentació i selecció estricta. Així potser s’assolirien els dos punts obligats i desitjats ( qualitat i quantitat).

Potser així no succeiria una vegada més que el pes de les absències fos tan significatiu. Unes absències que per xifrar-les de manera més que empírica podríem qualificar amb dates com que per ex dels 24 participants a Tempus Fugit ( hom va parlar d’acurada selecció en la qualitat), sols en prenen part 6, és a dir un 25% , o dit d’altre manera un 75% dels artistes històrics de nivell defugen de la mostra. Si a ells hi afegim els noms de tots coneguts ( d’artistes de nivell més joves) haurem de coincidir forçosament que per la part alta de la qualitat artística mataronina  l’abandó en el que pertoca a la presència en la col·lectiva  és simplement brutal.

Ens quedem doncs essencialment amb el que podríem dir la classe mitja de l’art mataroní que en una xifra superior als vuitanta participants donen cos a una mostra que certament supera en nivell al de  les darreres edicions. Un nivell superior però que curiosament provoca dos apartats negatius: la manca de molt poques obres de notable que destaquin en una uniformitat d’aprovat qualitatiu i el que és pitjor la manca absoluta de sorpreses, únic element que podria permetre l’aposta actual per la quantitat i no la qualitat. I l’única sorpresa existent a la mostra ( Marta Poca) queda enfosquida per un fet que l’organització hauria d’explicar , com ho és que està fora de catàleg ja que es diu pertany al nivell d’estudiants de batxillerat artístic , i en aquesta zona esta situada, quan ha acabat ja la carrera de Belles Arts i per tant hauria de trobar-se al mig del totum revolutum de la col·lectiva com si hi està, en les mateixes condicions, l’artista Pol Peiró.

Però anant al detall del presentat , amb benvolença i amb desig de diferenciació, Haurem de convenir que:

La millor obra , superant en molt el nivell del conjunt, és la de l’esmentada MARTA POCA, titulada “Persona” , fil sobre llenç de 71x54 cm i que ja havia presentat a l’exposició Sense Títol’15 a la Facultat de Belles Arts. Una obra intensa en la que es conjuguen perfectament fons i forma, amb una estructura tècnica especial, molt ben treballada i perfecta per aconseguir els objectius que no son altres que els de la seducció d’una mirada giocondesca, que et segueix i persegueix i que neguitejant crea emocions i sensacions molt interiors. Un magnífic treball que denota el futur d’un autora de nom Marta Poca i que hem de deixar ja marcat en l’apartat dels artistes  seguir.

 Al seu costat i confegint el poker d’asos de la mostra hem de destacar els treballs de MANUEL CUSACHS (Caràcter d’arbre i de xiprer) en el que Cusachs recupera la seva mirada poètica  en el camí dels seus treballs més literaris. Equilibrada , formalment en la seva línia, amb potència i seducció.Molt ben acabada. Una magnífica obra.

ORIOL DE LA HOZ Amb el seu oli sobre cartró “Els afores” expressa de nou la seva peculiar sensibilitat. Molt potent tècnica i cromàticament parlant, explora amb al seva habitual aparent simplicitat i senzillesa, la bellesa d’aquells elements que ja estan fixats en el nostre interior mental.  Una obra que com ja ha succeït en les darrers ocasions, denota el nivell d’aquest autor al qui cal l’empenta definitiva per ser ja un dels grans.

“Bifurcacions 8.3” és el magnífic aiguafort d’EDUARD HUERTOS que malgrat la seva petita mida s’engrandeix convertint-se en una de les grans obres de la col·lectiva. Un treball tècnicament excel·lent i , objectualment de gran bellesa ,que atresora una mirada molt fresca a un nou art , al que correspon als temps que estem vivint. Una peça magnífica que no podem entendre de cap de les maneres (fora de l’evidència d’una intencionalitat estilística) com no ocupa la portada del catàleg i sí ho fa una altre obra del mateix autor, molt més tranqui-la i acomodaticia. No hi ha dubte que l’intercanvi entre abdues hauria estat enormement significatiu en el que pertoca al sentit i el concepte de la col·lectiva.

Per enquadrar aquestes obres més significatives cal igualment valorar el recull d’obres de l’artista convidat, l’escultor JUAN LÓPEZ MOLINA, un conjunt ben realitzat amb desig d’expressar emocions i d’interrogar i interrogar-se de diverses situacions de l’home i la societat en la que viu. Encara que hi ha moltes referències i influències i no tot el conjunt reflexa originalitat , el resultat és prou positiu com per fixar-hi atenció.

De la resta el més remarcable està en les obres presentades per GLÒRIA BADOSA, en un estat creatiu en alça a la que tan sols falta llimar els límits cromàtics per arrodonir els seus treballs; MARIANO CABELLOS cada vegada mes entestat i certer amb el volum; TXEMA GARCÍA amb el seu personal mon ple d’onirisme i color; JOSEP Mª GOMIS  a qui la variació tècnica de la resina li permet agilitat, moviment i frescor; RICARD JORDÀ en la seva línia dels darrers temps , amb aquests collages que conviden a la reflexió humanística;DANIEL LLIN amb una bonardiana figura de molt bona factura; CATHERINE LORTON que ha trobat en el fotogravat un magnífic mitjà d’expressió de les seves sensibilitats; CECÍLIA MORALES amb un carborúndum explícit en la seva potència gestual i rítmica ben acompassada en el contrast cromàtic;TERESA OLLER, una de les poques sorpreses, amb un gravat calcogràfic ben equilibrat i resolt;

FRANCISCO PADILLA potent en  la seva peculiar personalitat que sempre interessa; POL PEIRÓ apropant-se ja a les mides en les que haurà d’acostumar-se a treballar. Interessant per ser la primera però calen nous equilibris; JOAN ROSELL a qui cal destacar més per el que es preveu que pr el que es veu. Obra interessant a la que encara manquen un parell de cuites.

 TOMÀS SAFONT TRIA, suavitzant en l’eteri el seu desfermat fauvisme expressionista. Molt interessant; Sorprès en el treball escultòric de Mª LUISA SEGURA molt lluny del seu habitual fer en el que el perfeccionisme formal pren domini; PEP TREGÓN segueix afanant-se per aconseguir uns treballs ceràmics personals i a fé que ho està aconseguint; En una col·lectiva sempre s’agraeix la frescor d’obres com la de BELEN VILANOVA.Obra fresca, cromàtica, ben equilibrada. Potser es perd en la lleugeresa i caldria donar-li un grau de potència més, això sí sense perdre la frescor. I per tancar aquest seguit de destacats és de justícia afegir el nom de SARA MARÍN que apareix entre els alumnes de batxillerat artístic però desconec si la data és correcte.

“Creo que para el Sant Lluc anual cada artista deberia mandar su mejor obra, exiiendos en un auto analisi de valors. Entonces la colectiva tendria un clase sin discusión. Incluso puede que el éxito le sonriera”. Extracte de la mteixa crítica de 1974 que encara és més actual avui mateix  ja que en la resta , mediocritat amb una vintena d’obres infumables que de cap de les maners mereixen l’exposició pública i que ens fan tremolar pensant que si han estat acceptades com haurien de ser les obres que han estat refusades?. També cal considerar alguns apunts negatius ben lamentables en artistes de cert nivell local que han presentat unes obres molt per sota de la seva vàlua. Ells sabran les causes, però aquells que tan defensen la popularitat del sant Lluc estan obligats , més que ningú, a presentar treballs dignes del seu nivell i no obres que mai haurien d’haver signat.

Finalment cal recordar a l’organització que sempre que hi ha un jurat de selecció l’organització està obligada per ètica i transparència a fer-lo públic. Lamentablement el sant Lluc no té aquest costum.I és clar que igual que podem jutjar als artistes ,s’ha de saber qui son aquells que han acceptat engendres absolutament a les antípodes del que s’ha de considerar una obra d’art que  a fi de comptes és del que tracta la col·lectiva.

2016. Un sant Lluc més, una mostra que de nou està assolint un èxit de públic impressionant el que hauria de fer reflexionar a l’organització en dos aspectes , en el d’avalar com obres d’art alguns veritables engendres, i el de no fer el possible per aconseguir que el Sant Lluc sigui la veritable mostra de l’art que es fa a la ciutat. Però està clar que mentre mantinguem el criteri que la quantitat de participants i públic estigui per damunt de la qualitat , no anirem enlloc. I els comentaris de fa més de quaranta anys seguiran essent absolutament vàlids i actuals com ho son ara.

(les imatges que apareixen en el comentari son extretes de la xarxa, esencialment dels llocs de lla organització)

(per ordre d'aparició corresponen las treballs de Jordà, segura, Morales, Ollé, Tregón, Lorton, poca, Cusachs, de la Hoz, Huertos, Badosa, Peiró, Cabellos, Padilla, Safont Tria, Vilanova, Llin i Gomis)