dilluns, de febrer 04, 2008

MADRID I BARCELONA

Fa ben poc que parlàvem de les discussions que la marxa de Borja-Villel al CARS havia suscitat. El tema de la submissió cultural de Catalunya a Madrid i el fer que l’èxit català serveixi tan sols com a trampolí en la recerca capitalina, va portar força cua.



El cert però és que no hi ha color. Per capitalitat o desig , Madrid es troba artísticament parlant molt millor i més oberta que la reclosa Barcelona , que agafi el punt de mira estilístic que agafi , es queda sempre mirant-se el melic. Així ara mateix , tan sols una gran exposició emociona a la nostra capital. És ala galeria Toni Tàpies ,amb el pare Tàpies com a protagonista.



No puc negar la meva delecctació davant qualsevol treball del genial artista. Ara no és menys. Malgrat la seva disminució visual que l’obliga a pintar amb lupa ( els mataronins bé sabem el que significa amb el cas Alcoy) Tàpies segueix escrutant l’interior de l’home i el fa avinent amb les seves icones , la seva personal estètica , i principalment amb el seu llenguatge iniciàtic que aquells que ja estem avesats comencem tan sols a comprendre.


Mentre, a Madrid hi ha dos exposicions per caure de cul. Una al CARS , amb els Picassos provinents del seu Museu de Paris, el millor Museu Picasso que existeix. L’altra la mostra de Modigliani al Thyssen-Bornemisza.


De Picasso poc hi ha a dir. Malgrat ens pesi, el veritable Picasso està en el seu Museu del Marais parisien, lloc que sempre recomano ja que en ell es troba la més pura i nua raó del Picasso més artista. Ara , aprofitar els arranjaments al Museu per poder veure aquests treballs fora de la seva casa nadiua , ha estat una bona aposta del CARS que per si sola quasi obliga a una visita a la capital.


Visita que esdevé desig incontrolable si afegim el nom de Modigliani.

Per a mi com per a molts de la meva generació , Modigliani a més de ser un gran pintor va ser , mitjançant les seves obres , el gran recurs eròtic de la primera adolescència.

No fa falta ni dir com anava aquesta país allà en començar els seixanta. Les meves solucions eròtiques d’aquella primera adolescència era, fullejar d’amagat “Elle” una revista francesa que sovintejava per casa tot devorant els seus anuncis de cotilleria , espectaculars al meu entendre , i com no ,escapar-me a la llibreria per deturar-me en els llibres en que els nus de Modigliani dominaven en la seva més absoluta independència.

Ara ell , els seus amics i el seu entorn , ens ofereixen lliçó magistral en una exposició en que queda ben evident no sols la seva vàlua personal, ans el que és més important , el seu concepte artístic que sembla pont que uneixi l’Itàlia renaixentista i la modernitat.
Un somni d’exposició que ens agradaria molt veure.

PMC
Avui ja he quedat del tot confós. La meva filla Júlia té 13 anys acabats d’estrenar. Ha rebut publicitat del PMC convidant-la a participar en l’espectacle “Scrakeja’t”.
Lloc : el Clap. Hora: 9 de la nit. Preu: 6 euros

Tenint en compte que té tan sols 13 anys acabats d’estrenar, no és anar amb massa presa?.

És a dir , la gent del PMC quan no arriben és que es passen. Per quan una dimissió?.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sr. Pere Pascual,

aquesta és una proposta per muntar una "blog-galeria d'art" a nivell de Mataró i comarca.

Pot veure el següent enllaç de com podria anar el tema en:

http://blogartia.blogspot.com

Si li interessa, pot contactar amb el promotor-administrador en:

blogartia@gmail.com

Manu