Comença temporada també de manera intensa el Museu Arxiu
de Llavaneres presentant exposició de la
reputada ceramista Madola, sens dubte una de les grans de la ceràmica del
nostre país.
Tal i com vaig dir en la presentació de l’exposició que vaig
tenir el plaer de realitzar, la ceràmica contemporània té un greu problema d’encaix
en el món artístic actual. Mentre que altres arts igualment menystingudes en
altres temps com per ex la fotografia, han sabut trobar el seu espai, la
ceràmica segueix orfe d’elements que embolcallin el seu caminar.
Quasi sense col·leccionistes, sense galeries
especialitzades, amb un Museu diluït en el calaix de sastre de l’Hub , la idea
del públic en general es concentra més
en una mirada estètica centrada en la bellesa formal, molt en la idea de la poterie,
la finesse i la delicadesa que no pas en el sentit més intern i emocional que ofereix
la ceràmica contemporània més
concentrada en materials, textures i intencions que no pas en els conceptes
preestablerts de la bellesa.
Les obres que presenta Madola en aquesta exposició son, com
ella mateixa explicita en l’escrit de presentació del catàleg, “parets,
deixants, clots, cases de terra cuita, cases de l’ànima, cases pèrdues en la memòria,
producte de la meva imaginació, en un joc ambigu de realitat i ficció”,i ens
mostren la seva vesant més íntima.
En aquesta ocasió Madola ha fugit de les peces de grans
mides. Aquelles obres més monumentals, en les que regia un impacte intens tant
en al construcció com en la textura i que regnaven per la seva contundència,
com per ex les presentades a Ca l’Antiga o les que realitzà per el calendari d’una
important empresa de materials ceràmics. Unes peces que impressionaven per el
seu primitivisme traslladat a la modernitat.
Ara mantenint l’esperit subjacent Madola aposta més per la
poètica que per la contundència i a fe que aconsegueixi uns treballs plantaments
reeixits que sedueixen per la seva plenitud i provoquen de manera immediata un
intens diàleg entre l’espectador i la peça.
Aquetes cases perdudes en la memòria ens produeixen una sensació
personal com si en fossin nosaltres mateixos els autors ja que ens retrotrauen
al nostre interior en el que habiten aquests espais íntims i personals de
refugi en els que curar les nostres ferides, solventar el nsotres dubtes o reflexionar
sobre el nostre propi ser. Espais de caliu i reflexió.
Si aquesta reeixida intenció , ve a més a més, en un suport
potent en l’estructura general, la textura dels materials i els colors amb que
es vesteixen haurem de convenir , sense cap mena de discussions, que el global genera
una exposició impactant en el visual i emocionant en el sensible, digne de la capacitat
creativa i artística d’aquesta ceramista indòmita que signa com a Madola.
Exposició d’obligada vista per el de magistral lliçó de ceràmica
i art que conté.
Felicitats.
Cases perdudes en la memòria. Madola
Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt
Del 2 al 25 de setembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada