"LA COL·LECTIVA"

 

Aquesta és la meva 50 crítica a la col·lectiva del sant Lluc, anomenada ara , absolutament de trascantó, “la col·lectiva”.  En dec ser el “participant”, no el més antic, però si el més participatiu, encara que l’organització no ho tingui en compte. Estimo el Sant Lluc i vull el  millor per ell. El vull de tots els artistes de la ciutat i que sigui la veritable representació de l’art local a través de la visió de els obres dels millors ,acompanyats de les noves esperances de l’art. I en el projecte ara presentat, no sol està molt lluny del meu desig, sinó que està en les antípodes.

És a dir, tinc un concepte de la mostra col·lectiva , molt semblant al que volien M. Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Arenas quan la van fundar el 1946. És per això que conceptualment parlant em desagradi , i molt, aquest sant Lluc ,amb greus errades que la converteixen en la col·lectiva de més baix nivell dels darrers anys. Però passem a fer-ne la veritable crítica.

Aquest dijous, a la sala de la Fundació Iluro, i sota la presidència de la regidora de Cultura, es va inaugurar l’exposició “La Col·lectiva”, falsa modernització en el nom de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que assoliria la 63 edició, i no la 78 com es digué a la presentació, xifra que tampoc seria certa ja que si de cas seria la 79 (nombre d’edicions igual a la diferencia entre els anys de l’edició actual i l’inaugural , més un, ja que la primera edició és l’any zero).

La Col·lectiva està  conformada per 71 obres  (artistes) , i l’homenatge a Diego Guirao que va morir en començar l’any, amb l’oblit de realitzar el mateix amb Antoni Boix que mori en el decurs del darrer Sant LLuc i que va ser organitzador amb els santlluqueros, en l’epòca que va acabar el 1983. Una errada imperdonable  que hauria d’obligar a l’esmena per part dels organitzadors, col·locant obra seva en l’exposició. Ben a prop , en el fons Iluro tenen una obra seva de gran qualitat, com és la vista aèria de la plaça Sta Anna, per si els hi serveix de quelcom.

En el que pertoca als 71 participants, s’ha de dir de vell antuvi que no sembla una col·lectiva d’artistes locals. Un, porta cinquanta anys visitant el 99% de les exposicions que es celebren a Mataró i comarca, i desconeix al menys a una quarta part dels participants, ja que el fet de que no hagin realitzat alguna exposició hauria de desmerèixer de la participació en aquesta col·lectiva.  És clar que potser això succeeix per que l’exposició està oberta a una lliure participació (pagant sant Pere canta ) amb el que es trenca d’arrel el sentit de la mateixa.

Però clar quin ha de ser el sentit del sant Lluc. Fa uns quants anys, Pere Pascual Clopés “PIC”  deia en la crítica a la col·lectiva:  “Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio” ante una exposición, pero convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entusiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición.”.

Un , fa uns anys, deia : “El Sant Lluc de fa anys que es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres, encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat ha d’estar per damunt de la qualitat.

I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.”

Pensaments ambdós amb els que combrego ara mateix i que l’organització veu just al contrari i per tant organitza una col·lectiva que és al meu entendre un desgavell col·lectiu supí, en el que , curiosament però, les obres del artistes de la directiva de l’organització, ocupen lloc de privilegi , ben llunyanes de la massa participant, cosa que mai hauria de ser. Un recorda als santlluqueros col·locant les seves obres al vell mig de les dels participants, mai atorgant-se espais de privilegi.

Poc a destacar del conjunt del presentat. Caldria fer un esment positiu al conjunt escultòric, amb Albert Jaime i Pere Bàguena com a obres més destacades, i amb una mitjana de qualitat que depassa en molt a la pictòrica. També cal remarcar el conjunt de gravats, que encara que inferiors a altres temporades , mostren el seu bon fer com en els casos de Casas, Huertos, Llorca , Morales i Rosell I prestar atenció a la fotografia, amb un conjunt de participants que en algun cas, supera l’apartat  simplement fotogràfic , passant a una nova dimensió artística de la fotografia.

Però el sant Lluc és una mostra essencialment pictòrica  en la que curiosament , forces artistes presenten obres fetes especialment i que no corresponen a la  seva realitat artística, i que confegeixen una mostra tan sols amb una quinzena d’obres correctes que corresponen  als pocs professionals que estan presents en la col·lectiva és a dir, els/les  Vilert, Duran, Badosa, Fageda, Martí, Safont Tria, Santamaria, Torrent, Vilaseca... al que caldria afegir noms com Antoni Luis, Tomàs Filbà, Margarida March, i el mossaicista Miquel Ortega .

I a les que cal afegir les sorpreses de l’exposició, noms desconeguts o poc coneguts, que son l’únic per el que serveix aquesta col·lectiva com els cassos de Luis Alberto Romero Monasterio, Fabienne Roux, Zina López o Mario Orestes Ferrari, amb estils i tendències ben diferents que donen alegria en el desideràtum d’autors presents, i els qualifico com autors  ja que per una gran majoria l’apel·latiu d’artista els hi va molt gran.

Fa anys el meu pare, gran crític i coneixedor de l’art i les persones, em va ensenyar que en una col·lectiva d’aquest tipus, els artistes anaven a veure el que feien els seus companys, els seu avenços, el canvi d’estil, els desenvolupament tècnics, mentre  que els pintors restaven ben a prop de les seves obres, per ensenyar-les al públic, obtenir-ne lloances i anar a dormir cofois i contents. El que passava en el primers Sant Lluc segueix avui en dia. I molts son els participants que no es mouen lluny de la seva obra, per poder rebre aplaudiments i elogis. I això vol dir el caduc que està aquesta col·lectiva del modus en que està organitzat.

A l,any 2006 es va establir un jurat de selecció de mirada ampla i eclèctica  format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.Faidella que va seleccionar a 30 artistes i  alhora va ser dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.  És que en una col·lectiva com aquesta s’ha d’apostar per les obres i no per els artistes, per que els organitzadors han de tenir clar que el nivell de la col·lectiva s’equipararà al nivell de l’art de la ciutat. I està ben clar que si vols tenir qualitat has d’apostar per “ els bons” i no fer caritat als “dolents”.

Fa tan sols tres anys que els organitzadors varen decidir anar a buscar els millors professionals de la ciutat per prendre part en el Sant Lluc del suposat 75 aniversari. Es va conformar una magnífica exposició amb 99 artistes ,dels que avui tan sols estan exposant en la Sant Lluc d’enguany 34 d’ells.

 Artistes, entre ells, bona part dels millors de la ciutat, que si no han tornat a la sant Lluc per alguna cosa serà, i veure-ho amb orgull , com ho fa l’organització , amb l’acostumat “ si no volen venir, que no vinguin. Ara , que esperin asseguts si esperen que el anem a buscar”, és la pitjor aposta per l’art i la seva difusió que es vulgui fer.

I és que per lògica per parlar d’un Sant Lluc en el que no hi son, els Albert Alis, Ester Aliu, Màximo Almeida, Laia Arnau, Rosa Codina Esteve, Josep Mª Codina, Ana Garcia,  Ana de Jaime, Ricard Jordà, Catherine Lorton, Mia Llauder, Ramon Manent, Eduard Novellas, Joan Parés, Perecoll, Marc Prat, Jordi Prat Pons, Enric Punsola,  Alberto Romero Gil, Joan Serra, Josep Serra, Olga Serral, Yago Vilamanyà,i d'altres, per dir noms que hi participaren en aquella ocasió, és parlar d’una mostra perduda, inútil  i que va més contra l’art local que a favor de la seva difusió.

Però per acabar cal parlar i molt bé del record a Diego Guirao, al que curiosa i lamentablement, qualifiquen d’artista convidat quan va morir a primers d’any. Les seves obres que haviem pogut admirar en el seu taller i en les seves darreres exposicions i de les que preparàvem exposició per Argentona, demostren la gran qualitat del bon amic que ens va deixar i de les que estaria bé que l’Ajuntament n’adquirís alguna per algun espai públic de la ciutat.

Amt tot el vist i descrit, només quda constatar que "La Col·lectiva" suspèn clarament en el seu projecte. El millorarà?, jo en tinc molts dubtes però l’esperança és el darrer que es perd.

Fotografies amb obra de les obres de : Diego Guirao, Marta Duran, Pere Bàguena, Jordi Santamaria, Tomàs Safont Tria, Luis Alberto Romero Monasterio, Mònica Vilert, Fabienne Roux, Jordi Torrent, Zina López, Joan Rosell, Margarida March, Mario Ferrari i Diego Guirao.

“La Col·lectiva”. Associació Sant Lluc per l’Art

Ateneu centre Cultural. Fundació Iluro

Del 19 de setembre al 27 d’Octubre de 2024