MÔNICA VILERT: SEQÜÈNCIA CONTINUADA

 

Mònica Vilert va reiniciar la seva vida expositiva fa més de catorze anys amb la brillant exposició de títol “Paisatges” a la sala d’Aparelladors. Des d’aquell moment  hem pogut anar gaudint del seu magnífic fer  amb presències esporàdiques, dominades pel seu èxit en la Biennal Torres García que ens va fer explotar de joia al seus seguidors.

I cal dir-ho amb tota claredat. Un és absolut seguidor del seu bon fer, com queda be clar que a casa, amb més de 500 obres , sols dues han estat adquirides. Una és un gravat de Guinovart que vaig adquirir per fer un favor a un amic que ho precisava, i l’altre és una peça de Vilert, amb la que m’obsequià la meva dona  quan vaig complir 40 anys , i d’això en quatre dies en farà 33  .  Dit d’altre manera, qui em coneixia i em coneix millor, va pensar que res millor que una obra de Vilert per celebrar tan mítica xifra.

Conec el treball de Vilert, des dels seus començaments amb Rovira Brull, i els seus jocs d’ous. Resto admirat, penso que per a sempre, amb la seva exposició “amb els 6 sentits” a Tertre i la Caixa Laietana i així podem seguir fins avui mateix, on una nova artista, amb arrels profundes ,segueix enamorant-me amb el seu fer plàstic que crec és fruit d’un llenguatge íntimament visual que és humanament potent i plàsticament transcendent.

Potser qui no la conegui tant, pot observar una excés de presències amb el seguit d’exposicions que ha realitzat darrerament, a Llavaneres i a la Destil·leria, o per qui no la conegui prou, pot pensar en una repetició física i mental de la seva plàstica. Però encara que un cregui que potser està exigint-se massa en el seu minimalisme molt difícil d’entendre i copsar a primer vol, l’enorme força interior que explicita en cada peça fan dels seus treballs un conjunt d’elements viscuts i compartits que sadollen a qui la coneix i sedueixen a qui no en sap res d’ella.

En aquesta ocasió ens explicita la pròpia autora en l’escrit del catàleg que “Seqüència continuada és un conjunt d’obres que juntes podrien crear-ne una de sola o, de cadascuna d’elles, en podríem obtenir d’altres.

Esdevé, alhora, la repetició d’elements i per tant, una continuïtat. Son ritme, moviments, canvis, igual que el paisatge que passa a tota velocitat.

Pocs colors. Els tons de blanc i gris representats també per altres materials com el guix, la tela i la cera. Elements justos, controlats i mesurats per poder dir molt i ser el que son”.

I un, està d’acord amb ella. I just ahir quan llegia l’article de Pablo Allepuz en la presentació de l’opuscle de mà de l’exposició retrospectiva d’Antoni Tàpies, en el que diu: “...el fet de concebir un assaig autobiogràfic, a partir de la idea de fragment, no com un testimoni definitiu sinó com una porta oberta a potencials revisions, ofereix un model crític, - biogràfic, historiogràfic, curatorial -, que es renova constantment: un fragment està sempre incomplert, cercant complicitats més enllà de si mateix i establint relacions d’independència amb altres fragments”, ho vaig veure tor ben clar.

Amb aquesta idea, podem observar el treball de Vilert com una passa més en la seva projecció constant de la història més privada i íntima, que apareix de trascantó  amb signes i tons que sols ella entén a la perfecció i a la que els espectadors intentem entendre des de la nostre òptica personal.

L’exposició que avui presenta Mònica Vilert al Museu del Càntir d’Argentona és un nou capítol de la seva autobiografia que l’autora fa present mitjançant la seva enorme sensibilitat plàstica i ens la deixa per que la gaudim per fora i a ser possible per dins, per intentar establir els camins comunicatius entre artista i espectador, que tot autor anhela i que ens servirà en connectar, per gaudir encara més de la gran qualitat i bellesa plàstica del seu treball.

De recomanable visita.

 

 “Seqüència continuada”. Mònica Vilert

Museu del Càntir. Argentona

Del 20 de setembre al 10 de novembre de 2024