Mònica Vilert va reiniciar la seva vida expositiva fa més de
catorze anys amb la brillant exposició de títol “Paisatges” a la sala d’Aparelladors.
Des d’aquell moment hem pogut anar gaudint
del seu magnífic fer amb presències
esporàdiques, dominades pel seu èxit en la Biennal Torres García que ens va fer
explotar de joia al seus seguidors.
I cal dir-ho amb tota claredat. Un és absolut seguidor del
seu bon fer, com queda be clar que a casa, amb més de 500 obres , sols dues han
estat adquirides. Una és un gravat de Guinovart que vaig adquirir per fer un
favor a un amic que ho precisava, i l’altre és una peça de Vilert, amb la que m’obsequià
la meva dona quan vaig complir 40 anys ,
i d’això en quatre dies en farà 33 . Dit d’altre
manera, qui em coneixia i em coneix millor, va pensar que res millor que una
obra de Vilert per celebrar tan mítica xifra.
Conec el treball de Vilert, des dels seus començaments amb
Rovira Brull, i els seus jocs d’ous. Resto admirat, penso que per a sempre, amb
la seva exposició “amb els 6 sentits” a Tertre i la Caixa Laietana i així podem
seguir fins avui mateix, on una nova artista, amb arrels profundes ,segueix
enamorant-me amb el seu fer plàstic que crec és fruit d’un llenguatge íntimament
visual que és humanament potent i plàsticament transcendent.
Potser qui no la conegui tant, pot observar una excés de
presències amb el seguit d’exposicions que ha realitzat darrerament, a
Llavaneres i a la Destil·leria, o per qui no la conegui prou, pot pensar en una
repetició física i mental de la seva plàstica. Però encara que un cregui que
potser està exigint-se massa en el seu minimalisme molt difícil d’entendre i
copsar a primer vol, l’enorme força interior que explicita en cada peça fan
dels seus treballs un conjunt d’elements viscuts i compartits que sadollen a
qui la coneix i sedueixen a qui no en sap res d’ella.
En aquesta ocasió ens explicita la pròpia autora en l’escrit
del catàleg que “Seqüència continuada és un conjunt d’obres que juntes podrien crear-ne
una de sola o, de cadascuna d’elles, en podríem obtenir d’altres.
Esdevé, alhora, la repetició d’elements i per tant, una
continuïtat. Son ritme, moviments, canvis, igual que el paisatge que passa a tota
velocitat.
Pocs colors. Els tons de blanc i gris representats també per
altres materials com el guix, la tela i la cera. Elements justos, controlats i
mesurats per poder dir molt i ser el que son”.
I un, està d’acord amb ella. I just ahir quan llegia l’article
de Pablo Allepuz en la presentació de l’opuscle de mà de l’exposició
retrospectiva d’Antoni Tàpies, en el que diu: “...el fet de concebir un
assaig autobiogràfic, a partir de la idea de fragment, no com un testimoni definitiu
sinó com una porta oberta a potencials revisions, ofereix un model crític, -
biogràfic, historiogràfic, curatorial -, que es renova constantment: un
fragment està sempre incomplert, cercant complicitats més enllà de si mateix i establint
relacions d’independència amb altres fragments”, ho vaig veure tor ben
clar.
Amb aquesta idea, podem observar el treball de Vilert com
una passa més en la seva projecció constant de la història més privada i
íntima, que apareix de trascantó amb
signes i tons que sols ella entén a la perfecció i a la que els espectadors
intentem entendre des de la nostre òptica personal.
L’exposició que avui presenta Mònica Vilert al Museu del
Càntir d’Argentona és un nou capítol de la seva autobiografia que l’autora fa
present mitjançant la seva enorme sensibilitat plàstica i ens la deixa per que
la gaudim per fora i a ser possible per dins, per intentar establir els camins
comunicatius entre artista i espectador, que tot autor anhela i que ens servirà
en connectar, per gaudir encara més de la gran qualitat i bellesa plàstica del
seu treball.
De recomanable visita.
“Seqüència continuada”.
Mònica Vilert
Museu del Càntir. Argentona
Del 20 de setembre al 10 de novembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada