10 BIENNAL TORRES GARCIA – CIUTAT DE MATARÓ.

 

Autoretrat de Torres García

El Passat divendres a l’Ateneu de la Fundació Iluro de Mataró es fallà el 10 Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró  , alhora que s’inaugurava en la sala d’exposicions la mostra que presentava a l’obra guanyadora ,als accèssits i a la resta de les 40 obres finalistes,  confegint així una nova exposició d’aquesta Biennal que assolint la dècima edició ha guanyat un enorme prestigi a l’entorn artístic de país, fet que com “aparellador” de les seves estructures , em produeix una enorme satisfacció.

El jurat de la Biennal, com sempre conformat per noms il·lustres del nostre país,i format per Juan Manuel Bonet, Emmanuel Guigon, Julio Vaquero i Eva Vázquez, amb Isabel Llaquet que actuà com a secretaria, va proclamar el seu veredicte entre les 190 obres presentades i atorgà el premi a l’obra “Assaig S.T. Angelus Novus” de l’artista Gonzalo Elvira Perez. Mentre que atorgava cinc guardons de finalista als artistes Ana García Pérez, Gen Isoe, Jordi Pujadas Martorano, Carmen Tarazona Soriano i Miguel Ángel Villarino Pérez.

Obra guanyadora. "Assaig s.T. Angelus Novus" de Gonzalo Elvira

Després de l’obligada informació cal donar pas al comentari crític que ens ha merescut la mateixa i que obligadament ha de començar per valorar el conjunt de les obres presentades que en el que pertoca a les finalistes, que son les que coneixem.

D’elles hem de dir que han baixat una mica el nivell al respecte de l’anterior edició, i que com en cada edició al nostre parer, hi ha un petit grapat d’obres que no mereixen l’honor d’estar entre els finalistes, però sabedor de la dificultat de jutjar amb poc de temps i contraposar la mirada dels membres del jurat entre si, amb raons i idees artístiques diferent, el resultat final es satisfactori i corresponent al nivell del concurs.

D’entre el palmarès de la biennal, el més absolut desacord amb el guanyador, Gonzalo Elvira. En l’anterior edició va ser finalista i les meves paraules en la crítica eren : “... caçador impenitent de premis que varia el seu fer segons jurats i tendències( feu repàs de les anterior edicions de la biennal i ho podreu observar)". Avui em repeteixo en el missatge de fa dos anys, però amb la immensa pena de que ha estat un absolutament injust guanyador , cosa de la que no culpo a l’organització, i sí a l’aquiescència del jurat. L’obra d’Elvira molt a l’estil de l’anterior edició, és vàcua de contingut i  on el treball tècnic no l’hauria de ser mereixedor del primer premi , ni tan sols de cap accèssit. Un premi absolutament decebedor per la història de la Biennal, superant el premi de Jo Milne , prou decebedor en l’anterior edició, després d'uns guanyadors prou brillants.

"Els límits del món ". Jordi Martorano

Escribir paisaje. Carmen Tarazona

En el que pertoca als finalistes, enormement captivadora l’obra de Jordi Martoranno “Els límits del món”,  un guaix  amb tinta xinesa d’enorme sensibilitat , amb un racionalitat ben entesa d’enorme bellesa. Carme Tarazona  amb “Escribir paisaje”, accelera la sensibilitat amb una pintura dual, tant atractiva en el visual com en el pensament.

"De la noche oscura y el pájaro solitario": Miguel Villarino

Frutas en el suelo. Gen Isoe

L’artista de Zamora resident a Madrid, Miguel Villarino que ens porta amb “De la noche oscura y el pájaro solitario” a una visió pròpia que ens transporta a un món, que com molt bé diu Emmanuel Guigon en l’escrit de presentació , ens recorda a una visió  actual de l’ universalisme de Torres García. La natura morta del japonès Gen Isoe  és d’una gran bellesa, amb un acuradíssim treball tècnic, amb un apropament total al realisme però alhora amb un tractament actual en el seu missatge, enormement seductor.

"Nunca se hace de dia". Ana Garcia  Perez

Finalment Anna García, amb “Nuca se hace de dia” ens ofereix una mirada entre poètica i híper real d’un racó de parc infantil. Una obra tècnicament molt ben realitzada amb el crostó personal, de que em recorda molt a les visions nocturn que ens oferí ja fa molts anys Màximo Almeida  a l’Ateneu Caixa Laietana. Una exposició que a bon segur ni recorda l’autora ni a bon segur va veure.  Per tant, res  a dir del bon treball de la mataronina.

 

"Deus ex-maquina". Enric Punsola

"Biblio" de Jordi Prat Pons.

De la resta cal remarcar l’excel·lent treball dels mataronins, Enric Punsola amb un magnífic duet “ Deus ex-maquina” en el que desenvolupa de manera magnífica la seva pintura a la pólvora i Jordi Prat que es manté amb “Biblio” en la dual poètica dels llibres i l’art en una obra que per a mi supera , i en molt, als actuals muntatges amb llibres que està realitzat en les seves obres.

 

De la resta cal destacar els treballs d’Imma Alonso,  Fátima Conesa,  Benet Dalmau, Núria Guinovart, Pamela Martínez, Daniel Ortega, José Luis Paz Fo, Guzpeña, Pepa Satué, Enric Servera, Luis Alberto Romero. Amb els que confegirien una exposició amb una vintena de peces de gran qualitat.

Una biennal doncs, al nivell de les altres edicions, i de la que caldria esperar una millora en la propera degut a l’afegitó de la Fundació Iluro a la seva organització, cosa que desitjaríem però què no creiem de cap de les maneres. Però d’això i d’altres circumstàncies en parlarem en el proper post.

 

10 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

 Del 24 de Maig al 25 d’Agost de 2024

Ateneu Centre Cultural Fundació Iluro. Riera 92. Mataró

 

“Esa maraña invisible que es la NADA”. FRANCESCA POZA

 

Y fue perdiéndose en esa maraña invisble que es la Nada

de una forma sutil, sin tiempo para despedidas.

se desdibujo su sonrisa, se hizo triste su mirada ,

que iba perdiendose cada vez que mirava.

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta en aquest final de primavera una exposició excepcional que mostra l’altíssima sensibilitat i qualitat de la seva autora , la mataronina Francesca Poza, que torna a exposar ben a prop de casa seva desprès de quasi quatre dècades d’absència. Ara, en el seu retorn als seus verals més propers,  ens demostra amb la teòrica simplesa del seu fer, l’alt nivell del seu treball i la profunda càrrega que atresora cadascuna de les seves obres.

Els que visitem moltes exposicions , rarament ens sentim emocionats i absolutament seduïts i abduïts per alguna d’elles. Certament quan anem a un Museu o ens enfrontem a una  exposició d’aquelles que podríem dir antològiques o d’un gran mestre, se’ns relaxa l’esperit i la predisposició a l’emoció i/o aplaudiment, és molt més fàcil i escaient.

Però quan passem per les galeries i observem una exposició, diem-li que normal, son molt poques les vegades que sortim sadollats i satisfets per el que hem vist. La causa més habitual és que, en el millor del casos, ens trobem amb obres que ens recorden a d’altres , o que no veiem l’imprescindible evolució de l’artista cap el camí que intuïm o creiem, que li pertoca.

Potser per això quan un es troba amb el treball d’una artista tan senzilla , que no simple, com és el cas de Francesca Poza, a aquell veritable amant de l’art  se li mouen les tripes artístiques i predisposa el cos i l’ànima a gaudir de la sensibilitat, en aquest cas quasi poètica, del seu fer, sabent perfectament que aquesta visió serà per a ell aliment indispensable per depassar el temps en que tardi en trobar una altre exposició que li renovi l’esperit.

Vaig conèixer a Francesca Poza fa quasi quaranta anys a Mataró. Per un llavors estava començant a exposar, després d’haver fet aprenentatge en el taller dels germans Arenas. Ho va fer amb en Jaume amb qui l’unia el toc de personalitat i rebel·lia . A la seva mort passà a mans del seu germà Jordi, amb qui no es va entendre i començava a caminar sola per els camins de l’art, amb algunes amigues com per ex. Mª J: Carrasco, però va desaparèixer de la ciutat i d’exposar en la mateixa. La vaig retrobar a les xarxes fa uns  anys i he pogut seguir i gaudir de la seva evolució des del gravat, per passar a convertir el paper, de suport a protagonista, amb la manipulació més absoluta i íntima.

Avui tenim la sort de que es mostra en la nuesa més absoluta al Museu del Càntir d’ Argentona i ho fa amb un treball personal, íntim i seductor , en el que el paper i el fil que el subjecta, esdevenen els subtils elements  per expressar amb emotivitat i senzillesa, els  esbiaixos de la seva ànima d’artista.  El paper com a matèria i el fil com a símbol, com el títol de la xerrada que l’artista efectuarà al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Com molt bé explica en el catàleg . “ La subtilesa del fil organitza el temps, l’enllaç, la continuïtat, embolicar, desembolicar, teixir en una frontera poètica summament delicada. Amb el paper com a matèria i el fil com a símbol. Un fil que és epifania i metàfora del que és fràgil, que en trenar-se, es fa fort, es converteix en textura densa, resistent”.

Així amb la sensibilitat del material i la seva pròpia d’artista, Poza va escrivint les seves obres que sedueixen en al primera mirada i que neguitegen en la mirada més profunda, ja que el lector interessat, compren a la perfecció que aquell tros d’intimitat de l’artista és en realitat un tros compartit, ja que som molts els que ens sentim aclaparats en la nuesa que ens aparta de la massa general per esdevenir protagonistes únics d’un món  en el que memòria i oblit son injustament considerades circumstàncies a les que cal dominar i no ser seduïdes en la seva profunditat.

Com si fos una Penélope actual, Francesca Poza, teixeix i desteixeix, no en l’afany de fidelitat i perdurabilitat, si no en el sentit de permanència del més íntim i de tot allò que volem que perduri per sempre entre nosaltres per el que ens ha marcat, induït i/ o produït. D’aquí que les seves obres ens sedueixen, no sols per la bellesa, ans al contrari, ho fan també per la càrrega  sentimental i interior que arrosseguen .

Si afegim que el treball tècnic per aconseguir els objectius, és  absolutament encisador i el resultat obtingut amb el mateix aconsegueix una bellesa visual que iguala com a mínim la gran carga emotiva que genera el conjunt total de la peça, haurem de convenir la gran qualitat, exterior i interior, de les peces que presenta l’autora.

Passejar-se per la sala del Museu del Càntir és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la vista  la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat.

És per això que aconsellem la detinguda visita a aquesta exposició, que a més de descobrir a una artista nostra i propera , ens ofereix entendre art en el seu estat més pur, que com deia Joseph Beuys , és simplement la vida, aquella que de forma ben pura s’evidencia en aquesta magnífica exposició d’obligada visita

 

Esa maraña invisible que es la NADA. Francesca Poza

Museu del Càntir. Pça de l’Església 9.Argentona

Del 25 de maig al 23 de juny de 2024

 

 

JAVIER MARISCAL REALITZA EL CARTELL D’ARGILLÀ.

El passat diumenge , dia dels Museus, el Museu del Càntir d’Argentona va presentar públicament el cartell de la propera festa Argillà ,a celebrar la primera setmana de juliol. Un cartell que enguany, porta la mateixa signatura de qui realitza el càntir de l’any, és a dir, Javier Mariscal.

Si fa uns dies era presentat el cartell de Les Santes , realitzat en teoria per Mohamed L'Ghacham , i diem en teoria ja que la seva obra primigenia, pintada en la mitjera d’una casa de l’Avda del Perú de Mataró, ha estat modificada en el disseny del cartell original, realitzat per l’estudi Punts Volats de Joan Jubany i Xevi Riera, donant com a resultat final una obra impersonal, freda i en la que no s’observa bé el treball de l’artista a qui es va encarregar, l’obra , a Argentona han estat més tradicionals en la seva innovació, i han trencat el concurs que servia habitualment per triar la imatge de la festa, i han fet aposta valenta , demanant al propi autor del càntir de l’any,  Javier Mariscal, que realitzés el disseny del cartell que l’havia d’anunciar.

I si del càntir de l’any 2024 , el 74 de la col·lecció, no en podem parlar ja que encara no ha estat presentat públicament, si que ho podem fer del cartell que de manera brillant inaugura una nova època, i el que és més important . ho fa amb nota amb un cartell modern, agosarat, atrevit i molt personal , en el que la mà de Mariscal , el seu autor, s’hi veu ben present.

Amb l’ús d’un color accentuat i variat,  Mariscal ha confegit com una parada de càntirs, en els que s’hi troben els fets per grans artistes i dissenyadors els anys anteriors, i també el seu, al costat d’altres diversos , convertits en petites peces d’un puzle en tres dimensions  en la que càntirs juganers ens conviden a una festa, la seva , que es celebra a Argentona.

Un cartell d’autor, ben personal i identificatiu , que convida amb força, enginy i alegria a la Fira Argillà d’ Argentona, a la que hem de felicitar per l’encert en la tria  i per acceptar el nou repte de que l’any vinent, 75 aniversari , hagin d’encertar de nou,  amb el nom de l’autor del càntir i del cartell de la fira on es presenta. Un repte que  omple d’il·lusió als organitzadors, i del que n’estic convençut en sortiran amplament airosos.

Felicitats

CARTELL DE SANTES

 

Aquest dilluns  va ser presentat del cartell definitiu que serà l’oficial de la Festa Major d’aquest any. És ,sens dubte, un cartell curiós ja que segon llegeixo sols és de l’autor Mohamed L'Ghacham , el mural que ha pintat a Rocafonda, pressuposo que no pas amb els 2000 euros aprox que pagava fins aquest any l’ajuntament mataroní a l’autor del cartell, amb els que òbviament no ha pogut pagar ni la grua que l’ha enlairat a lloc.

Analitzant com a críic el mateix , crec que s’ha de separar en dues parts ben diferenciades.  Per un costat l’obra mural de Mohamed L’Ghacham que correspon a l’estilística habitual entre el grafiters / muralistes de la seva línia, en la que fa un poti poti  d’idees i conceptes, realitzades en el seu estil , tècnicament ben resolt, encara que crec que no ha tingut en compte el punt de visió de l’espectador que en la llunyania no pot visualitzar clarament els detalls que donen el toc local que permetria que l’obra es convertís en una obra de tots els mataronins i no pas , com ara, que sols l’aplaudeixen els santeros irreductibles i els pilotes municipals.

Però llegeixo que el cartell no correspon tal i com caldria,  a la realitat plàstica de l’autor, i és en realitat una proposta gràfica arrodonida per l’estudi de disseny Punts Volats de Joan Jubany i Xevi Riera . És a dir que el cartell ja és una modificació absoluta de l’obra de l’artista que amb ella perd volada , identitat i es converteix en un element difícilment reconeixible com a cartell d’autor i esdevé en una fotografia del lloc on ha estat pintat, -del que bo seria aclarir si és propietat municipal-, perdent tota la gràcia i interès, i el que és pitjor perdent el sentit artístic de creació en el joc de la falsa realitat.

Per l’altre costat , la gent de Cultura, la pitjor conselleria de l’Ajuntament des de fa anys, ha donat el cop mortal al cartell de Santes de la ciutat que havia esdevingut un premi important per els seus artistes. 

Fa temps que hi anava al darrere, amb la participació de noms de poca qualitat i nul interès , el que provocava el desencís que l’allunyava d’aquell interès de quan  el cartell estava en mans dels veritables artistes mataronins  el que provocava  l’anàlisi i la discussió envers si l’obra responia a la realitat creativa dels autors, i com  a conseqüència hi havia un debat i un parlar de l’art local. 

Ara, res de res. Autors desconeguts, com en el cas d’ara mateix, mataronins de trascantó, dels que res sabem i a qui ni tan sols els hi ofereixen una exposició per a coneixement dels seus vilatans.

El cartell de Mataró ha passat de ser un cartell d’artista, idea copiada per altres ciutats, a ser la parida de torn que ha decidit la Cultura oficial, enemiga de l’art i que manté el desig de la desaparició dels artistes locals i de l’art en general, als que no ajuda ni un gram. I si penseu que exagero, mireu a on exposen el artistes mataronins ja que a casa seva se’ls hi nega el pa i la sal.

O sigui que endavant les haches. Fins que no es retorni a la vella i brillant idea de que el cartell de festes de la ciutat era el reconeixement  a un artista local per la seva trajectòria, no en tornarem a parlar d’ell, ja que aquí, en aquestes planes, intentem parlar d’art , i el cartell  de Les Santes ha deixat de ser-ho .Malgrat que potser és el que pretén la incultura municipal, fer que l’art desaparegui d’una ciutat com la nostra. I  el cert és que va per bon camí.

 

ACTIVITATS DE CAP DE SETMANA. JOAN FINET I FIRA D’ART AL CARRER

 

El passat cap de setmana Mataró tingué dos activitats que be mereixen l’oportú comentari.

Activitats contraposades però que mereixen l’apunt i l’atenció. Per un costat el dijous va existir la inauguració de l’exposició d’obres de caire religiós lliurades per els descendents de l’artista Joan Finet al Museu Arxiu de Sta Maria i el passat dissabte la celebració d’una nova edició de la Fira d’Art al carrer a la Riera de Mataró.

La família de l’artista Joan Finet ,que manté en el seu poder gran quantitat d’obres de l’artista, ha fet donació d’un bon gruix d’obres de temàtica religiosa al Museu Arxiu de Santa Maria i aquest ha organitzat una exposició  fent-ho públic.

La col·lecció que a ulls d’ara no crida l’atenció, ja que es tracta en quasi la gran majoria de còpies d’obres d’autors famosos,  presenta com a peces destacades el material de preparació dels vitralls  que es troben a Santa Maria així com un retrat del Dr. Samso i un peculiar i interessant treball sobre les Santes mataronines, en elles  es pot observar el caire dominant de la pintura d’aire religiós que existia en els anys quaranta i cinquanta del segle passat.

Però seria interessant recuperar el treball de Finet , absolutament sepultat per les noves tendències. Ja que entre la multitud d’obres de les que disposa la família n’hi han algunes de gran qualitat, tal i com vàrem mostrar en les exposicions que vàrem realitzar a ca l’Antiga on va ser una de les gran sorpreses.

 

Obra de Carme Boleda

El diumenge es realitzà una nova edició de la Fira d’Art al carrer, una fira que mai ha aconseguit arrelar-se a la ciutat i que va minvant i morint poc a poc, i no deixa de ser una llàstima.

En els molts anys en que es celebra aquest acte, la participació d’artistes locals sempre ha estat molt minsa. En aquesta ocasió , com en altres, no arribaven a deu els artistes mataronins, que sembla donar-se de menys per exposar així i li han donat sempre l’esquena alhora que criticaven amplament a aquells agosarats que si ho feien. Curiosament però si que assistien a fires del mateix o inferior nivell, però lluny de la ciutat, per no perdre així el seu auto qualificatiu d’artistes.

Obra de M. Ferrari

Enguany l’edició ha estat pobre com en altres ocasions i amb una minsa participació destacant els artistes mataronins Carme Boleda, la millor de tots els participants, Mario Ferrari  i el paper dinamitzador del mosaic de Miquel Ortega.

Una col·lectiva que caldria revifar amb la participació de més artistes locals o en cas contrari tancar, ja que en l’actualitat no té cap paper artístic ni cultural en la ciutat.

 

JOAQUIM TORRES GARCÍA. LA CARTA CULTURAL MATARONINA MÉS DESAPROFITADA.

 

Portada del catàleg de l'expo de Torres Garcia el 2008

Joaquim Torres García és un dels pocs artistes catalans que estan en la història de l’art amb lletres majúscules. Ara mateix les seves obres, fent costat a les de Piet Mondrian ocupen les sales de la 5ena planta del MOMA amb l’exposició “Circle and Square” fent memòria de la gran experiència que significà aquest “cercle et carré” que es fundà a Paris el 1929, amb artistes tan importants com Kandinsky, Mondrian, Julio González o Léger .

Per qui no ho sàpiga o recordi, Torres García era fill del mataroní Joaquim Torres Fradera , que havia emigrat a Montevideo on va néixer el seu fill. Va tornar a Mataró als 16 anys i a l’escola d’Arts i oficis i de la mà del professor Vinardell va començar el seu aprenentatge artístic, que aprofondí a la Llotja barcelonina. És juntament amb Viladomat l’artista més important que ha donat la nostra ciutat, i alhora el més desconegut.

El meu pare em va trametre la seva dèria  per ell, la seva obra i el seu reconeixement ciutadà, i per això quan ara fa vint anys que Teresa Roig , ànima màter del Sant Lluc, em va trucar per convidar-me a un sopar i em vaig trobar amb tota la junta del Sant Lluc interrogant-me sobre la possibilitat de la Biennal que tantes vegades havia reclamat, seguint el mateix que havia fet el meu pare sense cap mena de sort.

Recordo perfectament aquell sopar i el pseudo interrogatori que vaig patir i que com a fruit va donar un any més tard la Biennal que dintre de poc assolirà ja l’edició nombre 10. Vaig ser jo qui vaig proposar el nom de Torres García per la Biennal, homenatjant al meu pare que tant havia lluitat per ella. Igualment vaig proposar les poques imatges de Mataró  fetes per l’artista, com a complement, i que segueixen com a símbol d’identitat de la mateixa. Vaig bastir els fonaments de la biennal , remarcant la importància d’un jurat de categoria, esquer fonamental per cridar l’atenció dels artistes. I entre tots vàrem bastir uns fonaments que l’han convertit en una de les biennals més importants del país, ara ja amb quasi vint anys i deu edicions d’existència.

La memòria per això és sempre dèbil. Ja fa temps que no tenen la gentilesa de convidar-me a les deliberacions de les que mai se m’ha escapat una paraula, ni tan sols a l’acte inaugural, al que els hi agradi o no, he acudit sempre. I així ho penso seguir fent.

Amb la jove de Torres García, la màxima coneixedora de la seva obra

Però ara m’ha arribat una notícia, per a mi trista i lamentable. Som al mes de maig de 2024, l’any en què es compleix el 150 aniversari de Joaquim Torres-Garcia, i el 75è de la seva mort i, que jo sàpiga, ni l’Associació Sant Lluc per l’Art ni l’Ajuntament de Mataró no tenen res previst per commemorar aquesta efemèride de l’artista més universal vinculat amb Mataró. De moment, només Pere Tió, l’únic estudiós que ha investigat la relació de Torres-Garcia amb la nostra ciutat, ha publicat un interessant article als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria del mes de febrer on explica la gran influència de Torres en l’Avantguarda del segle XX i el paper que va tenir com a creador de l’estètica noucentista, a més de descobrir-nos com s’ho va fer Torres-Garcia per dibuixar l’estació de Mataró quan ja havia tornat a Montevideo.

I així de capgrosada en capgrossada l’art mataroní es va omplint de glòria. No fa pas gaires anys, amb Quim Fernández de regidor, la Generalitat va oferir a la ciutat el gruix de la col·lecció de VIladomat per que acompanyessin a la capella dels Dolors i permetessin una visió ample i generosa de l’obra de l’artista. Recordo que fins i tot es va plantejar de moment emprar el soterrani de la Fundació Iluro , però la directora del Museu es va negar. Fa ben poc han inaugurat a Manresa un gran Museu dedicat a al seva obra i a la d’altres autors del barroc català, mentre que aquí sols es pot visitar Viladomat a Sta Maria algun cap de setmana i si t'apuntes abans.

Renunciem a Viladomat , a Torres Garcia , tenim a l’edifici de Puig i Cadafalch com a un scape room, i no tenim tampoc obra dels nostres artistes més importants com son Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella. els Estrany, els Arenas ... i tots els companys desapareguts. I volem que es doni importància  Torres Garcia que sols tenia sang de Mataró però que no la va viure ni sentir . Exigir això sols cap en el cap d’uns vells i quasi gagás crítics d’art que només emprenyen i no feliciten a la ciutat per la seva desacomplexada aposta per l’art contemporani, que no té cap fruit ni cap sentit, ni visitants, però fa bullir l’olla de quatre arreplegats aprofitats.

O sigui que ja ho sabeu amics mataronins, Torres Garcia servirà un any més com a cognom d’un important premi, però com sempre seguirà essent el creador més desconegut de la ciutat.

Felicitats 

“ORATGE”. JOSEP Mª CODINA

Després de passar-ho per alt l’any passat, el PMC retorna al protagonisme d’un artista mataroní per exposar a Ca l’Arenas i ho fa presentant el molt interessant treball del mataroní Josep Mª Codina que no realitzava una exposició personal a Mataró, la seva ciutat, des del 2008 a l’Ateneu, i no exposava en un espai públic des de 1998 que ho va fer a Can Palauet, detalls ambdós que indiquen la indigència absoluta que mantenen els òrgans públics de la ciutat envers l’art i els seus artistes.

“Oratge” és el nom triat per l’artista per presentar el seu retrobament amb amics i convilatans. Oratge, provinent del llatí “aura” , s’empra per designar un vent que bufa suaument i que ve de terra endins. Una bonica paraula per definir el que veurem en l’exposició. Suavitats personals provinents de l’interior de l’artista. Però malgrat que l’exposició es conformi en un conjunt d’obres més suaus que en anteriors exposicions, bufen fort quan convé per expressar les interioritats personals d’un creador que segueix mantenint un llenguatge críptic difícil d’assolir per a qualsevol espectador desinformat.

Era el febrer del 2008, quan Josep Mª Codina exposava l’Ateneu, llavors en la meva crítica en aquest mateix blog vaig publicar un escrit de presentació que li havia fet per una exposició que havia realitzat al Palacio de Aramburu a Tolosa (País Basc) la tardor anterior  i que per motius d’espai no va acabar anant al catàleg . Rellegint-la he pensat que segueix essent escaient per explicar el treball interior de l’artista. Per això de nou us la ofereixo, mantenint el castellà, idioma en que havia estat escrita:

 

OROGRAFÍA PERSONAL

“ Frente a un mundo impalpable
de aire y luz, alzo mi cuerpo
fenómeno que me muestra
hecho visible el misterio.”

La clara soledad
Gabriel Celaya

Josep Mª Codina tiene una mirada firme y clara que parece acentuarse cuando se acerca, pincel en mano, a depositar la dosis adecuada de pigmento en la tela. Aquella que ha perdido su blanca virginidad en una imprimación lenta y pausada con la que conseguir un blanco vivido, es decir lleno de tonalidades rosáceas ,azuladas, ligeramente parduzcas o amarillentas, establecida con mimo en una base plana de la que cual , si procede y a modo de encáustica , recuperará color y volumen según convenga a su proyecto.

El artista deposita su carga y tras dar un paso atrás, con mimo casi cual caricia, apuntala su intensidad mientras busca en el lumínico estudio el adecuado grafito con que completar la acción, a la que quizás ayude a posteriori un espolvoreado capaz de generar aquel halo brumoso, que contrastará con aquella capa cérea del ángulo superior y hará que....

No se puede comprender el trabajo de Josep Mª Codina sin entender su entramado profundo en el conocimiento y amor del oficio de pintor, como elemento esencial para sustentar en él toda su carga artística. Josep Mª Codina es un renacentista actual. Para él, el oficio es medio pero también fin. Sin él no podría establecer adecuadamente su intención comunicativa.

Cree que el elemento artístico industrial es materia inerte, adocenada, vulgar, que solo puede volver a la vida tras el procedimiento vital y personal del creador. De ahí una telas trabajadas para no ser únicamente sustento pictórico y sí formar parte de la propia obra. Estos papeles, escogidos tras minucioso estudio o producto de personal fabricación manual, en el deseo de poder conseguir un óptimo de prestaciones que permita asegurar que toda la carga vital que expresa en sus trabajos llegue con la exacta y justa intensidad al espectador. Pinceles, pigmentos, tonos y tonalidades, sombras y claridades, color personal en suma. Y a su vez, gesto, pincelada, grosor, cera, grafito. Densidad e intensidades, ritmos y cadencias.

Todo lo antedicho es imprescindible en el artista para poder establecer las variables adecuadas en cada obra y ordenar las coordenadas móviles de los tres elementos fijos en los que se establece toda su creación: El hombre, la vida, el tiempo.

Por ello enfrentarse a la obra de Josep Mª Codina es recorrer junto a él sus personales e íntimas reflexiones alrededor de las tres preguntas míticas de la existencia: ¿Quiénes somos? , ¿De dónde venimos?, “¿Adónde vamos?. Lo hace de manera tan críptica y personal que a veces parece que no va a dar ninguna pista para penetrar en el entramado vital de su pintura, pero su enorme sensibilidad nos abre resquicio para penetrar en su interior, y poder observar las similitudes con cualquiera de nosotros.

En sus trabajos Codina expresa sus miedos y temores. Lo hace con un evidente respeto de modo que le cuesta explicitarlos plásticamente. Se sirve de este juego al engaño con su apuesta de esencia abstracta, en la que aparecen elementos figurativos claramente reconocibles. Así el autor va desnudándose en su capacidad de saberse débil, para sentirse arropado en la globalidad del conjunto que está en su misma situación.

El paso de la vida y el paso del tiempo. Elementos en apariencia paralelos que sin embargo a veces desincronizan su ritmo, alterando el equilibrio vital. La vida es siempre tiempo, pero a veces el tiempo no conlleva verdadera vida, en el sentido más estricto e íntimo de la palabra.
De aquí este cuerpo siempre presente, en la realidad o en la latencia. Este repasar sin pausa la piel en un escaneo sin fin. La piel, elemento que une y a la vez separa. Rudo y duro, pero de una enorme fragilidad. Elemento textural que en su relieve marca y diagnostica el paso del tiempo, hecho evidencia en una señalética personal, que nos identifica en sus detalles, dándonos aviso del ayer y siendo presagio del mañana, olvidando el presente que como casi todos sabemos, en realidad no existe.

Así las obras de Josep Mª Codina parecen ser reflejo de una orografía personal. Con sus valles y montañas, sus surcos y laderas. Planicies extensas convertidas en inmensos espacios de placer, y a su lado recodos en los que se hacen evidentes los restos de la batalla, con el interrogante añadido de no saber quien ha sido el vencedor y el vencido.
Lucha y victoria. Derrota pero sin resquemor. Incisiones y suturas. Pasado al que no se debe mirar y futuro que se antoja esperanzado a través de estas notas de color que cada vez van ganando terreno, obteniendo no solo más espacio y sí más protagonismo en el ritmo vital de la obra.

De nuevo el hombre, la vida, el tiempo. Y el arte que todo lo preside y lo hace evidente. Como en este surco húmedo y generoso que domina en algunos de sus trabajos. Un surco que parece creado por el caminar de una lágrima. ¿De alegría, de tristeza, de dolor... ?.

Para averiguarlo, solo hay un camino. Seguir el que magnetiza Gabriel Celaya. Alzar nuestro cuerpo para que se nos muestre, hecho visible el misterio. El nuestro y el de todos, el que intenta discernir Josep Mª Codina en la permanente búsqueda plástica e interior de su propia orografía personal.

 

Aquesta filosofia interior de Codina segueix planant per tota la mostra, com ho feia també  en la pseudo antològica que presentà el  febrer de l’any passat al Tinglado 1 del moll de costa del Port de Tarragona , i que ara  s’evidencia en aquesta mostra a Ca l’Arenas.

Com succeïa allà , l’obra global conformada per l’autor està en un moment evolutiu en el que sembla haver abandonat aquell grau d’inquietud dominat per un cert pessimisme, per avançar una vegada alliberat de moltes cotilles que el segrestaven,  per uns camins en aparença més feliços i comunicatius.

Per comprendre bé el que J.Mª Codina ens vol expressar quasi tan sols cal deturar-se  en els  tríptics que ocupen els espais expositius, dominats per el que porta el títol de “El xiprer i l’estany”  que és una metàfora amb al que podríem dir que l’obra s’endinsa en les aigües profundes de l’existència per créixer amb força cap a una elevació espiritual, segons explicita el propi autor.  Una obra estranya, que sembla aliena al conjunt exposat ja que sembla trencar amb el passat pictòric de l’artista mentre evidentment manté els seus ritmes i neguits.

Una obra de difícil comprensió per part de l’espectador i fins i tot per aquells que coneixem el seu tarannà. Una obra que portant-nos cap el futur, ens retrotrau en part al passat. Una obra enormement interessant que sols podrem entendre en plenitud seguint el caminar del creador.

Al seu costat, apareixen els altres tríptics, -espectaculars i magnífics-, plens de sensibilitat, curulls de matisos , en el que hom hi pot cercar les emocions més profundes i interiors, en el joc dialectal que fa l’artista amb l’espectador, cridant-lo a no quedar-se en el plaer estètic i convidant-lo a traspassar la lleu frontera que els separa.  I com a resum, apareix resplendent , tal i com succeïa a Tarragona , l’immens mural  , amb una trentena de papers, en el que Codina sembla esclatar tot el seu nou abecedari artístic, aquell que marca amb signes, impressions i fins i tot color, el nou treball evolucionat de l’autor.

 La mostra de Codina  té per això detalls d’alta sensibilitat, que semblen reclosos en moltes de les petites peces que apareixen en la sala. O en les obres enfosquides que ens retrotrauen al seu passat, - recordeu la seva mostra  de Can Palauet-, o els magnífics treballs de la sala de l’entrada, explosivament sensibles, que contrasten per esperit i, color i brillantor amb el tríptic envermellit de la sala de l’interior.

I cal tenir en compte, amb serenor i futur, l’interessant treball de volum en el conjunt de peces escultòriques que presenta, que a bon segur inicien un camí amb el que completar el seu idioma artístic.

Tot, conformant una gran exposició, de més que obligada i repetida visita. Llàstima que seguint la seva nefasta costum, el PMC  no presenti el catàleg fins ves a saber quan. I no estigui anunciat cap acte complementari, en forma de conferències, xerrades o altres elements que complementessin l’activitat per cridar l’atenció als mataronins que no s’han assabentat de l’exposició ja que com sempre, no ha merescut  publicitat de cap mena.

Sigui com sigui, és una exposició que no s’ha de perdre qualsevol afeccionat a l’art ja que és de les poques exposicions individuals que es celebren a la ciutat i que mereixen un aplaudiment tancat.

Felicitats Josep Mª.

Oratge. Josep Mª Codina

Ca l'Arenas.- Mataró

Finsa l'Octubred de 2024