50 ANYS DE CRÍTIC AL SANT LLUC

 

 

Com podem veure a l’encapçalament d’aquest article, aquestes son les fotos de la  pàgina 11 del diari de Mataró del 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que un complia 22 anys, en la que apareix la crítica de la col·lectiva de Sant Lluc, signada per PIC II, que era la meva signatura per aquells temps i fins la mort del pare, de signatura PIC.

Aquella va ser la meva primera crítica de la col·lectiva de sant Lluc, crítica que no he deixat de realitzar amb l’excepció de l’any següent (1974) en que realitzant el servei militar, no vaig tenir ocasió de veure la col·lectiva. Per tant si tenim en compte que l’any 1984 no hi va haver col·lectiva, just aquest 2024, celebraré la 50 crítica de la col·lectiva d’artistes mataronins. Una xifra prou considerable i que penso celebrar , al menys íntimament.

 Anys de crítiques realitzades al Diari de Mataró, amb els seus diversos noms, al Maresme, al Capgròs, a Radio Mataró, a Ràdio Cadena 13, a Televisió de Mataró i els darrers anys en aquest blog. D’una o altre manera , un ha expressat la seva opinió al respecte del valor global de la col·lectiva i ha analitzat les millors peces presentades.

I la col·lectiva de Sant Lluc, docs em nego a  dir-li la falsa modernitat de “la Col·lectiva”, cosa amb la que coincideixo amb el 99% de visitants i participants, ja que per ells i nosaltres, aquesta és la sant Lluc . La nova nominació és una cursi aberració que sols pot haver sorgit en ment turmentada, i per tant segueixo amb la sant Lluc, que és per a mi sagrada en concepte i nom.

L’any 1983, any que va ser comiat dels “santlluqueros”, és a dir Boix, Pujol, López i Parés, deia en el catàleg de l’exposició , en el que hi prenia part al costat de l’organització, en Manuel Cuyàs, en Ramon Casas Peña i en Terri, el següent:

“ Sant Lluc, és el patró dels artistes, i també dels pallassos. D’uns i altre han estat curulls els Sant Lluc dels darrers anys. Sortosament aquesta manifestació sembla deixar els seus capgirells adolescents per anar a indrets a de maduresa.

El retorn a la seva casa nadiua, el Museu Municipal, ara Comarcal, és com un retorn a les arrels que el porta de nou al camí , del qual potser no n’havia d’haver sortit, el d’una realitat artística selectiva del qual sorgia vivificadora art, país i cultura.

No es pot comprendre l’art com element individualista, quasi folklòric, ans el contrari, sí com un element integrador i difusor d’una cultura tan ampla com es vulgui, sota la qual s’aixopluguen tota mena d’elements germinatius. Aquest i no altre podria ser l’ideari d’organitzadors i participants.

No és el moment de venturar fets. Les il·lusions moren massa v
egades però el repte ja està llençat. Artistes i públic tenen la paraula; I d’escoltes interessats, com no, unes entitats públiques o privades, que quasi sempre han fet orelles sordes al crit de l’art i de la cultura.

La realitat està aquí, descarregant defectes i empenyent il·lusions i futur. El camí, bo o dolent, el farem entre tots. Que tots, uns i altres, el sapiguem gaudir. Que mai més haguem de pensar en un sant Lluc patró dels pallassos. Dels artistes, SEMPRE.”

Serveixi l’ideari d’aquest escrit de fa quaranta anys per els moments actuals, en que a la prèvia i vist des de fora sembla que s’hagi perdut el nord, amb el ridícul canvi de nom de la col·lectiva, amb el lamentable ,per el venjatiu, oblit del record a Antoni Boix quan en va ser responsable durant tota una època, i amb l’afany de baixar nivell per acontentar a la massa.

Sant Lluc mereix molt més. Us ho diu un que amb aquest ja en porta cinquanta i les ha vistes de tots colors, i esperem seguir-les veient per poder-les analitzar i explicar, com farem ben aviat amb la col·lectiva d’aquest any.

 

ENGANY ARTÍSTIC. “DEL MAR”. ALBA DOMÈNECH

 

Bukòlica és una botiga  de diversos productes relacionats essencialment amb el mon femení que dediquen l’espai del rera botiga per fer-hi petites exposicions. Vaig fer-ne comentari de les primeres que van dur a terme, però vaig deixar d’assistir per que no hi havia cap exposició que resultés atractiva per l’artista i per que no vaig trobar en l’espai i l’organització de les mateixes cap motiu que em motivés per el comentari, de la mateixa manera que no em faig ressò de les exposicions que es fan en diversos bars de la ciutat.

Ara però, vaig veure un anunci a les xarxes que em va motivar a tornar-hi  i va ser l’anunci de l’exposició de la que l’artista Alba Domènech n’era protagonista. La imatge em va cridar l’atenció i vaig buscar per les xarxes a la protagonista.

Certament l’artista està ben assessorada i en la seva pla weeb s’hi poden trobar frases com les següents:” El treball d’Alba explora la tensió entre la realitat i la consciència i la interacció entre la fantasia i el subconscient. Tot i els desafiaments, la seva passió l’ha portat a crear un art que convida a la reflexió”. “El seu art s’endinsa a l’experiència humana, explorant les profunditats de l’emoció i la complexitat de l’ànima. Reflecteix la coexistència de la bellesa i el dolor, per tal de provocar el pensament i desafiar les normes”.

“Alba combina el dibuix digital i la pintura tradicional per fusionar  el passat i el futur. Comença amb dissenys digitals manuals, els imprimeix amb materials d’alta qualitat i afegeix capes de pintura tradicional utilitzant diverses textures. Aquest enfocament aporta profunditat i expressió a la seva feina, creant peces úniques i luxoses”.

A més segons la weeb el preu de les seves obres estan entre el 5000 i els 7500 euros, unes xifres absolutament desfasades per el que presenta i que s’acosten i superen a les de bona part dels artistes de primera qualitat que tenim al país.

I el desencís que em provocà en la recerca prèvia va tenir una confirmació total al visitar l’exposició. Obres treballades amb base fotogràfica i en les que  el treball informàtic obliga a un obligat reajust pictòric. Son treballs a lo Lita Cabellut però sense l’empremta, la ràbia i el volum i l’acabat final.  Peces enigmàticament boniques, però ben lluny del concepte d’art, si l’entenen coma creació íntima i personal.

Son treballs que quedarien be per un pòster però que queden molt lluny del concepte d’art que crec que mínimament s’ha d’exigir. I si a més a més es pretenen vendre als preus indicats, crec que representen a una estafa artística, en el que respecte a valoració dels mateixos.

Per tant queda clar que és una exposició llunyana  a la realitat artística i de la que no podem aconsellar de cap de les maneres la seva visita.

 

“Del mar”. Alba Domènech

Bukòlica. C Barcelona51. Mataró.

Mes de setembre 2024

LA MORT ÉS BLANCA. OLGA SERRAL A LA DESTIL·LERIA

 

Inaugura temporada l’art mataroní amb l’exposició a La Destil·leria d’Olga Serral. Una exposició personal i íntima ja que és , segons explicita la pròpia autora, un homenatge artístic a la força i llibertat de la seva mare, que va morir fa un any.

Per l’abril de l’any passat, en l’exposició que Serral realitzà a Bukòlica, la convidava “ a desempallegar-se dels camins que li siguin menys productius , no en l’econòmic i sí en el creatiu, i cercar sense dubtes el veritable camí de l’art, aquell que s’aconsegueix mitjançant la lluita interior i la profunda reflexió de veure i jutjar la pròpia veritat”.

I així ho fa en aquesta exposició, en la que deixant de costat  la seva realitat artística, sols present en obres petites i de trascantó, llença el seu esperit creatiu per homenatjar amb obres íntimes i personals a la seva mare que moria l’any passat.  Per tant Serral realitza una exposició de tal manera en llenguatge propi, que la seva observació deixa en palpentes al visitant a qui li és impossible, entrar en el diàleg comunicatiu entre mare i filla, que  és absolutament diferent al diàleg artístic capaç de generar la pròpia creadora.

És per això que convido al visitant de l’exposició a obviar la paramètrica creadora de l’autora i examinar el presentat com si d’una exposició habitual es tractés. Si ho fem així, ens trobarem amb unes peces més grans que els habituals en les que  podem observar un diàleg indefinit en el que formes i textures parlen i dialoguen en un llenguatge il·legible, fora del plàstic, ple de subtilitats, amb suavitats que  coincideixen amb esquerdes, amb invaginacions i trencaments . Unes peces dolces però alhora plenes de neguits i transcendències. Unes peces però que no ens parlen ni del treball passat ni del pressent de l’autora.

Un treball que si es remarca, i de manera brillant, en la  resta d’obres texturals que arrodoneixen l’exposició , donant-li les senyes d’identitat que és difícil de conèixer i intuir en la resta de peces.

Ens trobem doncs davant d’una exposició tan íntima i amb un motiu tant personal, que no perd de cap manera la seva identitat en el context públic. Certament l’obra està realitzada amb tota cura i sensibilitat, però segueixo pensant que l’artista , per sincer que sigui o vulgui ser-ho, ha de quedar-se per a si els estigmes més personals, per que en el fons tots sabem que ningú acaba quedant-se nu amb les seves obres davant del públic.

Una exposició doncs que en la seva visita hem de diferenciar ben clar les dues parts : la personal i l’artística  , i com que aquesta última supera en molt a la primera , cosa que artísticament , que és del que es tracta en una crítica d’art, hem d’agrair ja que ens demostra que Olga Serral segueix amb pas ferm el seu caminar en el sempre difícil i complex  món de la creació.

 

“La mort és blanca”  . Olga Serral

La Destil·leria.

Del 14 de setembre fins el 16 d’Octubre de 2024

 

PARATGES. OBRA GRÀFICA DE CAREME BOLEDA

 

Inaugura temporada l’espai artístic de La Cúpula , i ho fa amb el desig i la il·lusió de que aquest sigui l’any del refermament artístic de l’espai, que sembla comença ara a ser més conegut a la ciutat. Així comença temporada amb la presència de l’acurat treball de la gravadora Carme Boleda que amb la seva exposició “Paratges”  vol mostrar la seva saviesa , habilitat i qualitat en el món de l’obra gràfica.

No acostuma Carme Boleda a exposar individualment, al menys un no n’ha tingut notícia. Sí però ha vist els seus treballs en les mini presències de les diverses exposicions del grup Tarlatana de la que forma part i em va sorprendre de manera altament positiva amb la seva parada a la fira d’art de Mataró d’aquest any, de la que sens dubte, era una de les tres parades més destacades.

Ara però en exposar a la Cúpula, repeteix format i confon l’espai tancat d’una galeria amb una parada de fira, de modus i manera que converteix l’espai en un Totum revolutum en el que barreja tècniques, estils i els diversos modus operandi, col·locats en una asincronia total, convertint la seva exposició en una barreja total del seu bon fer.

I és una absoluta llàstima, ja que si passeges de manera detinguda, podràs gaudir del plaer del bon art, del bon fer del gravat, de les seves varietats, del l’intercanvi estilístic i tècnic que s’empra en les diverses modalitat i podràs copsar de les habilitats i qualitats que atresora l’artista.

És per això que essent una exposició que fàcilment pot passar desapercebuda per el seu “desordre” tècnic i tàctic, nosaltres us recomanem que l’aneu a visitar ja que gaudireu d’una magnífica gravadora, amb algunes peces de gran qualitat que mereix una atenció superior a la que simplement sembla presentar en el seu estimball expositiu.

Paratges. Carme Boleda

La Cúpula Art Gallery. Mataró

Del 7 de setembre al 2 d’Octubre de 2024

 

FENT CONTRAPUNT

 

En el capgròs d’aquest mes apareix una doble plana en la que es fa resum del que han estat els darrers quaranta anys de l’art a la ciutat, en la que se m’esmenta com si un hagués fet la tria dels noms importants que resumeixen els quaranta anys d’art a la ciutat quan no és exactament així, encara que un no renega  ni molt menys dels noms citats. Explicarem doncs la història , fàcilment demostrable ja que es va du a terme mitjançant watshaps

Acabant juny, C.C. des de capgròs m’envia comunicat al respecte del desig de realitzar un article sobre els artistes més importants de Mataró dels darrers 40 anys. Em diu que en vol fer una llista de 10 artistes M’envia una llista amb 8 noms  als que afegeix dos més uns minuts despès.

Li responc amb una altre llista , amb forces coincidències,  formada per Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Perecoll i Jordà, que conformen la per a mi batejada com “Escola de Mataró”, als que hi sumo Santi Estrany, Jordi Arenas, Manuel Cusachs, Rosa Codina Esteve I Eduard Comabella , llista a la que afegeixo com a suplent Joan Parés de Mataró.

Aquest mes d’octubre,  en el capgròs apareix l’article en el que surten els vuit primers citats i queden fora el dos darrers. Un sap abastament el que significa fer una revista i els dominis dels espais i les capacitat de cadascun d’ells , però fent-me justícia a mi mateix, i sense cap mena de ganes d’acusar a ningú, i menys a una revista i als seus redactors quan tant  treballen per a la ciutat i per el recolzament de l’art, com ha quedat ben clar amb l’activitat de l’espai capgròs, vull deixar clar els noms dels artistes que vaig triar alhora que demanar disculpes als que , sense jo saber-ho, han quedat fora del llistat.

Els vuit noms que apareixen corresponen a uns artistes , d’altíssim nivell i qualitat i que van treballar molt per la ciutat, però no ho van fer menys, Rosa Codina Esteva i Eduard Comabella, artistes cabdals a la ciutat per la seva mirada intensament actual i la gran qualitat el treball dut a terme.

I com que així ho creia quan em van preguntar i ho segueixo pensant ara, res millor que aquest post aclaridor que ho deixi ben clar en aquest aclariment personal  que crec plenament de justícia.

 

I SI RECTIFIQUEM, ASSOCIACIÓ SANT LLUC?

 

No fa pas tant que l’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró va canviar de junta directiva. Els dirigents de la mateixa , encapçalats per Antoni Luis, van decidir , una mica cansats dels anys de conreu per l’art de Mataró, fer un pas al costat i va ser Isabel Llaquet qui n’ocupà la presidència, acompanyada actualment per set membres més  en els càrrecs directius, segons el weeb de l’entitat.

Crec que tots esperàvem que l’alenada d’aire nou renovés l’empenta, que s’estava esmorteint de l’entitat, però el resultat de la primera temporada pròpia ha estat del tot decebedora per el nivell i la qualitat de les mostres presentades, i ara quan pensàvem que superat ja el rodatge, les coses anirien cap a millor ens trobem per començar amb una nova i greu ensopegada amb el projecte de la col·lectiva de sant Lluc.

I li dic Sant Lluc, per que els hi agradi o no als organitzadors, és a dir No,  la mostra col·lectiva que aplega als artistes locals a Mataró sempre s’ha dit la Col·lectiva de Sant Lluc, d’ençà que el grup conformat per  Manuel Cuyàs, Marià Ribas, Marcos Zaragoza i els germans Jordi i Jaume Arenas l’organitzaren del 1946 al 1955,  i es mantingué el nom en la seva recuperació per part de A. Boix, Parés de Mataró, S.Pujol i E.López, que van ser coneguts com els santlluqueros que l’organitzaren del 1971 fins el 1983. El 1984 no s celebrà i des de llavors, és a dir des de fa 40 anys, l’han organitzat , primer en J. Puiggalí i alguns companys, fins que l’Associació Sant Lluc , que agafà el nom de la col·lectiva, se’n feu càrrec. Sempre amb el nom de “Exposició col·lectiva de Sant Lluc”.

L’any passat amb la nova direcció, i com volen fer un punt i apart i marcar personalitat, l'exposició  canvia el nom per “Col·lectiva D’Art 2023” ,que aquest any , i segons les bases de la plana weeb de l’associació, varia de nou el títol de capçalera per anomenar-se, “la Col·lectiva”, llençant al fangar una història que, bona o dolenta, amb les seves absències i presències, permet esbrinar l’art fet a Mataró en el decurs dels darrers vuitanta anys.

No puc de cap manera, entendre aquesta dèria per canviar de nom, i estic segur que no ho entenen tampoc la gran majoria d’artistes locals, per el que m’agradaria molt s’expliqués públicament el motiu d’aquest, per a mi, “irregular” canvi de nom que no s’ha explicat públicament enlloc i que malgrat tot no ha cuallat en absolut ja que hom segueix parlant de la Sant LLuc.

Igualment em sorprèn molt que aquest any  hi hagi un sol homenatge a un artista mort en els darrers dotze messos. Homenatge, per altre part ben merescut per a l’artista Diego Guirao  a qui vaig tenir l’honor de recuperar per a la ciutat en l’exposició Tempus Fugit i amb qui vaig mantenir intens contacte fins la seva mort.

Curiosament però, el 25 de setembre de l’any passat, en plena Sant Lluc, perdó “Col·lectiva d’Art 2023” , ens va deixar Antoni de Pàdua Boix, que va ser un dels santlluqueros que havien organitzat la mostra de 1971 a1983, com explicàvem abans. Un artista que per la seva relació amb la col·lectiva sant Lluc ha de tenir un espai de record i homenatge , absolutament obligat, en la mostra per la que va treballar de manera personal i intensa durant aquells anys. Ara sembla que l’organització li negui el seu dret i menystingui el seu treball per la consolidació de la mostra col·lectiva.

L’organització del sant Lluc està a temps de rectificar. Ho farà?. Tinc els meus dubtes, encara que si ho fes tindria una gran joia en la que serà la meva 50 edició en la que participaré amb la meva crítica, superant abastament a qualsevol artista participant en nombre d’edicions. Una xifra important de la que n’estic molt orgullós. i de la que obviament, tampoc ningú recordarà.

 

LA PERSONAL ABSTRACCIÓ DE CARLES CASTELLVÍ

 

Carles Castellví ( Viladecans 1958 ) va guanyar el Concurs de Llavaneres de fa dos anys. Ho va fer amb una abstracció plena de subtilitats i detalls que cridava l’atenció per la seva serena intenció plàstica. L’any passat en l’exposició que presentava als tres premiats del concurs, ens oferí una repetició  variada de la peça guanyadora del concurs amb alguna obra més bigarrada que ens indicava  la seva fidelitat plàstica a un modus de pintar. Avui en el seu retorn a Llavaneres, per fer exposició individual , ens demostra la seva fidelitat a aquest el seu llenguatge plàstic.

Així dèiem d’ell en la nostra crítica:" que en l’exposició reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés".

Dèiem per un llavors i ho repetim ara, que Carles Castellví em retrotrau al treball d’Hernández Monpó, del que de nou vaig poder gaudir aquest estiu en la meva visita als museus de Cuenca. Allà hi vaig veure fa anys l’obra  “Estelas en un paisaje” de la que en el catàleg deia: “Una vegada dirigit, l’espectador pot llegir els signes de l’obra a la seva manera, o no llegir-los de cap manera, apreciant -los, com arabescos o ideogrames prehistòrics, o simplement retenir el seu moviment cal·ligràfic, la seva lleugeresa cromàtica aquesta coreografia amb la que l’autor fa dansar a les formes més simples”.

Avui rellegint aquell escrit del catàleg, escrit fa justament quaranta anys per Julián Gallego, veig que les seves frases son les millors per definir perfectament el treball de Carles Castellví en la seva exposició de Llavaneres.

 Una mostra peculiar i molt personal, ben diferent a la majoria d’exposicions que puguem visitar. Una visió personal, plena de detalls que ens enfronten a un interiorisme personal ple de sensibilitat i intenció, el que fa que malgrat la certa monotonia ambiental del presentat, en l’examen individualitzat i personal de cadascuna de les obres presentades puguem trobar-hi  , tal i com indica l’autor en el catàleg, el relat personal que les faci nostres.

Interessant exposició , aquesta de Carles Castellvi, que inicia temporada artística a Llavaneres, ara sota la direcció Ruth Garcia que substitueix a Lluís Albertí, deprés de la seva jubilació, i a la que li desitgem tota la sort i encert en el seu caminar.

Carles Castellvi i Pau : PIntures.

Museu Arxiu de Llavaneres 

del 6 al 29 de sete,nre de 2024

EXPOSICIONS D’ESTIU

 

Molt poca activitat artística en el Maresme, en aquesta època d’estiu, aprofitant la major part d’espais per estirar exposicions abans de vacances, per tant sols en poem comentar dues celebrades a Mataró i amb molt poca importància i menys transcendència.

Per una part a La Cúpula hi exposà Núria Candau, artista afeccionada de fa molts anys que segueix enderiada en aconseguir obtenir resultats plaents , i hem de considerar que certament ha progressat molt des de les seves primeres obres exposades en col·lectives o en la seva botiga, prop de casa on sovint mostrava els seus treballs.

Candau és com tants autors afeccionats que sentint-se satisfets del que fan no han intentant fer un aprenentatge profund tant de tècnica com conceptual. La raó és senzilla, la seva autosatisfacció provoca un amanerament del fer que sols varia quan veuen  alguna obra d’altre autor, que els satisfà i intenten copiar-lo i millorar així el seu fer, cosa que és un greu error que els empitjora.

A Candau, com a tants artistes afeccionats, els caldria anar a un bon mestre en el que aprenguessin l’ofici  i així, al menys disposarien d’una base en al que realitzar els seus somnis i il·lusions ja que si no el resultats finals de les seves evolucions segueixen essent obres tan vulgars i simples com els que es presenten en aquesta exposició.

Al Col.legi d'Aparelladors es tanca temporada amb una col·lectiva,  sense cap mena de lligam artístic, de sis socis de l’entitat Sant Lluc dels que pressuposo exposen conjuntament ja que la pròpia entitat creu no estan al nivell d’assolir una mostra individual.

Una col·lectiva absolutament diversa i contradictori, amb sis artistes  que presenten el seu fer, a modus d’una petita exposició en l’entorn d’una mostra col·lectiva . passejar-me per ella m’ha portat al record de “Quatre” , unes mostres col·lectives de quatre artistes joves que en les seves darrers temporades , havia presentat la Caixa Laietana  en la que era la seva sala d’exposicions, actualment Fundació Iluro.

Però si llavors es tractava d’autors joves amb una certa trajectòria i futur, aquí no succeeix el mateix ja que d’entre el grup, sols apareix Anna Guererro  amb una escultura més sòlidament afermada. Alexandra Chaves i Sergi Rabassa que presenten un més del mateix d’ells mateixos, amb una petita evolució, però que encara no els hi dona prou forces per presentar uns treballs de mides més grans en els que es pugui veure el progrés en la recerca del seu “jo” artístic.

Ferran Terra demostra el que ja sabíem, que és un bon fotògraf , però que una exposició coma questa és el pitjor lloc on mostrar el seu bon fer. Christian Serra i Verònica Tartadeluna mostren el lluny que estan per exposar en una espai que fins fa poc estava plenament assentat en l’espai expositiu local per el nivell de les mostres que s’exposaven i que està baixant el nivell de manera molt intensa. Esperem que aquesta temporada recuperi el seu to amb unes exposicions molt més  brillants que les realitzades en la darrera temporada.

Cal igualment destacar la presentació del llibre de poemes de Dario Olaortua , il·lustrat magníficament per Catherine Lorton,  “Mirada Interior”, que es celebrà a la Nau Gaudí amb un bon èxit de públic. Èxit que esperem es repeteixi el proper diumenge 15 de setembre quan serà de nou presentat, ara al Viver d’Argentona , en l’entorn de la festa del Viver, únic dia en que aquells espais son oberts al públic.

 i ara a esperar la nova temporada, que iniciada diumenge passat al Monjo, té aquest cap de setmana a Llavaneres (divendres) i l'endemà dissabte a La Cúpula i a Bukòlica les seves inaugurals exposicions de la nova temporada.

EXPOSICIONS D’ESTIU, EL RASTRE I LA PETJADA

 

Obra de Joan Miró

No han estat moltes les exposicions celebrades aquest estiu pels nostres verals, i menys encara les que puguem reconèixer com a veritablement valuoses, però d’entre elles si que caldria fer esment a la mostra col·lectiva “El rastre i la petjada”  que es celebrà a Ca l’Antiga de Teià, representant la primera de les exposicions del projecte “La Creació i l’Artista” i que tindran continuació amb “La matriu i estampa” a celebrar aquest setembre i octubre i “El gest i el traç” a celebrar pel maig i juny de l’any vinent.

Obres d' Alfred I Ricard Opisso

“El rastre i la petjada” va ser la primera de les exposicions d’aquesta triada  en la que es va voler explorar els camins que han inspirat  a diferents artistes del país, esdevinguts referents internacionals.

Amb la presència d’obres d’artistes  de tanta vàlua com Tàpies, Miró, Picasso, Subirachs, Ràfols Casamada, Maria Girona, Grau Garriga, Cuixart, Opisso pare i fill, Abellò , o la família de gravadors Barbarà, es va confegir una col·lectiva que amb la seva diversitat conceptual ens permetia endinsar-nos en al història plàstica del nostre país i veure la seva evolució, i en cert grau, les seves causes.

Gravat de Plensa

Amb obres d’alt interès cedides pers Museus i per col·leccions privades se’ns permetia veure lligams insospitats i alhora la gran diversitat d’estils i tendències que amb absoluta qualitat ha creat un pòsit artístic de país del que hem pogut gaudir amb amplitud per les nostres terres.

Obra de Subirachs

Una mostra que ens deixa en espera de les següents, la primera de les quals “ la matriu i l’estampa”, s’inaugura el proper 20 de setembre, en la que podrem gaudir del gravat i d’aquest jocs de miralls que ens mostren les matrius i les estampes, costat a costat. Una exposició de la que encara no sabem els noms dels protagonistes però que estem segurs caldrà visitar i aplaudir.

 

 

ARGILLÀ 2024

Comencem doncs amb el repàs de l'actualitat expositiva d'aquest estiu

Encara que sembli inútil parlar-ne ara, crec que es convenient fer-hi apunt per temps enllà, per remirar-ho d’aquí uns temps i veure com la fira de la ceràmica d’ Argentona, va avançant, o esperem que no, retrocedint , confegint una història important en la ceràmica del país i en general de tot l’estat.

Parlar dos mesos després de la seva celebració , després de pair l’empatx que pot produir l’apilament d’actes, exposicions, i de les diverses activitats que es celebren ens permet un anàlisi més tranquil i objectiu i esbrinar més clarament encerts i errors, i apuntar millores per properes edicions.

En un nivell general la fira d’enguany ha estat millor que les dels darrers anys per els avantatges de participació de tots que ha tingut la desaparició de la pandèmia. El nombre de participants i la presència més activa i directa de la terrissa popular ha estat el gran encert de la mostra que ha de ser l’inici de la recuperació de la terrissa popular com a un dels eixos fonamentals de la mateixa. En el que correspon a l’apartat de ceràmica artística , crec que encara caldria fer una major selecció per evitar creadors de baix nivell i obres  repetides que poc aporten a la brillantor de la fira.

En el que pertoca  a les exposicions cal remarcar l’enorme bellesa i qualitat que oferí Núria Negre amb la mostra “Llum i foscor” que s’exposà al saló de Pedra de l’Ajuntament. L’obra de Nuria Negre assoleix per se una doble bellesa, la tècnica i la del resultat final. Tècnicament posseeix un acuradíssim domini dels elements i les formes, que els confegeix en forma seductora tant en el que pertoca a estructura com en el resultat final de la peça. Una exposició que mereixia una detinguda visita per la gran qualitat de l’exposat , tant en l’apartat formal com en el resultat artístic final.

Pep Gómez, ocupava amb “Orígens” l’espai dels jardins de la casa Puig i Cadafalch i he de dir que malgrat el nivell que coneixíem de la seva obra, la seva mostra argentonina m’ha decebut profundament i va ser així , no per la potència tremenda que generen en la individualitat, sinó per que la disposició de la mostra , crec que no afavoria, per no dir, perjudicava , intensament el seu treball.  El treball d Pep Gómez és un treball dur i molt adust, ple de signes i detalles que obliguen a una predisposició del visitant  que esdevenia impossible en el galimaties expositiu en que s’havia convertit l’espai , en el que era molt difícil examinar el treball de l’autor i la seva intencionalitat creativa. Caldrà esperar doncs una nova exposició per poder endinsar-nos  en la seva gran qualitat.

L’estrella expositiva era Eva Roucka i la seva exposició “Records de la Xina”, que es realitzà al museu del Càntir. una mostra en la que presenta part dels treball que realitzà l’any passat en una estada a la Xina, país bressol de la porcellana, on va ser convidada i de la que surten tots els esbossos d’aquesta peculiar i especial exposició ceràmica,  amb la que ofereix una mirada simpàtica però alhora curiosa i crítica del que allà va viure, sentir o intuir.

Una curiosa exposició que s’allunya de les habituals celebrades en l’entorn d’Argillà, ja  que correspon més a una mirada escultòrica que no pas purament ceràmica, però que s’elevava gràcies al treball que a la plaça realitzava la pròpia autora, confegint una ceràmica escultòrica de gran bellesa formal i intel·lectual que era gaudida per tot aquell que hi passava i alhora quedava seduït per la força creativa que es desprenia de la seva manera de crear.

Tres exposicions diverses i contradictòries que donaven pas a l’ideari general d’Argillà , la disparitat creativa i artística que existeix actualment en el camp de la ceràmica capaç d’abastar el més ample ventall de la capacitat creativa.

I ara a esperar la propera edició que serà la prèvia de al festa del Càntir que assolirà la 75 ena edició. Serà qüestió de celebrar-ho.

 

OBRIM LA PARADETA

 

El calendari ha canviat de mes i el setembre ja domina  des d’avui dia de Sant Gil, patró de la vall de Núria. Comença el moment de retomar les tasques que vàrem deixar fa uns mesos i com des de 2005 reiniciem el contacte amb l’art a traves d’aquets posts que ens permetran comentar i jutjar l’activitat artística i expositiva local.

Però el començament enguany serà diferent. Els fidels seguidors van notar com la temporada passada acabava abans en aquest blog. Era el 19 de juny i la notícia de la presentació del càntir de Mariscal, estrella de l’Argillà 2024 ens omplia de satisfacció. Però aquí, i de cop i volta, s’acabaven els comentaris, com si d’una mort sobtada del blog s’hagués produït.

I més o menys va ser així. Per aquells dies m’arribà una notícia que m’afectà personalment. Una persona important en l’associacionisme artístic mataroní, havia vessat tota mena d’insults i desqualificacions a la meva persona en el desenvolupament del seu paper de jurat en un concurs de pintura comarcal, pressuposo que volent-se anticipar a una teòrica queixa per la seva probable parcialitat en el seu paper de jurat del concurs, en la que més de la meitat de participants seleccionats eren socis de l’entitat que presideix.

L’acte em va doldre profundament per que ni tocava ni era just, i a més era una gran mentida el que va dir. Però així va ser. Però davant la dificultat per aguantar la meva indignació que tenia un fàcil camí de resposta, vaig decidir callar i provocar-me una profunda reflexió al respecte del meu paper crític i el silenci va ser el meu aliat. I també ho va ser la complicitat no volguda, ja que ho desconeixien, del regal d’obres per part de quatre grans artistes, els locals Glòria Badosa i Toni Martí, i les foranes Elvira Fustero i Francesca Poza que em van obsequiar amb unes excepcionals obres per la seva qualitat i que ara llueixen a les parets de casa.

Si els artistes estaven contents i agraïts al meu fer, poc m’havia d’importar l’amargor d’una injusta queixa realitzada com un exabrupte davant d’una gent que pensava no em coneixien, i per tant no havia d’afectar al meu tarannà crític, com així serà. Reprendrem el nostre paper deixant de banda l’actitud d’aquesta persona que sols obtindrà de mi l’obligat saluda i res més.

Reiniciem així, com si res hagués passat, la temporada de comentaris amb un resum crític de les exposicions celebrades i que no van ser comentades en el blog,  tot esperant la col·lectiva de sant Lluc que s’inaugura el 19 de setembre i en la que enguany, un arriba a l’espectacular xifra de 50 participacions com a crític de la mateixa, fet que esperem celebrar adequadament.

Obrim doncs la paradeta i començarem demà, dia important per el blog, ja que justament celebrarà el seu 19 aniversari, que no és poc.

JAVIER MARISCAL I EL CÀNTIR D’ARGENTONA 2024

 

Ahir es va presentar oficialment el càntir d’Argentona d’aquest any,  que porta la signatura de Javier Mariscal, i és per tant successor de Quim Larrea que inicià el 2017 la nova col·lecció de càntirs d’autor, i al que han seguit en anys posteriors Carles Bassó, Miquel Milà, André Ricard, Oscar Tusquets, Carme Pinós i Nani Marquina en aquest llistat de dissenyadors importants que han fet cap-i-tomba a la llista de càntirs tradicionals ben pròpia del Museu i la fan caminar ara pels camins de la modernitat i actualitat.

Javier Mariscal ha estat el dissenyador escollit per la gent del Museu del Càntir per crear el nou atuell que s’ha d’afegir a la col·lecció. I si ja va fer pública la seva afecció per la ceràmica, que ve de fa molts anys quan estava a l’Africa amb el seu gran amic Barceló, ara aquest encàrrec de la festa del Càntir l’ha activat, presentant una peça actual, moderna i atractiva.

Com es pot veure perfectament amb les imatges, el càntir de Mariscal, en l’estil d’una peça rústica, juga amb el fang com element primordial que a més a més en no ser vidriat ,ofereix una mirada diferent si el càntir està ple d’aigua o buit. Un càntir amb un galet llarg i accentuat que es contraposa al broc, acoblat a la mateixa nansa, però no amb un conjunt arrodonit harmònicament, si no més aviat esbiaixat en la línia del pitorro tal i com ho fan les tres línies blanques que envolten  el cos del mateix i alhora el diferencien un dels altres.

Un càntir de línia rústica i primitiva però que genera una gran sensació de poble, d’humilitat i de serenor, alhora que d’una senzillesa que depassa els seus marges. Un càntir planer i jo diria que ben popular , o anant més enllà , de pagès. Un càntir diferent als dissenys senyorials de Milà o de Ricard, i llunyà de la figuració de Tusquets o la finura de Nani Marquina o Carme Pinós. Un càntir ben personal, molt made in Mariscal,  que esperem sigui del gust de tots.

O sigui que ja ho saben, els propers 5,6 i 7 de juliol, a la fira Argillà d’Argentona amb un  magnífic i espectacular cartell realitzat per el propi Mariscal, Argentona els espera  amb el festival de Ceràmica d’enguany, amb la República Txeca com  a país convidat i amb  el protagonisme dels ceramistes Eva Roucka, Nuri Negre i Pep Gómez exposant en els diversos espais de la vila, i com no amb la gran fira de ceràmica que amb una seixantena de ceramistes omplirà els carrers principals de la població. Si a més hi afegim espectacles, visites guiades al Museu, demostracions de terrissa tradicional, cinema ceràmic ... , és evident que no us la podeu perdre.

Us esperem, amb el càntir de Mariscal de protagonista.

LLUÍS ALBERTÍ

 

Quan l’alcalde de Llavaneres va acabar el seu parlament en la inauguració de l’exposició de la Col·lecció Bassat, l’aplaudiment que va tancar les seves paraules va ser molt intens , llarg i poderós. La raó era ben senzilla. En comptes de parlar de l’expo que inaugurava va dedicar el temps a agrair intensament l’immens treball que Lluís Albertí , director  del Museu Arxiu havia realitzat fins feia uns dies, en que s’havia jubilat. Els assistents, gent de Llavaneres i de l’art, vàrem voler mostrar d’aquesta manera el nostre agraïment sincer i total, envers la figura d’en Lluís.

Vaig conèixer a Lluís Albertí per casualitat. Crec recordar que amics comuns mel van presentar a Ca l’Alfaro quan tan sols començava aquesta meravellosa història del Museu de Llavaneres. Però la nostra relació es forjà amb intensitat amb l’exposició en record i homenatge a Eduard Comabella que es realitzà en dies farà quinze anys. En Lluís em va demanar alguna obra per l’exposició i si volia escriure la presentació del catàleg. Vaig acceptar encantat ambdues propostes, especialment per el molt que per a mi significava l’Eduard Comabella.

Des de llavors  ha esta una relació magnífica amb una col·laboració estreta i sempre amigable. He realitzat escrits per catàlegs, he fet presentacions, he estat jurat del Concurs de pintura , i he acceptat tot el que m’ha demanat.  I és que, acostumat a tractar amb creguts directors de Museus, artistes impertinents, regidors de Cultura saberuts i dominants, i altre bestiar de mal pel, trobar-se front una persona com en Lluís, humil per davant de tot, respectuós, lluitador a mort per el poble i la cultura, cercador sense fi de noves exposicions i també d’ampliar amb noves obres el Museu de Llavaneres, que s’ha de dir ben alt i ben fort, és un Museu important, -potser el millor del Maresme-,  amb una col·lecció que ja voldrien altres museus de lluentors passades com el de Mataró. Per tot això, i per més coses, gaudir amb ell i d’ell ha estat sempre un plaer i un repte important.

Mai he tingut una mala cara seva per resposta. Si no li ha agradat una crítica s’ho ha callat i ha respectat la meva opinió. I el mateix diuen d’ell els artistes que han exposat a Llavaneres. Que tot ha estat un plaer, que mai els hi ha faltat de res i que principalment s’han sentit plenament a casa seva quan exposaven al Museu. I ho han demostrat amb les donacions d’obra en la que generalment no han estat estrets i en canvi amb la seva generositat s’ha pogut anar enlairant un Museu orgull de la població i de tot el Maresme.

Ara en Lluís amb la seva jubilació perd el protagonisme ,mai volgut en ell, per retomar la tasca callada d’historiador, de cercador de la història i l’art de Llavaneres d’altres temps. Amb el seu incansable treball ha posat el llistó molt alt i qui el substitueixi el millor que pot fer és seguir la seva petjada, aquella que ferma i segura, ha fet del Museu de Llavaneres un gran petit Museu i ha sabut guanyar-se el respecte i l’admiració de tots aquells que hi hem estat en contacte.

Per això en l’hora de l’adeu oficial, vull fer públic la meva estima i admiració per en Lluís Albertí, home de l’art i de la cultura, que ha entès perfectament quina era la seva tasca i l’ha desenvolupada molt més enllà del raonable. Un home essencialment bo i que ha fet una tasca excepcional per l’art i la cultura de Llavaneres i el Maresme.

Gràcies per tot Lluís . Seguirem esperant els nous passos que faràs amb els magnífics companys que t’han acompanyat a la tasca.

Felicitats i , moltes, però que moltes gràcies.

CARES PINTADES.-OBRES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT

 

Obra de Manuel Boix

Obra de Marc Prat

Un any més, i en van vuit, la col·lecció Bassat “ocupa” el Museu de Llavaneres amb un exposició que aplega una mostra de la seva col·lecció i que ens es ensenyada sota un angle peculiar, que en aquest cas mereix el titular de “Cares Pintades” , ja que les disset obres corresponents a catorze artistes diferents , presenten una imatge que és sempre una cara, vista i analitzada sota el personal punt de vista creatiu de l’artista corresponent.

Passejar-se per l’exposició ens permet veure, i alhora entendre , com l’art és el concepte personal del creedor que és capaç de generar una mirada personal i pròpia, a una temàtica comú, com és en aquest cas  la cara humana.

Obra d'Antoni Guansé

Son disset obres que pertanyen a catorze artistes, les que podem gaudir en la més ample varietat d’estils, conceptes creatius i  ismes , que sense entrar en l’abstracció, però movent-se en les mil cares de la figuració, ens mostren les mil i una maneres de gestar unes obres que impacten per la seva personal bellesa, i alhora per la intensitat de la seva força creativa i conseqüentment, artística.

Obra de Joan Ponç

És una mostra que en la seva diversa diversitat, i valgui el joc de paraules, ens mostra i demostra la gran capacitat artística del creadors que les signen, en la més ample varietat d’estils i tendències, donant peu a les mil i una giragonses  per crear i generar no sols una mirada eterna que sigui seductora per l’espectador, alhora que generadora per el creador, i que en al seva varietat i diversitat conceptual, ens dona lliçó d’un art actual que segueix viu sigui quina sigui la tendència que el mogui.

Obra deJ: Brotat

Per començar , farem mirada als artistes comarcals que hi son presents ,en aquest  cas es tracta de Marc Prat amb “Enchanter I” (2024), un retrat imaginari que ens apropa a uns inferns interiors, ple de força i misteri que subjuga en el seu domini espiritual, mentre que Perecoll amb “Maria Mèdici” (2017) s’esplaia en el seu negre sobre negre, amb un domini tècnic capaç per si mateix, de generar dinamisme i vida al seu treball.

Josep Mª de Sucre amb “Rostre, Circa” (1959),  una peça ben propera a ell mateix que mostra el seu profund nihilisme, suposa un trànsit del modernisme cap a l’avantguarda. La seva peça és l’enllaç que reuneix tot l’exposat, començat per el treball de Joan Ponç, “Cap negre. Sèrie al·lucinacions” (1947) una obra espectacular per el moment i coma a reflex de la realitat creativa del moment, Així com el “Personatge” de Joan Brotat, obra magnífica que mostra la críptica realitat artística de l’autor, capaç de cercar estilística pròpia.

Obra de Joan Bennàssar

Obra de Josep Mª de Sucre

Altament interessant és l’obra del lleidatà Manuel Molí , amb un surrealisme que sembla retrotraure’ns a altres èpoques, , que contrasta amb la mirada del poc conegut artista tortosí Antoni Guansé, molt poc conegut al nostre país, ja que des de 1953 fins a al seva mort el 2008, va residir a Paris. Per el meu gust la seva obra és de les millors de l’exposició amb un perfecte diàleg entre espais, formes i colors. Una agradabilíssima sorpresa per la que us demano una especial atenció.

Curiós el personatges mitològic creat per Joan Comellas, el pintor i músic d’El Masnou que es dona la mà al minimalista retrat de dona (1972) de Francesc Artigau , una tinta xinesa d’especial sensibilitat, que s’escapa del Artigau més conegut, , mentre que Joan Bennàssar ens ofereix amb “Honradesa” (1953) una mirada abrupta i sincera, en un dibuix tan potent com espectacular.. Al seu costat Arranz Bravo ens mostra amb “Admiració, blanc” (1987) les pors , solitud i inseguretat de l’home, en la seva permanent teràpia plàstica de domini de si mateix. Maria Girona i el seu “Autoretrat” (1966), una mirada personal lluny de tota estridència en la que mostra l’especial mirada que tenia del seu art i de l’art que l’envoltava en moments tan convulsos.

Obra d'Eduard Arranz Bravo

Obra de ramon Bilbao

Finalment el poc conegut Ramon Bilbao, dissenyador gràfic important, mostra la seva saviesa plàstica i comunicativa amb la intervenció del retrat de Juan Ramón Jiménez, Una intervenció intensa i agosarada amb una mirada absolutament actual que mereix l’atenció. Per acabar ens queden les quatre obres de l’artista valencià Manuel Boix , home inquiet i agosarat que practicà un realisme de caire propi que el portà a ser el Premi nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Pintor, gravador, escultor, i fins i tot dissenyador plàstic, les seves obres l'han convertit en un dels principals cronistes gràfics de la realitat cultural del País Valencià i, encara que en menor mesura, també de la catalana. Espectacular.

Obra de Manuel Boix

Una mostra variada, divergent en tots els sentits, però plena de bones obres de grans artistes que ens permet gaudir d’obres d’artistes consagrats donant-se la mà a d’altres de menys coneguts per confegir un tot que és la imatge de la Col·lecció Bassat, una barreja indiscriminada d’art de qualitat , escrit en tots els idiomes possibles.

Una exposició per veure, sorprendre’s i gaudir de l’art dels dos darrers segles.  Per visitar de manera quasi obligada.

"Cares Pintades" Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 7 de juny al 18 d'agist de 2024