ACTE DE RECONEIXEMENT A PARÉS DE MATARÓ

 

El proper dijous, 19 de juny, l’Ateneu Centre Cultural  en el seu espai Escena i Pensament acollirà un acte de reconeixement al treball dut a terme en el decurs de la seva vida, a Joan Parés i Gomis , gran artista mataroní que des de fa ja forces dècades signa les seves obres com “Parés de Mataró”.

Fa ja molts anys que s’ha intentat dur a terme una exposició antològica del seu treball, però l’artista sempre s’hi ha negat per raons personals. Ara però, la seva avançada edat (85 anys) i el seu estat de salut,  ha mogut a un grup d’amics  a generar aquest homenatge per que pugui sentir la força de l’estimació de l’art, dels artistes i de la ciutat mateixa, al seu fer, realitzat durant tota la seva vida.

Per això aquest dijous, a les 18.30 hores i a l’espai Escena i Pensament de la  Fundació Iluro, un grup d’amics amb el suport dels Amics de la ciutat de Mataró ,realitzarem un acte de reconeixement a la seva tasca artística i cultural en el que sota la presentació de la periodista Laura Cera hi intervindran l’amic Francesc Masriera, el pintor Mariano Cabellos  i jo mateix, que intentarem confegir a trets les característiques personals i artístiques que han fet d’ell l’artista més estimat de la ciutat. L’acte comptarà a més a més amb el pianista Carlos Lozano que amanirà musicalment el mateix.

Un acte de justícia artística i ciutadana al que hi hauria d’assistir la totalitat de l’art local per agrair a l’artista no sols la seva tasca artística, ans també la seva passió per l’art i la ciutat, i el seu respecte permanent envers tots aquells que el practiquen.

Nascut a Mataró l’any 1939 va realitzar estudis a Arts i oficis (1948-1950 ) per continuar amb Marcos Zaragoza (1950-1953) i posteriorment amb Jordi Arenas (1953-1963), Per altre costat va estudiar com a Pèrit de teixits de Punt a l’escola de Canet, i es va graduar en Arts Aplicades i Oficis Artístics  a Barcelona, pertanyent molts anys al Col·legi de Decoradors de Catalunya.

Encara que havia començat de ben jove els seus estudis, no realitzà la seva primera presència pública fins l’any 1962, participant a la col·lectiva “Art al carrer” que es realitzà a la Riera mataronina. La seva primera exposició individual no fou fins l’any 1971 amb l’espectacular mostra  “Homenatge a la Plaça Gran” que ocupà amb 70 pintures el Museu Municipal. A partir d’aquell moment començà un ritme expositiu de al menys una exposició a l’any amb presència a diferents poblacions catalanes , entre elles Barcelona, on exposà a la sala Bargalló. D’entre les seves exposicions varen destacar  les de la Biblioteca Popular (any 1972), Sala Fuset (979) i Galeria Tertre (1981). A partir d’aquell moment les seves exposicions van ser cada vegada més escadusseres ja que els encàrrecs el dominaven i no trobava temps per estructurar l’ideari precís per a una nova exposició. D’aquí que el seu currículum expositiu sigui ben escàs.

Parés va arribar a l’art de la mà d’una habilitat convertida en afició. L’ensenyament general i els seus estudis professionals  el decanten clarament cap uns indrets en els que el dibuix i l’entorn decoratiu en son els amos i senyors. No és doncs d’estranyar que les primeres obres de l’artista es moguin per camins tan efectistes com ho puguin ser els de la Plaça gran o els llaminers paisatges italians. I el cert és que no quedaven gens malament aquelles visions primerenques i menys si tenim en compte el que s’estilava per aquells temps en els que la repetició quasi permanent dels mateixos esquemes  varen convertir a moltes obres i artistes, en un refugi d’habilitats tècniques en els que ben poc d’art veritable hi havia.

Però sortosament el tarannà viatger i d’aprenentatge perpetu del que  ha gaudit sempre l’artista, li va fer entendre que aquell no era el seu camí i capgirà el seu desenvolupament cap una línia molt més pròpia, personal i intimista , en la que sempre s’hi ha trobat molt a gust , ans també en la que ha pogut desenvolupar a la perfecció les seves habilitats tècniques.

Parés de Mataró es converteix així en “el poeta del quotidià”, com el vaig definir en una crítica i ell va convertir en el segell de marca del seu fer. Així, els elements habituals, els racons més insospitats, els estris d’ús més diari, recobren noves perspectives i personalitat en les mans de l’artista.

És en aquest treball en el que la comunicació entre l’artista i la seva pròpia obra s’aconsegueix de manera més adient, fet del que en surt beneficiat l’espectador  que poc ha de posar de part seva per completar el cercle perfecte.

Per aconseguir el seu fi , l’artista es mou amb habilitat  amb l’inestimable ajut del dibuix del que sempre n’ha estat un fervent defensor. Els seus pastells, acrílics , olis, esgrafiats o pintures a l’ou han estat solventades sempre amb una certa facilitat  per aquell que  ha tingut sempre en el domini de l’ofici, - tan poc respectat ara -, una de les seves millors qualitats.

Joan Parés ha estat un pintor d’altíssima qualitat i ben necessari en el seu temps i jo diria que ho seria avui mateix. Sempre hi ha hagut persones que sobre totes les coses han estimat les petites coses de cada dia, elevant-les des de la seva humilitat i donant-les  el to que creiem mereixen.  Parés n’ha estat un d’aquests i en un temps en el que la deshumanització  ens fa més estanys amb nosaltres mateixos, bo és recuperar aquest entorn, que ha estat sempre el de Parés de Mataró, el poeta del quotidià.

D’aquí el nostre agraïment.

25 ANYS. FONS D’ART DE L’ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Com plat fort del 25 aniversari de la Sant Lluc, l’associació ha organitzat una mostra col·lectiva del que cal suposar bo i millor del seu fons d’art , aconseguit en aquests 25 anys d’activitat. La mostra s’inaugurà el passat 31 de maig  i jo l’he visitada fa pocs dies ja que en aquelles dates estava de viatge.

No entrarem en discutir i comentar el modus operandi de la festa. Cadascú és lliure de fer el que creu que és millor pels seus interessos. Per a mi està clar que si es celebra l’aniversari d’una entitat és bàsic fer repassada bona dels actius del que es disposa , és a dir de la seva història i dels seus protagonistes. cosa que crec no ha succeït en aquesta ocasió, ja que la mostra és pobre i esvaïda i a més representa pèssimament als associats i al seu treball.

Oblidar-se de la primera peça que entrà en la col·lecció que va ser a conseqüència de l’exposició d’ Emília de Torres que inaugurà la sala del Sant Lluc al Casal com a tal, i que un va tenir l’immens plaer de presentar en el catàleg i en directe, és un oblit imperdonable en l’històric i en l’artístic ja que la peça d’Emilia de Torres que es presenta en aquesta ocasió és fluixa i ben poc representativa del seu bon fer.

El cert és que després de visionar l’exposició no l’entenem de cap manera. Hi ha una obra de Rafel Estrany però cap del seu fill que sí havia exposat a la sala. Hi ha obres pèssimes  d’artistes amb nom , com el cas de Diaz Alamà o Mònica Dixon, al costat d’obres de ben poc nivell en relació a la seva vàlua, com en els casos de  Boix, Guerau Calabia, Puiggalí, Manuel Cusachs o Pau Viader, mentre que no n´hi ha cap d’artistes mataronins ben reconeguts per la seva pertinença i defensa de l’entitat, en uns oblits lamentables que no tenen cap excusa.

Es trist dir-ho però  malgrat la qualitat d’algunes poques peces com les de Carme Garolera i d’Alberto Romero Gil , la més certa de les veritats és que paga molt més la pena, visitar la mostra amb les obres dels artistes que han exposat en la sala, que es troba en la sala contigua, que visitar aquesta mostra incolora inodora i insípida que ens ofereix el sant Lluc en el seu aniversari.

I aquesta col·lectiva és més pobre encara quan es fa comparança amb la donació de part de la col·lecció del que va ser el seu president i que ara podem veure a Ca l'Arenas. No pot ser que el tot sigui molt inferior a una de les parts.

Una mostra que exigeix a l’entitat en sortir de l’enorme atzucac en que està submergida, ja que després de la pèssima temporada programada crec que la directiva s’hauria de plantejar seriosament si aquest és el camí a seguir. Exemples com la renuncia a l’organització de la Biennal , lliurada d,amagatotis a la Fundació Iluro, son la demostració d’un personalisme patogen que podria acabar amb l’entitat.

Esperem la nova edició de la col·lectiva del Sant Lluc i que amb la mateixa trenquin el pèssim camí que estan duent a terme encegats per un far que enfosqueix i no il·lumina.

 25 anys de l'Associació Sant Lluc

Sala d'Aparelladors de Mataró

 Del 31 de maig al 22 de juny de 2025

 

PAISATGES DE L’ANIMA. ELVIRA FUSTERO

 

 Seguint la línia d’exposicions d’un elevat interès, arriba ara a la sala del Museu del Càntir d’Argentona el sempre excel·lent treball d’Elvira Fustero . L’artista barcelonina, encara que nadiua de l’aspre terra de Monegros, ens mostra de nou el seu magnífic fer sota el subjugant títol de “Paisatges de l’ànima”.

Fa mig anys teníem a l’autora presentant una petita antològica al Museu Monjo de Vilassar de Mar. En motiu d’aquella interessant exposició vàrem tenir ocasió de dir: L’obra de Fustero es conjuga en una simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic, quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador  que quasi sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita absolutament sadollat.

Ara, gaudint d’una obra jove i fresca , se’ns fan més evidents aquells senyals que esbrinàvem en aquella antològica. Perquè Fustero, una artista que per currículum, llocs on ha exposat, museus que atresoren la seva obra, bé podria passar de tot i no exposar-se ni un gram, en una exposició sense massa transcendència en el seu currículum . Però no ho fa pas. La seva dignitat l’obliga a presentar-se al públic amb obres de qualitat que siguin capaces de , parlant entre si, generar un conjunt que atresori el màxim de bellesa plàstica i el que més importa, bellesa interior, i aconseguir així seguint enamorant a l’espectador.

Deia en el catàleg de mà de l’exposició : “Elvira Fustero és una artista  de les de veritat, que practica una abstracció fàcilment qualificable com a lírica, en la que no pretén sorprendre a l’espectador amb falsos trucs d’encanteri. És així ja que al meu entendre, Fustero pinta per a ella i només per a ella, això sí, deixa que l’espectador s’hi acosti , i si vol, penetri en les seves masses pictòriques perfectament estructurades que a vegades semblen desgavellades pel vent dels Monegros, la seva terra nadiua, que roman en els seus records interiors que son quasi sempre els que generen la creació en els artistes.

Amb un ventall curt de color, molt recolzada en el blanc, el negre i tota l’amplitud de grisos, Elvira Fustero confegeix la seva simfonia pictòrica en la que expressa amb plenitud allò que és més difícil d’expressar, els paisatges interiors, que son sempre els únics i veritables paisatges de l’ànima”.

Aquests dos paràgrafs , que vaig escriure per el catàleg de l’exposició, i per tant coneixent tan sols un resum del que podia exposar , ara es confirmen majestàtics després de veure la realitat del presentat. Fustero, seriosa i professional, estructura l’exposició com un seguit d’imputs que copegin suaument la ment de qui la visita, per cridar la seva atenció i mica en mica apoderar-se del seu intel·lecte i aconseguir que al final de la visita l’espectador quedi subjugat per la bellesa i la mental intenció de l’autora.

Amb la suau aparença del seu exterior, Fustero genera la perfecta simbiosi entre l’esperit i la raó, passant per el tamís que genera la seva simfonia de blancs, negres i grisos, tan sols trencada per molt petites notes de color que semblen crits d’alerta per mirar cap a l’interior. Així confegeix, nota a nota, pinzellada a pinzellada, obra a obra la simfonia plàstica que l’ha dut al seu nivell de privilegi i que ara , ben amatent, ens ofereix en aquesta exposició  al Museu del Càntir d’Argentona, exposició que òbviament us hem d’aconsellar com d’obligada visita.

"Paisatges de l'ânima". Elvira Fustero

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de maig al 22 de juny de 2025

 

EL DESGAVELL DE LA FUNDACIÓ ILURO.

 

                                                                                  

      

Fa una setmana parlava del greu atac a l’art que havia perpetrat la Fundació Iluro amb la nefasta, per desencertada, edició del catàleg de la seva exposició “Oníric”, que fins a fi de mes estarà oberta a la sala de la Riera.

No esperava cap resposta d’aquesta entrada al meu blog, però curiosament he tingut unes quantes opinions , realitzades a títol personal que no públic, doncs com em deien, l’enemic és fort. Cap d’elles ha estat evidentment dels responsables de l’entitat que és el que caldria. Hi ha hagut artistes i afeccionats que han coincidit amb mi, tant sobre el nefast catàleg publicat com en relació amb les consideracions que he fet, referents a l’actuació de la fundació. Però també se m’han fet comentaris molt greus sobre els procediments d’aquesta entitat, que a molts ens passen desapercebuts perquè , creient-se per damunt del poble i de  la llei, acostuma a procedir sense informar.

Però crec que cal centrar-se en el paper de l’Ajuntament, el patró més significatiu de la Fundació Iluro, que com a pare i patró cal exigir que actuï d’acord amb la responsabilitat que hi té, però  de la que sembla que se’n desentengui o que hi hagi renunciat.  

Una relació aquesta de l’Ajuntament amb les entitats que dirigeixen la Fundació, que com s’ha pogut veure és en certes ocasions curiosa i contradictòria. Quan la fundació s’ha volgut treure de sobre la Biblioteca Popular o l’Espai Gatassa ha corregut a demanar el socors de l’Ajuntament i, en canvi, quan no li ha fet falta, ha deixat l’Ajuntament al marge de tot i oblidat.

Els patrons de la Fundació Iluro són l’Ajuntament junt amb entitats prou nostrades de la ciutat com Òmnium Cultural, el Museu Arxiu de Santa Maria, el Centre Catòlic, el Foment Mataroní i l’Associació Sant Lluc per l’Art, a més d’una entitat que s’afegí fa un parell d’anys , que porta el nom de Barcelona Maresme Business Club, entitat muy conocida en su casa a las horas de comer , però absolutament desconeguda per a mi i per a la gran majoria de mataronins. Encara que si cerquem en l’hemeroteca hi trobarem dades que ens diuen que es tracta d’un club de les grans empreses i institucions del Maresme, reunides exclusivament per generar les condicions necessàries per reactivar l'economia de la comarca. Un club que potser estaria bé que ens expliquessin les raons i les causes del seu nomenament.

Els patrons, per llei, s’elegeixen cada sis anys, amb un màxim d’una reelecció. És a dir, que només hi poden estar dotze anys. Sols hi ha una entitat que pot ser reelegida indefinidament, si el patronat acorda reelegir-la i l’entitat accepta continuar sent patrona: és l’Ajuntament. El seu representant, en canvi, té el límit màxim dels dotze anys de tothom.

Com que els patrons i els seus representants van acceptar el càrrec el 19 d’abril de 2013, vol dir que si s’haguessin fet bé les coses, el 19 d’abril de 2025 haurien de cessar tots els patrons que van començar el 2013, pel compliment dels dos terminis de sis anys.

Segons manen els estatuts, almenys dos mesos abans del venciment el president ha d’iniciar els tràmits per a la renovació. Però ha caducat el termini, i no sabem que s’hagi fet cap canvi. Potser ho allarguen perquè la primera renovació ja es va fer irregularment mesos després de tenir els càrrecs caducats.

A l’ordre del dia dels plens municipals dels mesos de febrer, març, abril i maig no hi consta cap punt referent a l’acceptació de l’Ajuntament de seguir sent patró ni sobre la designació del seu representant. La fundació doncs, avui la regeixen uns càrrecs caducats, o si segueixen vigents és perquè s’aprofiten  de la rifeta del període que van allargar il·legalment en la primera renovació.

L’Ajuntament, que per ser el patró més significatiu hauria de vetllar pel compliment dels terminis, no sabem que hagi fet res per regularitzar el compliment de la normativa.

Com que quasi totes les entitats patrones han de plegar, ja veurem quines seran les noves que elegiran; esperem que siguin més rellevants que  la del  “Barcelona Maresme Bussines Club”, però encara serà més important saber els representants que designaran les noves entitats patrones. 

Les entitats patrones actuals –Òmnium Cultural, Museu Arxiu de Santa Maria, Foment... - són molt solvents i arrelades, el problema ha estat que per ignorància o per desídia han deixat els seus representants descontrolats, sense donar-los pautes de funcionament ni exigir-los que els rendissin comptes de la seva actuació, permetent amb això que actuessin impunement. I, és clar, han fet el que han volgut i ara hem de lamentar tots els disbarats.

És hora ja que l’Ajuntament actuï, i també la Generalitat, responsable màxima de les fundacions perquè en té el protectorat. I és urgent, perquè fàcil és entendre el desgavell total de la Fundació Iluro, amb uns exemples que clarament han perjudicat els ciutadans de Mataró com per exemple tot el complicat tema de la Biblioteca Popular, reduïda a una esquifida biblioteca, el tancament de la sala de conferències del carrer de Santa Teresa, convertida en un gimnàs de gimnàstica acrobàtica, per no parlar del fosc tema de la Penya Laru, que segueix sent una incògnita que hauria de ser aclarit ràpidament i que no han explicat mai , ni la fundació ni l’Ajuntament.

Fundació Iluro i Ajuntament, ens podríeu informar de com està el tema de la renovació de patrons? Quines seran les entitats proposades per redreçar l’erràtica trajectòria dels primers dotze anys de la fundació? Tindrem més sort amb els nous representants que amb els actuals?

La cultura de Mataró necessita l’aportació d’una entitat com la Fundació Iluro, però cal que aquesta entitat tingui un govern competent, responsable, ètic, transparent i desinteressat.

Estem, és clar, esperant la vostra resposta.

ELVIRA FUSTERO. PAIASATGES DE L’ÀNIMA

 

 

Escrit de presentació del catàleg de l’exposició “paisatges de l’ànima” que Elvira Fustero ens ofereix al Museu del Càntir d’Argentona.

 

ELS PAISATGES DE L’ÀNIMA

Absorta y reverente,

Con las alas cerradas,

la mariposa aprende

en la prosa olorosa de la rosa.     

                                             “Sinestesia”. Ángel González

 

Hi ha pintors que expressen , a voltes amb gran habilitat, tan sols allò que veuen els seus ulls. Les seves obres son en conseqüència intranscendents.  Altres, als que haurem de considerar artistes, seran aquells que comuniquen amb les seves obres, les emocions personals més pures i intenses, i ho fan mitjançant la plasmació de l’evidència del seu “jo” interior. Així, aconsegueixen obres que malgrat que a vegades semblin innòcues, acaben sempre aportant satisfacció i serenitat a l’esperit de qui les fa i de qui les rep.

Elvira Fustero és una artista  de les de veritat, que practica una abstracció fàcilment qualificable com a lírica, en la que no pretén sorprendre a l’espectador amb falsos trucs d’encanteri. És així ja que al meu entendre, Fustero pinta per a ella i només per a ella, això sí, deixa que l’espectador s’hi acosti , i si vol, penetri en les seves masses pictòriques perfectament estructurades que a vegades semblen desgavellades pel vent dels Monegros, la seva terra nadiua, que roman en els seus records interiors que son quasi sempre els que generen la creació en els artistes.

Amb un ventall curt de color, molt recolzada en el blanc, el negre i tota l’amplitud de grisos, Elvira Fustero confegeix la seva simfonia pictòrica en la que expressa amb plenitud allò que és més difícil d’expressar, els paisatges interiors, que son sempre els únics i veritables paisatges de l’ànima.

 

Pere Pascual. Crític d’art

El Maresme, maig de 2025

 

DE SANT LLUC A SANT LLUC

 

El passat dissabte i a la seu barcelonina del Cercle Artístic de Sant Lluc, l’homònima societat artística local, ha celebrat la mostra de la celebració del 25 aniversari de la seva fundació.

Un aniversari celebrat amb una mostra col·lectiva dels seus associats, amb una limitació de mides de les obres, en els petits espais expositius de l’entitat que els ha acollit, el que ha conformat una bigarrada exposició de 83 associats que distribuïts en les dues petites sales, han confegit un mini i molt condensat “Sant Lluc”. amb molts noms absolutament desconeguts  per qui això escriu i del que desconec absolutament la seva raó de pertinença a l’entitat.

Un grup dispers en forma, contingut i qualitat que ha estat ben distribuït , confegint una exposició que costa mirar , per la disparitat de les obres i per la petitesa de les mateixes, però amb un to ben acceptable en la sala principal i de nota molt més baixa en la sala adjunta.

Una exposició que respon curosament a la realitat actual de l’entitat, i que per a qualsevol llunyà a la ciutat, i que desconegui  el nivell artístic de la mateixa, creurà amb facilitat que respon també a la realitat artística de Mataró, seu de la mateixa.

Una exposició que essent la de la celebració del  25 aniversari  de l’associació dels artistes mataronins, no va tenir cap representant  oficial de la Cultura municipal, el que indica un cop més la línia de l’Ajuntament en general,  envers l’art local i  tots els que el practiquen.

Però hi ha moltes altres lectures que vaig fer a l’acudir a visitar l’esmentada exposició. Crec fermament que una exposició que celebra els 25 anys d’una entitat, no es pot reduir de cap de les maneres  al concepte i l’espai emprat per aquesta l’exposició i ha der fer, al mínim, una mirada el més ample possible a la història de l’entitat. Postura encara més obligada si tenim en compte que l’actual junta directiva tan sols porta un parell d’anys en el càrrec i no pot, “a les braves”, esborrar el treball dut a terme per els que l’han dirigit durant més de vint anys.

Em va sorprendre , molt negativament, l’absència generalitzada dels antics dirigents de l’associació, membres protagonistes d’èxits tan evidents com l’assoliment d’espais expositius forans a la seva casa mare del Casal o la celebració de la Biennal, que per cert i des de  l’arribada de l’actual directiva, la mateixa ha cedit la titularitat  a la Fundació Iluro, que amb la seva inutilitat i el seu permanent fracàs artístic, no tardarà en finiquitar, o al menys aquest és el meu pronòstic.

Digueu-me estrany, però em costa molt entendre que una societat local, hagi de fugir del seu territori per celebrar un fet tan important com és el seu 25 aniversari. Però és clar que un ja està vell, gagà i no entén de cap manera les exigències de la modernitat. I més celebrar-ho ,no com un acte important, sinó com un rellogat, amb inauguració un dissabte a les 11 hores, com si es tractés d’un afegitó i no d’un aniversari amb pes, sense cap autoritat o personatge que donés volada al’acte.

Per què 25 anys de la sant Lluc és un fet important. La burocràcia associativa obligava ,si es volia tenir una subvenció municipal, en crear una associació i així es va gestar el traspàs de la colla que gestionava les col·lectives del sant Lluc, en una associació  amb tots els ets i uts que ha treballat intensament i de diverses maneres per l’art i la cultura local.

No passa per uns bons moments l’Associació. Aprecio, i molt a la major part de la direcció actual de l’entitat, però no entenc de cap de les maners el meliquisme  de la seva línia d’actuació. Si es celebra una data tan important com els 25 anys, cal fer una gran festa i fer-la a casa, a Mataró, i amb tots aquells que durant els anys han format i col·laborat amb l’entitat. Un col·lectiva que fos tan brillant al menys com la que s’organitzà en l’anomenada celebració del 75 aniversari del Sant Lluc, encara que les dates no coincidissin, en la que tots els gran artistes mataronins varen acudir a la cita.

Amb la participació de tots es poden fer coses grans i importants, però caure en l’adoració de l’art en petit, de l’afeccionat en demèrit del professional, l’única cosa que porta és al fracàs més rotund. I aquest és el camí que sembla portar actualment l’Associació., com comença a demostrar-se amb la gran baixada de nivell de les exposicions que realitza.

Evidentment que aquesta opinió no servirà per a res. Creu qui mana , que soc un ressentit, amargat i no sé quantes coses més i potser per això no es va tramitar la meva sol·licitud de soci quan la vaig demanar alhora que lliurava a l’entitat uns  històrics cartells del sant Lluc de la meva col·lecció, amb pintures a mà de participants de col·lectives  de feia més de 40 anys. De bones intencions, l’infern en va ple. I en aquest camí va una associació que poc fa  per lluitar per l’art de la ciutat i per els seus artistes.

I un ho diu, ho escriu i ho sent amb molta tristesa i amb el cor encongit.

SWING D’ESTIU 25. PEP SUARI

 

Fa molt més anys del que sembla que Pep Suari no exposava per la comarca que és la seva nadiua, després de que fa 43 anys va marxar de la mà de Torrents Lladó cap a Mallorca on ha desenvolupat tota la seva carrera artística.

Recercant arxius trobo les seves mostres més properes , amb el seu gran amic , en Josep Mª Gomis, que realitzà per els ja molt llunyans 2008 i 2013 i la presència en un “Quatre” a l’Ateneu. Però des d’aquells moments hem tingut tan sols fugisseres aparicions , com la seva selecció en una Biennal Torres Garcia, que ens han portat el flaire del seu bon fer artístic fins que des d’aquest cap de setmana ens podem retrobar amb el seu art a Can Caralt , a Llavaneres.

Sota el títol de “Swing d’estiu”, un títol perfectament adient per a la mostra ja que en la definició de la mateixa  haurem de recordar que el swing és una música composta amb un petit espai per a la improvisació, i alhora curosament orquestrada.  Improvisació i cura, dos elements perfectament estructurats i vitals en tota l’obra de l’autor i com no, en aquesta exposició

Pep Suari fa demostració fefaent de la seva gran habilitat creativa i compositiva, alhora del coneixement profund del que pot interessar al públic en general, i conforma una exposició, com si la mateixa contingués dos parts.

Per un costat presenta peces enormement creatives i de gran qualitat que sap perfectament estan sols a l’abast d’aquells coneixedors i enamorats del veritable art. Peces intenses , agosarades en el contrast , amb cridòria silent que captiven i enamoren a aquells gaudidors de l’art veritable.  Són les que ocupen tota la paret a ambdós costats de la porta d’entrada a la sala. Un joc que té afegitó, amb un parell d’obres absolutament desinvoltes i desfermades, en la paret fontal.

Per l’altre costat presenta peces de més cridòria aparent però molt més fàcils en la seva realització. Establerta en la pràctica d’una figuració, aparentment agosarada, però enfocada en el desig d’una comunicació més fàcil i alhora més plaent, per aquells que viuen l’art més com una visió exterior que no pas com la passió que tota obra d’art ha de contenir veritablement.

En tots els casos, Pep Suari segueix gaudint en la seva veterania  d’una diversitat creativa  que el permet practicar  l’abstracció, el conceptualisme, el realisme, la neofiguració, el simbolisme i el més llarg llistat d’estilismes, amb una profunditat interior i una saviesa exterior que fa, com deia ja fa un temps, que sense amagar la seva personalitat, faci surar en superfície els seus sentiments més íntims, estructurats en la seva passió de viure i pintar. Però alhora sabent i volent expressar els seus sentiments artístics, en els quals la consciència creativa generadora d’emocions i essencialment, la força del color , temperat just per a cada ocasió, son eixos fonamentals.

Ara, en aquesta exposició al Museu de Llavaneres, Suari  explosiona més clarament les seves dues cares , mostrant que l’ambigüitat segueix essent un element essencial en la seva pintura. Ho fa amb l’ofici que tan bé domina i alhora demostrant que el color, que sent tan profundament, segueix essent per ell un element indestriable en la seva creació.

Així , amb aquests vímets i la seva saviesa, Suari confegeix una exposició que mostrant el seu bon fer i la seva qualitat, plau alhora als amants de l’art i als afeccionats, amb una pintura que respon, curosament orquestrada, al swing musical que traspassa l’autor a la plàstica més comunicativa.

Swing d’estiu 25

Can Caralt, Museu de Llavaneres

Del 9 de maig a l’1 de juny de 2025.