Fa mig anys teníem a l’autora presentant una petita
antològica al Museu Monjo de Vilassar de Mar. En motiu d’aquella interessant
exposició vàrem tenir ocasió de dir: L’obra de Fustero es conjuga en una
simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora
que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic,
quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent
una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador que quasi
sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita
absolutament sadollat.
Ara, gaudint d’una obra jove i fresca , se’ns fan més
evidents aquells senyals que esbrinàvem en aquella antològica. Perquè Fustero,
una artista que per currículum, llocs on ha exposat, museus que atresoren la
seva obra, bé podria passar de tot i no exposar-se ni un gram, en una exposició
sense massa transcendència en el seu currículum . Però no ho fa pas. La seva
dignitat l’obliga a presentar-se al públic amb obres de qualitat que siguin
capaces de , parlant entre si, generar un conjunt que atresori el màxim de
bellesa plàstica i el que més importa, bellesa interior, i aconseguir així seguint
enamorant a l’espectador.
Deia en el catàleg de mà de l’exposició : “Elvira Fustero és
una artista de les de veritat, que
practica una abstracció fàcilment qualificable com a lírica, en la que no
pretén sorprendre a l’espectador amb falsos trucs d’encanteri. És així ja que
al meu entendre, Fustero pinta per a ella i només per a ella, això sí, deixa
que l’espectador s’hi acosti , i si vol, penetri en les seves masses
pictòriques perfectament estructurades que a vegades semblen desgavellades pel
vent dels Monegros, la seva terra nadiua, que roman en els seus records
interiors que son quasi sempre els que generen la creació en els artistes.
Amb un ventall curt de color, molt recolzada en el blanc, el
negre i tota l’amplitud de grisos, Elvira Fustero confegeix la seva simfonia
pictòrica en la que expressa amb plenitud allò que és
més difícil d’expressar, els paisatges interiors, que son sempre els únics i
veritables paisatges de l’ànima”.
Aquests dos
paràgrafs , que vaig escriure per el catàleg de l’exposició, i per tant
coneixent tan sols un resum del que podia exposar , ara es confirmen
majestàtics després de veure la realitat del presentat. Fustero, seriosa i
professional, estructura l’exposició com un seguit d’imputs que copegin
suaument la ment de qui la visita, per cridar la seva atenció i mica en mica
apoderar-se del seu intel·lecte i aconseguir que al final de la visita l’espectador
quedi subjugat per la bellesa i la mental intenció de l’autora.
Amb la suau aparença
del seu exterior, Fustero genera la perfecta simbiosi entre l’esperit i la raó,
passant per el tamís que genera la seva simfonia de blancs, negres i grisos,
tan sols trencada per molt petites notes de color que semblen crits d’alerta
per mirar cap a l’interior. Així confegeix, nota a nota, pinzellada a
pinzellada, obra a obra la simfonia plàstica que l’ha dut al seu nivell de
privilegi i que ara , ben amatent, ens ofereix en aquesta exposició al Museu del Càntir d’Argentona, exposició que
òbviament us hem d’aconsellar com d’obligada visita.
"Paisatges de l'ânima". Elvira Fustero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada