Com plat fort del 25 aniversari de la Sant Lluc, l’associació
ha organitzat una mostra col·lectiva del que cal suposar bo i millor del seu
fons d’art , aconseguit en aquests 25 anys d’activitat. La mostra s’inaugurà el
passat 31 de maig i jo l’he visitada fa
pocs dies ja que en aquelles dates estava de viatge.
No entrarem en discutir i comentar el modus operandi de la
festa. Cadascú és lliure de fer el que creu que és millor pels seus interessos.
Per a mi està clar que si es celebra l’aniversari d’una entitat és bàsic fer repassada
bona dels actius del que es disposa , és a dir de la seva història i dels seus
protagonistes. cosa que crec no ha succeït en aquesta ocasió, ja que la mostra
és pobre i esvaïda i a més representa pèssimament als associats i al seu treball.
Oblidar-se de la primera peça que entrà en la col·lecció que
va ser a conseqüència de l’exposició d’ Emília de Torres que inaugurà la sala
del Sant Lluc al Casal com a tal, i que un va tenir l’immens plaer de presentar
en el catàleg i en directe, és un oblit imperdonable en l’històric i en l’artístic
ja que la peça d’Emilia de Torres que es presenta en aquesta ocasió és fluixa i
ben poc representativa del seu bon fer.
El cert és que després de visionar l’exposició no l’entenem de cap manera. Hi ha una obra de Rafel Estrany però cap del seu fill que sí havia exposat a la sala. Hi ha obres pèssimes d’artistes amb nom , com el cas de Diaz Alamà o Mònica Dixon, al costat d’obres de ben poc nivell en relació a la seva vàlua, com en els casos de Boix, Guerau Calabia, Puiggalí, Manuel Cusachs o Pau Viader, mentre que no n´hi ha cap d’artistes mataronins ben reconeguts per la seva pertinença i defensa de l’entitat, en uns oblits lamentables que no tenen cap excusa.
Es trist dir-ho però malgrat la qualitat d’algunes poques peces com
les de Carme Garolera i d’Alberto Romero Gil , la més certa de les veritats és
que paga molt més la pena, visitar la mostra amb les obres dels artistes que
han exposat en la sala, que es troba en la sala contigua, que visitar aquesta mostra
incolora inodora i insípida que ens ofereix el sant Lluc en el seu aniversari.
I aquesta col·lectiva és més pobre encara quan es fa comparança amb la donació de part de la col·lecció del que va ser el seu president i que ara podem veure a Ca l'Arenas. No pot ser que el tot sigui molt inferior a una de les parts.
Una mostra que exigeix a l’entitat en sortir de l’enorme
atzucac en que està submergida, ja que després de la pèssima temporada programada
crec que la directiva s’hauria de plantejar seriosament si aquest és el camí a
seguir. Exemples com la renuncia a l’organització
de la Biennal , lliurada d,amagatotis a la Fundació Iluro, son la demostració d’un
personalisme patogen que podria acabar amb l’entitat.
Esperem la nova edició de la col·lectiva del Sant Lluc i que
amb la mateixa trenquin el pèssim camí que estan duent a terme encegats per un
far que enfosqueix i no il·lumina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada