SANT LLUC

Avui és Sant Lluc , patró dels artistes i també dels pallassos. D’ambdues cares se’n pot parlar avui.

DELS ARTISTES

A Joan Hernández Pijoan s li ha atorgat el Premi Nacional de Gravat per la seva trajectòria. En Ramon Bassas li feia implícit homenatge, suposo que amb coneixement de causa , amb una magnífica obra que presidia el seu post d’ahir.

M’afegeixo al mateix amb la reproducció d’una obra seva que va presentar en la seva primera exposició pública , allà el 1954 i al Museu de Mataró, quan la ciutat tenia un pes artístic que ara no te ni per casualitat.

Igualment parlant d’artistes , i fent apart per felicitar a Perecoll en el seu aniversari , voldria apuntar el nom de Joan Grau. Aquest artista argentoní desaparegut ja fa anys , va ser el gran artista paisatgista de l’escola olotina a les nostres contrades, i potser el generador d’un cert petit col·leccionisme de caire tradicional .
Del seu bon fer que precisaria de millor record, se’n fa memòria en una modesta mostra a la sala del casal Aliança de la mà dels seu antic deixeble en Joan Pannon, l’entranyable promotor d’aquell “Aixernador” que allà els vuitanta va ser el gran centre cultural de la comarca.
Una mostra senzilla que be val una visita.


DELS PALLASSOS

Pallassada i de les grosses en la resolució del concurs (?) de Can Xalant.
Encertar-ho era tan fàcil que no té cap mèrit. En post del 4 de Setembre dèiem textualment: “ Unes bases , curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs (Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que és obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís. ( Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM= Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).

Tan pelut que òbviament han perdut, com hauria succeït amb qualsevol altra alternativa. Però el PMC ha estat tan rastrer, míser i impresentable que ha volgut assegurar el tret amb un jurat tan impugnable per la seva parcialitat que sembla mentida que s’hagi pogut acceptar.
Deixant de costat el fet previ impresentable de que ACM sigui qui fa les basses del concurs. Que Rafa Milan i especialment Gisel Noè, amb obvis lligams personals i professionals amb ACM, siguin els jurats presentats per l’Ajuntament de Mataró , donen tal tuf que taca la imparcialitat de la resta del jurat, i vicia el resultat final del mateix.

Però Jaume Graupera ja avisava. En la conversa mantinguda en motiu del lliurament de les signatures del Fons d’Art, i amb el Sr. Alcalde com a testimoni, afirmava sense embuts que l’art en el PMC estava fonamentat des de feia 12 anys (Carmina Benito) en una selecció sectària. Que no estava be però que havia costat molt arribar a on s’havia arribat i es seguiria així amb totes les conseqüències ( Ètica PMC: El fi justifica els mitjans). Ara ho demostra ben clar amb Can Xalant.

I com a reflexió per benpensants dos apunts: 1.- Avis per a navegants. ACM és el motor de les magnífiques temporades de Can Palauet i del conveni de Transversal de la que tant s’aprofita l’art i els artistes mataronins en general.

2.- Quin és el paper del partit del govern en tot aquest maremàgnum?, el silenci?. Com és possible que en la major inversió cultural dels darrers anys a Mataró, el PSC no tingui res a dir, no hagi participat en res, i no s’assabenti del desgavell malgrat les queixes públiques i privades ( ex. la d’un destacat activista cultural del partit directament al Sr. Alcalde al bell mig de la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana )?.

Tan poc l’importa la cultura de la ciutat que manté el silenci per resposta davant el nyap i la potineria d’un concurs en que s’atorga carta blanca a qui no sols defensa la seva tendència( cosa lloable) ans també té la postura d’intentar aniquilar a qui no pensa com ells ( sols cal fer mirada enrera en els fets).

Senyors del PSC que a vegades llegiu aquestes ratlles, és obligat donar una resposta pública davant la vergonya del concurs de Can Xalant. L’espero amb ànsia.

PREMI NOBEL

Ja fa temps que això dels Premis Nobel han deixat d’interessar-me. Vist alguns guanyadors sembla el més sensat., però encara n’hi ha un que segueixo aferrissadament i és el de Literatura. Avui s’ha atorgat a Harold Pinter. Intento assabentar-me quin tipus de literatura practica el guanyador, quan el desconec que és en moltes ocasions, i acabo sempre llegint un llibre seu.

La raó és ben senzilla. Quan vaig complir 18 anys ,i com a regal especial, el meu pare, sabedor del molt que m’agradava, - i m’agrada -, llegir em va regalar el llibre “Los Encuentros” de Vicente Aleixandre. És una sèrie de retrats literaris d’homes de la cultura , essencialment de les lletres. Pio Baroja, Azorin, Ortega i Gasset, Jorge Guillén, Salinas, Alberti, Cernuda, J.Mªde Sagarra, Clementina Arderiu, Carles Riba, Celaya , Blas de Otero, José Hierro, José Maria Valverde... Cada escrit va acompanyat d’uns excel·lents dibuixos de Zamorano.

El llibre però tenia truc. Amagat en una solapa hi havia la carta resposta de Vicente Aleixandre a una del meu pare en la que li feia avinent la crítica sobre el llibre que havia realitzat en el programa de Literatura que realitzava a Radio Maresme . Era el gener del 1959.

El meu pare no guardava res del que escrivia , però aquesta carta va quedar guardada en el llibre i va ser el regal més emocionant que vaig rebre de part seva. Sé que es va seguir cartejant amb Aleixandre però no en tinc cap més prova.

Vicente Aleixandre va ser Premi Nobel de Literatura i estic orgullós de tenir una carta personalitzada d’ell. O millor dit, estic orgullós de que el meu pare penses que el millor regal en uns divuit anys fos una carta , llavors sense més valor que el demostratiu d’una amistat.

HI HAVIA UN TRAMVIA......

Pel capgros.com, m’assabento que just ara fa quaranta anys que va desaparèixer el tramvia de Mataró i de cop i volta s’amunteguen en el meu cap els molts records, i fins hi tot enyorances, que el famós tramvia em provoca.

Encara que de família antiga de Mataró, vaig viure prop de quaranta anys a Argentona , i la meva infantesa està lligada íntimament al tramvia que era el cordó umbilical que em lligava a Mataró i quasi estic per a dir que al món.
Encara que ara sembli impensable, quan amb vuit anys vaig venir a l’escola a Mataró , i com a tota la resta de quitxalla a qui succeïa el mateix, cada matí a dos quarts de nou era qüestió d’agafar el tramvia ple a vessar i avall tartana, fins la parada del xurrero i amunt cap a Valldemía. A les set del vespre, camí enrera i tornar a casa. I això sol, sense cap mena d’aixopluc familiar. Quina meravella.

El tramvia va ser el símbol de la meva primera llibertat . De records tots i més, els crits i les empentes per pujar, el quedar-se al darrera per treure el trole i així parar el seu caminar i donar temps a qui corria per poder-lo agafar, tirar sorra a Can Bado del Sorrall , ja que a vegades patinava en aquella pujada. Veure baixar la riera i nosaltres en aquell feble pont, admirar Les Mateves , la fàbrica de l’aiguanaf , els Vivers ....

Mil i un records en la sempre tendre mirada enrera, quan el filtre del temps ens deixa sols els bons records i s’ha menjat amb golafreria tota aquella part menys amable i fins i tot dolenta, que també l’acompanyà.
Quaranta anys ja fa, però la memòria es manté. Serà a bon segur que ja m’estic fent vell .

QUINS PEBROTS

I ja que parlem de lligams entre Argentona i Mataró us vull aconsellar de manera molt intensa l’exposició que sota el títol que encapçala aquestes ratlles, presenta en el Museu del Càntir l’artista mataroní Ángel Heredero Bravo.

L’Ángel és un rara avís en el món de l’art. És del millor que corre per casa nostre i quasi ningú el coneix i menys li fa cas. Si ara pregunto als mataronins que llegeixen aquest blog quina és l’escultura pública de Mataró que porta la seva signatura, a bon segur que poca gent ho encertarà . (La solució al final ).

Ara presenta una magnífica col·lecció d’una cinquantena d’escultures ceràmiques amb un sol protagonista, els pebrots. I quina exposició!
Tècnicament perfecte, juga amb el senzill vegetal donant-li mil formes i maneres, amb un aire intel·ligent, cínic, divertit , reflexiu, irònic... , en una mostra que un comença a mirar amb simpatia i que acaba remirant en la recerca del punt que sap donar-li l’artista.
De veritat que paga la pena visitar-la.

(Solució: L?escultura de l’Ángel Heredero Bravo és “El rapte d’Europa” , es troba a la Pça Italia i es tracta d’una figura femenina d’aire clàssic i un brau de ferro tan sols siluetejat. )

EL TRASLLAT DEL LABORATORI DE L’ICS. CONVENIENT I NECESSARI

Tornant d’un cap de setmana al País Basc gaudint de la millor companyia ( la meva dona) , una gran dosi del millor art (Chillida Leku i Guggenheim) , uns excel·lents àpats( com sempre passa en aquells indrets), un arriba amb les piles una mica carregades després del munt de feina i problemes de la darrera quinzena.

Coses hi ha per parlar del vist i viscut, però en el repàs de les novetats de per aquí no vull passar per alt comentar la petició de l’Ajuntament per demanar la permanència del Laboratori d’Anàlisi Clíniques a Mataró.

Entenc que és un fet políticament correcte. Uns ciutadans ho demanen i l’Ajuntament com a representant dels mateixos trasllada oficialment la petició. A un nivell oficial tot correcte , però de veritat i sanitàriament parlant, que es quedi el laboratori a Mataró, és el millor?.
L’agrupament de laboratoris que l’ICS està duent a terme certament respon a uns criteris economicistes que no per això impliquen una pèrdua de qualitat ans el contrari, tot apuntant el bon treball dels professionals del laboratori mataroní.

Els criteris de la queixa s’estableixen en un cúmul d’errors que cal aclarir:
- És absolutament fals que hi hagi una pèrdua de qualitat pel fet del trasllat de mostres. Aquest trasllat és habitual en tot el món. A l’Estat els quatre laboratoris que dominen el mercat són catalans i reben mostres d’arreu, amb un transport adequat , i sense merma de qualitat. A Mataró el 98% de l’analítica privada es realitza a Barcelona sense cap mena de queixes per part d’usuaris i personal mèdic.
Exemple paradigmàtic és que Catalunya és centre de referència en l’analítica d’Estudis Clínics ( els que fa la indústria farmacèutica per avaluar medicaments) . Les mostres arriben d’arreu del món amb tota garantia.

- És confondre a l’opinió parlar de temps de transport i no parlar de temps entre la presa de mostra i la realització de l’analítica, que generalment serà menor que actualment.

- Parlar de possible colapse en el tema urgències és demagògic. Un petit recolzament en el laboratori hospitalari seria més que suficient. Les urgències no hospitalaries de caire immediat son molt poques.

- És espantar el parlar de trasllats a Barcelona per realitzar certes proves. Sols cal en els mateixos casos que en l’actualitat.

- Les possibilitats informàtiques que permeten tenir el resultat a Mataró en el mateix moment que en el Laboratori Central , fa que es mantingui el vincle del servei personalitzat . No hem d’oblidar que els resultats analítics són dades fredes, que sols tenen valor en l’avaluació del metge al respecte del pacient.

- Però sobre tot cal parlar de qualitat. El camp de la tecnologia científica avança a passes gegantines. El millor dels aparells queda obsolet en quatre anys. Això fa que sols els laboratoris grans disposin de la millor qualitat en utillatge , i estiguin en una evolució permanent. Els laboratoris de tipus mitjà (Mataró) queden desfasats en moltes de les tècniques davant l’impossibilitat de mantenir-se sempre en una tecnologia punta.

Per això , sospesant pros i contres, jo com usuari de la sanitat pública vull que aquesta sigui la millor , i en aquest cas no tinc cap dubte que el millor és el trasllat del Laboratori.

Ja sé que soc políticament incorrecte , i no em sembla pas malament que per aquesta “correcció” , l’Ajuntament hagi fet la petició de manteniment. Estaria bé si els fonaments de la mateixa no fossin tan viciats i falsos que qualsevol persona amb una mica d’informació els pot tirar per terra. Per això s’equivoquen amb el punt primer de l’acord , pot ser convenient i necessari mantenir el Laboratori Clínic de l’ICS a Mataró. Ho serà políticament o per imatge, però no per assistència i qualitat.

I dir-ho és políticament incorrecte. Potser per això jo no soc polític.

FER POLÍTICA I POLÍTICS

Vaig tenir ben clar al començar aquest blog que no parlaria de política, o millor dit, de la gran política. Sols la política local pel que té d’acció directa em podria motivar, com així ha estat avui.
La noticia però és d’àmbit general. El Congrés aprova tramitar una llei subscrita per tots els grups , en que es dictamina que regidors i sindicalistes amb dedicació exclusiva tindran dret a cobrar l’atur.

De tots els comentaris que he llegit i/o sentit em quedo amb l’editorial del País que signaria amb gust. La llei no sols és un acte de justícia , ans també i per primera vegada obra la porta a ciutadans abastament capaços que mai s’havien pogut dedicar a la política , ja que no disposaven del coixí econòmic d’una professió lliberal o del coixí de treball d’una plaça de funcionari.

El passat dijous en conversa informal amb el Sr. Alcalde , i en la demanda per la meva part de que atorgués un número preeminent en les llistes ( el 6 ó el 7) , a una persona de vàlua per ocupar-se de la regiduria de Cultura en el proper mandat , em contesta ben seriós : “ Si em portes algú d’aquestes característiques, el lloc és seu” . I afegia dirigint-se als que estàvem amb ell , “ i sí algú de vosaltres vol...”. Estava clar que cap dels que l’envoltàvem estava en disposició de deixar el seu treball per quatre anys i quedar-se amb el cul a l’aire al passar el temps.

Una bona notícia dons que m’agradaria pensar ha de servir per que una nova saba de ciutadans ben preparats envaeixen la política, i per què no dir-ho , ajudin a la seva comprensió i regeneració, millorant el nivell.

Es clar que com a reflexió final m’apunto a la columna de l’Elvira Lindo al mateix “El Pais” , Amb títol “La Política” acaba així: “ Y si bien no seria acertado ni justo decir que todos los políticos són iguales hay mucha gente que los observa, los escucha a diario y se pregunta: ¿ si no fueran políticos para que servirían?.

FEINA

Hi ha vegades que la feina ens apreta massa. De cop i volta apareix un problema i aquest en porta a un altre , i costa molt desfer el cabdell i tornar a la normalitat.
Aquests dies són per a mi ,d’aquells que tens feina i no l’acabes. Que encara no és demà però ja saps que acabaras la jornada més ofegat encara. Circumstàncies de la vida . Quan es conjuguen baixes laborals per malaltia, problemes tècnics, problemes informàtics i un pic de feina fora de mida succeeix això. Esperem que aviat tombi la truita.

Tot això m’ha fet deixar de costat aquest blog. No tenia ni temps ni ganes, però està passant el temps i no volia passar per alt un fet important per a mi.

El passat dijous vaig ser rebut per l’Alcalde , en presència del Regidor de Cultura , per a tal de lliurar-li les setanta tres signatures d’artistes locals que es comprometen a cedir una significativa obra seva per a tal de crear un Fons d’Art Local a la Casa Arenas. Si a més ja es disposen de les 27 obres de la sèrie “Autoretrat” del Mataró Report , ens trobem amb un base de 90 obres d’un ample llistat entre els que s’hi troben els més importants de la ciutat.
Vaig estar content per l’entusiasme de l’Alcalde que espero sàpiga transmetre al Regidor de Cultura que com sempre , - quan no es tracta d’una proposta dels seus -, es manté en la reserva, i més si com en aquest cas s’ha arribat a dir en conversa informal : “...excel·lent proposta, però llàstima de qui la fa” .

Penso que davant de la vergonya de que Mataró no disposi d’un Fons d’Art dels seus artistes , qualsevol iniciativa que permeti encetar-lo, - i sense despeses -, hauria de ser ben rebuda, però , amb el PMC hemos topado, amigo Sancho.

A més la reunió va ser ben productiva al respecte de la conversa a l’entorn de l’estat de la qüestió de l’art a la ciutat , de la seva nul·la presència en el Museu i de l’absència de representants plàstics en el PMC .
( Per cert M.Contreras sembla ser que substituirà a Patricio en el Patronat. Bon amic i excel·lent persona, però la representació dels artistes en el Patronat hauria d’estar en mans d’un pes pesant i no d’un bon afeccionat. I si és vol anar més lluny potser que alguna vegada canviem llimones per taronges. És un dir).

Però l’eix de tot va ser com no, la Casa Arenas. A tres mesos d’acabar les obres el més calent a l’aigüera i no hi ha , ni tan sols embastat , un projecte del que ha de ser el funcionament i la programació del centre Cultural.
Com veieu per plorar de pena, de vergonya i de fàstic.
En seguirem parlant.

MAL DIA

Avui ha esta un mal dia. Ha començat amb un nou incident a la Casas , i van... Avui ens han enviat un dels bussos amb cua. Tenia un problema amb els amortidors i a la que ha agafat velocitat la cosa s’ha mogut més que una barqueta amb marejol.

Viatgers i conductor acollonits, la qüestió ha estat baixar de velocitat, no fer cap moviment amb el volant, i agafar el mòbil per trucar a la central. Amb això el peatge , i per poc que no ens mengem el ciment separador. No he pogut més i he saltat cap el conductor per indicar-li que si volia parlar pel mòbil calia parar, ja que està prohibit. La resposta contundent “també està prohibit molestar al conductor, i vostè ho està fent” .

Sort que no soc agressiu , però el crit m’ha sortit de l’ànima: O para, o truco als mossos. La resposta ha estat penjar el mòbil.
Fins a quant tanta impunitat jugant amb la seguretat d’una cinquantena de passatgers?. (línia C-2 Empresa Casas. Sortida 6.15). És sols una pregunta.


He arribat a la feina i el problema informàtic del dia anterior portava cua. A hores d’ara no sé pas quan i com me’n sortiré.


Un quart desprès ha arribat el fax. En Pere Màrtir Viada és mort . Merda.


Parlar d’en Pere Viada és parlar d’algú conegut per tothom. El seu personatge havia depassat amb escreix la seva persona. Molta gent m’ha trucat , tan per comunicar-ho, com per demanar-me el que pensava de la seva obra. Una mica de tot està en l’escrit per el Capgròs.com que adjunto a continuació


PERSONAL I INCONFUSIBLE

Amb la mort de Pere Màrtir Viada desapareix el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual de la nostra ciutat. Un artista per i sobre totes les coses. Un artista personal i inconfusible , amb la màxima magnitud que puguem donar a aquests adjectius.
Bohèmia per la seva manera d’entendre la vida ,àcrata per aquest posar la llibertat com a bandera, medi i fi , i intel·lectual para la seva enorme formació artística , filosòfica, històrica i política , que deixava bocabadats a aquells que sols el coneixien per la seva desmanegada imatge exterior.

Encara que es definia com un expressionista abstracte ,el seu art, del que es difícil trobar paral·lelismes o referències , és indefinible . La seva constant reflexió, moltes vegades amagada sota el trompe l’oeil d’una aparença joguenera, és l’eix d’uns treballs en les que s’amunteguen bigarradament tota mena de signes, icones i elements, estructurats en un aparent caos perfectament equilibrat.

Una atmosfera de color, enormement seductora i vital el serveix d’embolcall per proposar-nos un misteri personal que va de la felicitat a l’angoixa. En aquest ,el seu imaginari real , els signes no són pas formes per interpretar , al contrari, son formes ja interpretades, provinents de la reflexió d’una vida vista sempre amb ulls sorneguers , al darrera d’unes ulleres enganxades amb super-glue , endinsat en la boira permanent d’un ducados inacabable i la mà massegant-se la barba d’aquella manera que com ell, era també personal i inconfusible.





Però està clar que en Pere per a mi era molt més. No ho sap molta gent, però érem parents. Els pares, cosins germans, o sigui que nosaltres cosins segons em sembla que en diuen, però hi havia més.

En Pere Màrtir i el meu pare tenien una relació especial. Sempre el saludava amb un tiet i amb dos petons, i mai oblidaré els seus sanglots espasmòdics quan va morir. El pare el va ajudar tot el que va poder. Va aconseguir que la Titit , la filla d’en Puig i Cadafalch que era professora de la Sorbona l’acullis a casa seva mentre en Pere feia d’artista a París. Era a mitjans dels setanta. Imagineu una filla d’en Puig i Cadafalch i en Viada, Per sucar-hi pa amb les discussions.

A en Pere dec la meva primera i única mitja borratxera , amb sangria, al Cau, un bar que va tenir allà el carrer Sant Bru. I les primeres arrambades i alguna cosa més a l “Ava Ava Mahana discotech”(sic) , un pub discoteca que amb en Ricard Jordà varen muntar a la Rda Exterior d’Argentona quan encara no estava asfaltada , just al costat d’una casa de meuques, i que com podeu imaginar era del més lliberal del moment.

I li dec moltes discussions sobre art, sobre política, sobre pensament. Recordant les seves discussions amb Saura, que una vegada va quedar sorprès amb la seva pintura i vàreu veure néixer el sol tot discutint sobre art ( ara al retrobar-se a bon segur continuaran). I recordo Jovi, un estudi de disseny amb en Jordà i que varen crear tota la imatge del Club Tortuga i mil coses més. O els seus quadres per Galerias ( galeres en deia ell) Preciados , amb en Jordà i l’Uriach pintant amb sèrie , amb els quadres alineats al passadís, i un fent els cels , l’altre les cases, l’altre els arbres...

I moltes coses mes, com per exemple el seu entossudiment a que jo fos qui presentes el catàleg de la seva exposició a Can Palauet. En Toni Cabré i la Gisele dient que de cap manera.(Un estava ,i està, vedat pel PMC que ni tan sols li envia l’agenda cultural del més, malgrat les meves protestes a tothom). En Pere tossut ell: o ho escriu en PIC o el catàleg va sense presentació. Deu dies abans de la inauguració em varen donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic d’ençà que està inaugurat can Palauet. I...

Amb en Pere vàrem viure essencialment l’Art. Que si el Sant Pere més Alt, que sí l’Abast, que sí..... Tot fins la darrera abraçada fa un mes en la festa del carrer Sant Pere més Alt. Se’l veia content. Li vaig preguntar com anava i a veiam sí d’una punyetera vegada es posava a pintar, que em devia el quadre promès com a pagament del catàleg que abans comentava. Em va respondre joiós, deixa passar l’estiu que ara fa massa calor , però et prometo que per Sant Lluc tindràs un quadre meu dels grossos,...

M’he quedat sense quadre , i el cert és que no en tinc cap de seu, però estic convençut que en Pere ja ho arreglarà quan ens retrobem. Però, de cor, Pere, permetem que per una vegada trenqui la virtut de la meva puntualitat. Si em dones permís, esperaré encara una estona, o millor dit, tot el que pugui.

Ho entens, no?. Una abraçada i un petó ben fort del teu cosí
En PIC.

LLIÇONS

De lliçons n’hi ha de tot tipus , de les que cal seguir , sobre les que cal reflexionar, les que és millor oblidar... En aquest cap de setmana m’han arribat lliçons de tota mena , algunes de les quals val la pena comentar.

LLIÇÓ A SEGUIR. Museu de Mataró (La finestra oberta)

En el darrer post deia que no havia pogut assistir a la inauguració. Ben cert era. Parlar amb Rosa Codina Esteve és molt millor que acudir a un Museu en el que et tenen vedat , en que no t’envien ni invitació, ni et donen la informació que precises per exercir la teva tasca , malgrat siguis un ciutadà normal , que has demanat per activa i per passiva allò que es dona a la resta de ciutadans, i tot perquè mantens una línia de dura crítica al dolce far niente de la seva direcció.

El fet de no assistir a l’acte m’ha permès visitar l’exposició en la tranquil·litat i quasi soledat del diumenge al matí. Porta per títol “La finestra oberta” i és una mostra d’art paisatgista català entre 1860 i 1936. Organitzada pel Museu de Sabadell amb la col·laboració de la Diputació aplega unes setanta obres procedents dels diferents Museus que conformen la Xarxa de Museus Locals.
La mostra és magnífica , amb un seguit de peces totes elles de gran qualitat , i a més està presentada de manera cronològica el que permet una lectura fàcil i directa i està acompanyada d’un magnífic catàleg al increïble preu de 5 euros .

Una mostra que és magnífica lliçó per a tothom. Per els afeccionats, ja que ens permet esbrinar en una sola passada , la brillantor de l’art català del paisatge d’aquells moments, massa vegades amagat rera la brillantor de les darreres avantguardes.
És lliçó per els artistes , en especial pels nombrosos conreadors del paisatge , ja que tots els conceptes pictòrics que es vulguin contemplar en aquest camp hi són presents . La saviesa i varietat en la seva resolució ha de servir de valuosa referència tant per professionals com afeccionats.
És lliçó també per el Museu, ja que es demostra que quan hi ha ganes de fer coses , es poden aconseguir exposicions tan lluïdes com aquesta . Però queda clar que calen esforços, i molts, i aquest és una material que no existeix en l’inventari del malaurat Museu de Mataró.


LLIÇÓ PER OBLIDAR . Can Palauet (23 preguntes amb resposta)

Mataró té mala sort amb Can Palauet . Va néixer amb fòrceps amb l’exposició antològica de Rovira Brull encotillada per la de Pazos i ha anat de mal en pitjor.
Reduïda de fa temps a presentar art (?), al que em nego a afegir el qualificatiu de contemporani , les mostres presentades són una boutade constant.
Ara són Àlex Nogué i Ester Baulida que fan la seva parida. La idea de partida no és dolenta : un objecte i una reflexió; pregunta i resposta , però ambdues són tan repetitives amb altres mostres ja vistes, que tot manté el gust del dejà vú .
Si be la història pot tenir la seva gràcia amb una deturada lectura , sols permesa amb un format de llibre , la presentació en format exposició a la paret, i la minsa grapa de l’apartat visual converteix de nou a Can Palauet en un espai erm d’art i interès.


LLIÇÓ PER REFLEXIONAR .- El joc de les comparances.
(Lliçó en especial per els programadors artístics del PMC)

Com és possible que una mostra de tan alt nivell artístic , cultural i didàctic com és “La Finestra Oberta” tingui sols una durada de cinc setmanes , i la mostra de Can Palauet d’escàs per no dir nul interès en tingui el doble?.
Nota: Si és vol complicar el joc, sols cal ampliar la pregunta amb la mostra “Essències”, recentment clausurada al mateix Can Palauet que va tenir la durada de tres mesos i un dia “ ( La xifra és real, encara que certament soni a condemna)


LLIÇÓ PER DESMITIFICAR. Fernando Alonso


Ahir vaig ser un dels milers que va veure la carrera de Formula 1 i el triomf de Fernando Alonso en el Mundial. Un excel·lent pilot , amb un bon bòlid, i amb l’inevitable sort dels Campions. Felicitats.
Però amb nego a participar de l’Alonsomania , aquesta del chauvinisme a dojo. Si ja atorgar-li el Premi Príncep d’Astúries de l’esport va ser cosa incomprensible, el rebombori d’ara és insuportable.

No em cau bé l’Alonso. I no per què sigui amic del gendríssim Agag ( que per cert té els drets de Formula 1 a Espanya) , ni per que estigui amb Briattore (impagable l’article d’avui d’El País) , i sí pel seu orgull fora de mida. I ho dic amb un coneixement ben pròxim.

Alonso va guanyar el seu primer punt a Formula 1 a Malaisia , si no vaig errat, i quan encara no era ningú. En aquells moments l’atenció de la competició per aquí era quasi nul·la.(Els comentaristes de TV3 , feien la transmissió des de els estudis). En directe a Malaisia sols hi havia set espanyols :El seu pare, el seu manager , dos periodistes d’una revista especialitzada i tres catalans que treballaven per DO&Co , empresa que organitzava els àpats dels VIPS i dels corredors , un d’ells era el meu fill. En acabar la cursa els tres curritos van voler felicitar-lo. El despreci, malgrat la concurrent de l’idioma va ser absolut.

El meu fill ha treballat quatre anys a Fórmula 1 , la seva companya segueix treballant a l’empresa de l’Ecclestone. Tots dos tenen bones relacions amb innombrables corredors , amb alguns com el cas de Juancho Montoya de veritable amistat. Ells i altres companys coincideixen a definir a Alonso com el corredor més cregut i intractable de tot el circ.
Felicitats al corredor, però no crec que l’endiosament que s’està fent el benefici en res.

UN DIA ESPECIAL

Avui ha estat un dia especial. En primer lloc per què he fet festa. Avantatges de treballar a Barcelona. Això m’ha permès fer coses que no puc fer mai, com acompanyar a la família a l’escola i al treball, anar-los a buscar, preparar el dinar, i sobre tot viure aquell aire diferent que dona el que tu et saps lliure per la festa, mentre al teu voltant tot segueix com qualsevol altre dia feiner.
Però a més ha estat un dia que he pogut dedicar en part a una de les coses que més m’agraden , com és visitar el taller dels artistes i parlar amb ells sobre art en general i el seu art en particular.

LL.G.

Al matí ha tocat escultura. Conversa fluida però intensa i reflexiva al voltant d’un esmorzar d’aquells de forquilla i ganivet a Can Batlle. Un plaer del que feia molt temps no gaudia . Unes mongetes cuites per els àngels, per acompanyar un xai que es desfeia a la boca, I el vi del porró, el cafè i la copa que no hi faltin. Un plaer per l’ànima i un disgust per el colesterol.
Desprès anàlisi en el taller. Dubtes, conceptes contradictoris. Esbrinar camins per recolzar troballes i aconsellar oblidar-se de certs verals que un creu no porten enlloc. Escoltar i parlar . Defensar postures, arriscar-se en l’aposta.
Un matí profitós sens dubte. Per a mí molt, i espero que també per l’artista.

ROSA CODINA ESTEVE

Al capvespre trobada amb la Rosa Codina Esteve, per a mi una dels cinc millors artistes de Mataró. Ha volgut ensenyar-me els seus nous treballs que presentarà al gener a la Galeria Àmbit al carrer Consell de Cent de Barcelona. Sols els han vist la gent més propera i en J.A.Benach director de la galeria. M’honora i m’afalaga dient-me que vol que li digui el que penso ja que conec tota la seva trajectòria dença els seus començaments i creu que he connectat amb el seu treball, per el que el meu judici és con examen previ que pot indicar-li si està en el camí correcte.
Resto esparverat. La qualitat de l’obra fa fredar. Ha sensibilitzat emocionalment la seva obra espiritualitzant-la, aconseguint unes atmosferes que posen la pell de gallina. Poètiques en part, estrictes en altre, i dures i impactants en la resta, el treball d’aquests quatre anys resumits en la vintena de peces de grans dimensions de les que he pogut gaudir , prometen una exposició espectacular.
Per cert, Rosa Codina Esteve fa més de vint anys que no fa una veritable exposició a Mataró, essent una gran desconeguda, quan la seva obra es reconeguda a mig món. Si algú que llegeix aquestes ratlles te relació amb la política d’exposicions públiques, perquè no apunta la possibilitat de fer exposició ara que hi ha obra en quantitat i qualitat?.
Me’n vaig de casa seva emocionat pel vist i pels magnífics gravats amb els que ha tingut a be obsequiar-me

MUSEU

L’hora tardana en que he sortit no m’ha permès apropar-me a veure la mostra que s’inaugurava en el Museu. Ja en parlarem , però la prèvia és obligada. Com es possible que ara gaudirem d’unes obres magnífiques que pertanyen al Museu de la ciutat i que de fa anys i panys cap ciutadà ha pogut veure?.
La resposta és múltiple. Manca d’espai per un costat ( algú recorda que l’edifici del costat del Museu ocupat per finances municipals, es construí com ampliació del Museu) , però sobre tot manca de capacitat d’una direcció incapaç que és un veritable càstig que de cap manera es mereix la ciutat.

Com veieu un dia magnífic i diferent, llàstima que demà tingui guàrdia i la joia no sigui del tot complerta.

DIA DEL PATRÓ

Avui suposo que és el dia del patró del meu blog. Avui és el dia sense cotxes, o el de la mobilitat sostenible, o... , que a cada lloc en diuen diferent. Transport públic el vaig batejar , ja que bona part del aquí escrit s’engendra en els minuts del trajecte de la Casas de Mataró a Barcelona i tornada. Avui venia amb presa, ja que començava de nou temporada amb el meu , i valgui el poséssiu , “Espai d’art” a TVM . I l’autobús s’ha espatllat. Coses que passen direu , però el que si passa és que a la Casas passa sovint.

Fa molts anys que vaig a Barna amb bus ( 20.50 ptes el bitllet) i puc dir amb coneixement de causa que mai s’havia arribat a tal nivell de degradació.

Els que fa anys que anem a capital, recordem quan la Renfe era sinònim de tots els mals. Ara us asseguro que es al revés. Anar habitualment amb la Casas és una aventura. Amb un company d’aventures, perdó de viatges, important càrrec del Banc de Sabadell, parodiem l’slogan “Casas , un descans” , amb l’afegitó, quan baixes.

Els busos no passarien qualsevol inspecció sorpresa. Vells, atrotinats, amb tapisseria trencada, olor a gasolina, soroll sempre sospitós. Bona part de la nova flota és aprofitada d’altres de la mateixa empresa quan no reciclada , amb matrícules que encara tenen dues lletres, el llistat dels pneumàtics més llis que la meva llibreta a fi de mes.

Això per no dir la manca de puntualitat, - ja en el primer viatge del dia -, que si plou a fora plou a dintre, que algun dia hi hauran bufetades ja que no hi ha cap ordre d’espera a les parades, o l’incompliment permanent de les lleis de tràfic. El vermell és per passar ( veritat Sr. Martínez , conductor amb el que els més descreguts fan el senyal de la creu davant el perill que significa la seva conducció ) i el mòbil ( prohibit parlar conduint ) és l’habitual mitjà de contacte amb la central ja que son pocs els autobusos que disposen d’emissora per la comunicació.

Els viatgers habituals estem fins els dellonsis, però res hi ha a fer. Un conductor amic , reflexionava “si a vosaltres que sou clients us maltracten així, imagina a nosaltres que som els treballadors”. Les queixes oficials no serveixen per res. En el trimestre d’abans de l’estiu jo sol vaig fer quatre reclamacions a la Generalitat. No tinc noticia de cap d’elles. I com jo, molts.

Per això ric quan veig ara un anunci que parla d’algú que ha provat el transport públic i s’ha quedat amb ell. Ja es veu que no és un bus de la Casas, si fos així segur que seguiria amb vehicle particular.

Com veieu avui estic molt emprenyat, potser serà per que ha estat la gota que ha omplert de nou un vas constantment ple en el mal concepte del transport públic, el d’aquells que et miren i et diuen, ”encara gràcies que acceptem que viatgis amb nosaltres” .

Algun dia, i no tardarà molt, hi haurà una desgracia. El mal estat dels cotxes, els nivells de conducció passant-se les normes per l’engonal , el menyspreu més elemental pels drets dels viatgers, portaran cua.

Quan el transport públic esdevé una necessitat, no pot ser que les administracions facin la viu viu. I tant que cal el transport públic, però no com aquest.

A veiam si alguna autoritat que llegeix aquest blog es dona per enterat. I si es precisa una denuncia oficial, aquí estem. I no estic sol. Casas és actualment la demostració del que no ha de ser mai un transport públic. I les autoritats, locals i generals, haurien de fer quelcom.

CULTURA

El meu germà va patir aquest agost un infart. S’ha recuperat molt bé però encara està convalescent. Fa uns dies comentant l’inici de l’escola i que per tant estaria sol bona part del dia, sorneguer em va dir: “Em dedicaré a veure tots aquells programes de tele anomenats de “maries”. Que si la Campos, la Quintana, els culebrots...”.

L’altre dia li vaig preguntar com li anava i em digué esparverat que allò era increïble. Que mai hauria pogut imaginar que programes com aquells dominessin la televisió pública i les privades. Que si els magazines matinals, el tomate , “pasión de gavilanes” o “frijolito” ( he hagut de rellegir els noms a la programació) , per no dir els més casolans del cor de la ciutat o vendelplà.
Estic descobrint un mon nou, em deia tot rient. I que res te a veure amb el que ens envolta. Això és cultura i no la de les exposicions, llibres i demés , acabava esclafint el riure del tot.

Avui una ‘aquestes famoses ha vingut al meu lloc de treball per una revisió. S’ha format un guirigall considerable , tant per part de la gent que esperava, com entre una part dels treballadors Quan he preguntat m’han dit: Però que no has vist que era la.... (segons sembla molt famosa per allitar-se amb mil i fer-ne mil exclusives ). Davant del meu gest de desconeixement , la meva interlocutora m’ha mirat estranyada: “Però si jo pensava que tu tenies molta cultura”.

Com podeu comprendre acabo de caure en una total depressió. I una pregunta em neguiteja , tindran raó?. I el pitjor és que començo a pensar que potser sí.

NOU CURS

Com ha començat el nou curs. Fa quatre dies que encara estava de vacances i tot s’ha accelerat a uns nivells indescriptibles. Porto uns dies per sucar-hi pa, en els que feina a fer i problemes ben diversos, tots solucionables, s’han donat la mà fent-me anar allò que en diem de cul .
No vull per això passar per alt algunes coses per a mi prou valorables.

EL SANT LLUC

Agradés o no, d’acord amb el seu tarannà o al contrari, es ben cert que el Sant Lluc és la mostra artística de més ample favor del públic de totes les que es celebren en la temporada. Això no vol dir que fos la millor, ans més aviat caminant per camí contrari.

Enguany l’entitat organitzadora, - penso jo que més dolent que volent- , ha donat mà blanca a una comissió que ha apostat per un jurat valent ( les meves felicitacions) que no s’ha parat en barres i anant més lluny del que s’esperava , ha donat un tomb a la truita i el Sant Lluc comença a anar pel camí que cal i que no es cap altre que el de representar a la realitat artística de la ciutat , no com fins ara que representava un bocí escàs i del menys valorable de tota la creació artística.

Queda molt per a fer , però el camí s’ha encetat de manera esperançadora. Felicitats


NICO

El passat divendres la sala de Can Palauet s’omplí de gom a gom per l’homenatge a Nicolás del Rio, “Nico” , ànima màter de Tertre, home cabdal en la revolució artística de Mataró en el temps de la transició.

La presència de Jaume Graupera, regidor de Cultura, i de Joan Antoni Baron , alcalde de la ciutat, van donar el toc oficial que mereixia l’acte, en la reparació de l’injust oblit en que es tenia al seu paper essencial en el camp de l’art.

Però l’homenatgeu va ser tot menys oficial, vam ser la gent, els artistes, - molts d’ells vinguts de fora -, els afeccionats , els amics, els que vàrem voler dir a Nico en aquests durs moments de la malaltia que el seu treball ha estat magnífic, que segur que sense ell tot hauria estat diferent, i que d’una o altra manera estem orgullosos de ser amics seus.

Un homenatge del que potser haurien de prendre nota aquells que manen. Hi ha molta gent de la cultura i de l’art que han fet molt sense demanar res. És de justícia fer-ne agraïment.



Per cert, Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat ha assistit a més exposicions en els mesos que porta en el càrrec , que Manuel Mas en tot el temps de mandat , fet que agraïm en el que es val, i el que ens fa perdonar el retard ( quasi un any) en celebrar un sopar amb gent de l’art per parlar de l’estat de la qüestió. Però ja arribarà, com ho ha fet en el cas de l’entrega de signatures pel fons d’Art de la Casa Arenas que tindrà lloc el proper dijous 29 de setembre.

Coses, moltes coses, en uns dies de boig. Avui al temps deien que tornava l’anticicló. A veiam si és veritat, o al menys en el que a mi pertoca.

IMPLICAR-SE

Ahir vaig assistir a una convocatòria de la que feia molts anys defugia. En Quico Verjano , company de transport públic matiner i diari, em va convèncer per assistir a la reunió de la sectorial de Cultura del PSC. Deia que jo podia aportar coses al projecte cultural de la ciutat, i més en la vessant critica.

Fa molts anys en vaig assistir a un parell , va ser penós. Molt manual de programa , molta teoria sobre la taula i cap mena, ni de pragmatisme ni de visió de la realitat. Vaig veure tan oficialisme monolític que vaig fugir com gat escaldat, de crides semblants.

L’experiència actual ha estat millor, encara que també bastant desencisadora al respecte del veritable coneixement de la realitat cultural que tenen aquells que sobre el paper , han de marcar les pautes de la cultura oficial de la ciutat.

Existeix un concepte cultural de to baix que penso no és el que mereix la ciutat de Mataró vista el seu paper de cap de comarca i el seu nivell d’habitants. Convertida la cultura popular de l’associacionisme i dels barris com a pal de paller de l’estructura, la resta es dilueix com elements complementaris més per fer bonic que per res més. I penso que això no és bo.
En primer lloc per què és obligat ser valent i fer profunda reflexió sobre el paper dels barris en l’entorn cultural de la ciutat i replantejar-se profundament les seves festes. Soc veí de Molins-Torner-1er de Maig i les seves festes són decadents, fan olor a rescomit, i ens porten més a la mirada trista dels anys cinquanta que no pas a mirar amb il·lusió el segle XXI.

Cal al meu entendre apostar per un Mataró ben fort culturalment amb una activitat variada, atractiva, eclèctica i de qualitat. I per poder-ho fet s’ha d’estar viu i actiu. Em sorprèn el desconeixement de temes sobre Can Xalant, la bòbila, Sta Maria, Casa Arenas... ,. Per aconseguir-ho cal implicar-se , ser crític, jugar fort i no mirar-se les coses des de l’altre costat de la barrera. I aquesta implicació serveix sigui el punt de mira, el sentit o el grup, que un cregui convenient.

Potser cal retornar a les velles barricades de fa trenta anys.
Per el que pugui ser , jo tornaré a la següent reunió. El futur s’ho val.

SETZE


Avui la meva filla ha complert setze anys, una xifra totalment descafeïnada al respecte del que significava en els meus temps.

Llavors el fet de la majoria d’edat als vint-i-un ,- redimonis que vell soc en aquest mon de blogs de jovencells -, feia dels setze el que podríem dir majoria d’edat social. Accedies al DNI, podries entrar al cinema a las pel·lícules “autorizadas para mayores”. Es legalitzava en esperit el tabac, l’alcohol i les discoteques. Entraves encara que fos per la porta petita al mon dels adults.
Ara els setze tan sols serveix per accedir al mercat del treball. La resta queda en espera dels mítics divuit i l’absoluta majoria d’edat.

El dia laborable tan sols ha permès l’estricta celebració familiar i no se com ho celebrarà amb les amigues. Suposo que ho farà aquest dissabte amb cinema i pizzes. Jo si recordo el que vaig fer. Anar al cinema Aribau a veure “El graduado” , que per cert fa poc vàrem revisionar amb vídeo i amb ella, i encara aguanta prou be, en especial la música de Simón i Garfunkel.

Com queda clar, els temps estant canviant.

FUTBOL

M’agrada el futbol. No deixa de ser curiós el fet de que per alguns cultura i futbol siguin dos elements contradictoris. M’agrada el futbol com m’agrada l’esport en general com el vaig practicar quan era jove, millor dit, quan era més jove ( fins als 35 anys competint).

Soc del Barça, però d’una manera que alguns consideren atípica. No crido en els partits, soc incapaç de comprar una samarreta seva, no odio ni al Madrid ni molt menys a l’Espanyol ( que un va néixer a Sàrria i la seva filla per tocar allò que no sona s’ha fet blanc-i-blava) , no penso que el Barça representi a Catalunya , m’emprenya la senyera a l’equipatge ja que per mi és quelcom més important , i a més a més, no es qüestió de nacionalisme i si d’estratègia comercial de Nike ( veure les banderes d’altres estats en altres samarretes de la mateixa marca) . M’agrada en Ronaldinho però no m’agradaria que fos l’ídol dels meus fills ( el complexa de Peter Pan es massa evident i perillós) , i crec que en Laporta és un oportunista perillós . Vaja que semblo més del Madrid que no pas del Barça.

Però no va per aquí el compte. Vaig jugar a futbol a l’Argentona i al Turó de Mataró, a on vaig coincidir amb un gran entrenador i millor persona, al que aprecio molt i que molt be coneixen alguns lectors d’aquest blog, com és l’Ildefonso Mármol.

Vaig passar-me al futbol-sala, i allà amb en Jordi Martínez, l’Iu Claus, en Toni Lamata, en Miquel Domingo, en jaume Rivera , en Sito Rivera, etc... vàrem assolir el màxim, tres anys a Divisió d’Honor passejant el nom de Mataró per tot l’Estat, malgrat les putadetes , - és així company, és així-, del llavors regidor d’esports J.Tarrades.

I tot això per dir que el futbol-sala és un esport important, d’ell en parlen a les ràdios ( carrusel inclós) , tenen partits a la tele, i un nivell d’audiència en indrets de l’estat que esparvera. Dons be, el millor entrenador de l’Estat , comentarista de televisió, al que s’anomena com a futur seleccionador nacional ( Espanya és campiona del mon), que entrena al Cartagena, el Chelsea del futbol sala espanyol, és un advocat mataroní de quaranta i pocs anys , resident a la ciutat fins ara mateix, treballador dels jutjats mataronins, i que és diu Sito Rivera ( Tomas Rivera Amorós). El seu nom no l’he vist mai a cap entrevista de la premsa local, ni a cap llista de la festa de l’esport ( pren nota Ivan) ,

I aquesta llarga prèvia be per significar el que per al meu entendre és el gran problema del poder municipal mataroní, la desconnexió amb la realitat del carrer. Sempre som els mateixos en els mateixos llocs . Si no treus el nas, ets un ningú, i ningú compte amb tu per a res.
Per això des de aquí l’humil homenatge a un antic company i bon amic , que avui en dia és la figura més respectada en el futbol sala estatal. Per que no contactar amb ell, per a un clínic per Nadal o aprofitant una visita a Catalunya?. No cal oblidar el poder d’aquest esport i molt especialment en l’entorn escolar.

Com sempre diem , no tenim tants valors a cas nostra com per fer cas omís d’aquells que destaquen.

RECONEIXEMENTS

Aquest diumenge no he anat al Viver , com molt be fa constar en R.B. al seu blog, i al que espero li hagi plagut la visita així com als seus acompanyants. No ha estat possible ja que tenia la jornada destinada a la gent gran.

M’explicaré En primer lloc l’Ajuntament d’Argentona mitjançant el Museu del Càntir m’havia demanat que fes la presentació d’exposició homenatge a Josep Diví i a Joan Nogueras , dos veterans pintors argentonins amb seixanta anys a l’esquena practicant el noble art del paisatge tradicional. No cal dir que va ser un plaer per a mi. Malgrat les seves mancances creatives i tècniques , el fet de pintar i apropar l’art als ciutadans en uns moments en que això de l’art i la cultura era una quimera, mereix tota mena de reconeixements, en especial per la tasca feta. Com sempre dic, els homenatges cal celebrar-los en vida, no a posteriori com lamentablement sembla costum a molts llocs, entre ells Mataró.

Després tenia el que els germans en diem, “el dia de la mare” , La meva mare s’apropa al vuitanta-tres anys i pateix una demència senil , que si encara es suportable en part, no li permet ni molt menys viure sola. De fa un any està en una residència magníficament atesa (gràcies públiques a la gent de Can Boada) , però a més de les visites periòdiques els germans vàrem decidir que cada festiu estaria amb un de nosaltres. Establert el calendari , el festiu que ens toca intentem que s’ho passi el millor possible. La passejada , el vermouth, el dinar familiar , la xerrada amb les inconnexions que es vulgui , en resum un donar-li aquella vida de la que ja no pot gaudir amb plenitud.
Aquest diumenge m’ha fet un comentari que m’ha arribat. Veiem en el telenotícies la celebració de la Diada , i de cop i volta hem diu: “Cada vegada que sento Els segadors se’m posa la pell de gallina. Tants anys sense poder-lo sentir”. Ella pertany a una família catalanista, catòlica i de dretes , en la que el català ha estat un quelcom important . En el casament van fer participacions públiques en castellà, tal i com era obligat, i clandestines pels amics en català. I això que sobre el paper eren “adictes”. Per cert, uns “segadors” que han quedat magnífics de la mà de mestre d’en Ros Marbà.
La visió dels avis, la malaltia, la decrepitud, l’espera de la mort . Moltes reflexions que apareixen cada vegada que la veig i que mereixeran molts post en aquest blog.

NICO

A vegades sembla que els escrits agafin poders màgics. Mentre escrivia aquest post , parlant d’homenatges en vida , m’arriba una urgent trucada per convidar-me a un homenatge a celebrar aquest divendres a les vuit del vespre a Can Palauet a n’en Nicolás del Rio, ànima màter de “Tertre” , la galeria d’Art més important que ha existit mai a Mataró.
La crida i l’homenatge és d’urgència ja que així ho requereix el delicadíssim estat de salut del protagonista..
No cal ni que dir que l’assistència és obligada. Amb tots els seus pros i contres, la tasca duta a terme per en Nico i per Tertre és cabdal en el desenvolupament plàstic de Mataró. La història de l’Art a Mataró en els darrers cinquanta anys es poden dividir en dues parts ben diferenciades: abans de Tertre i després de Tertre.
Caldrà parlar-ne més, però cal reservar data i hora a l’agenda. En Nico s’ho mereix.

COMPARANCES

Avui aquesta tarda he estat a Girona. L’excusa, si és que cal alguna excusa per anar a Girona, - per cert , quina enveja -, era l’exposició de Manolo Valdés a La Fontana d’Or , el centre cultural de la Caixa de Girona.
L’exposició magnífica i per definir-la amb una sola paraula, emocionant. He gaudit com un babau , i no vull parlar molt de la mateixa ja que una excusa íntima per iniciar aquest blog va ser justament el poder parlar i escriure de coses que no fossin art, però no em puc estar de recomanar-la. Les seves escultures , tant la sèrie de Menines com molt especialment les més actuals, amb una impressionant llibreria per davant, son de deixar bocabadat. I si a més ens trobem amb un seguit de pintures que encongeixen l’ànim per la seva força i intensitat i que ens plantegen una multiplicitat de lectures, a qual més personal, hem de convenir que ha estat una tarda magnífica.
A més havia plogut. No feia calor, una jaqueta prima no hauria sobrat, i en l’ambient s’esmunyia aquell caire de ciutat peculiar que te Girona . I les comparances han aparegut com bolet de tardor.
No vull entrar en les comparances ciutadanes, ja he dit al començament que quina enveja, però... El temps no acompanyava però la sala d’exposicions estava plena, no curulla, però si amb la suficient quantitat de gent com per sentir-se acompanyat. I a més gent interessada , no d’aquella que ...passava per allà. No com per aquí.
I justament en aquest punt apareix l’emprenyamenta. Quin Centre Cultural, quines exposicions ( en el pis superior una magnífica d’art africà) , quins catàlegs , quin.... I a Mataró...
Fa poc xerrava amb un regidor mataroní i els dos estàvem d’acord que culturalment a l’Ajuntament se li demana massa ( se li demana tot) i que calen més sortides individuals, col·lectives i del teixit associatiu, i molt espacialment de les entitats , i aquí apareixia la mare dels ous, la Caixa Laietana. Fer comparança d’aquesta entitat amb qualsevol d’altre parella es esgarrifós. El seu senti de botiga de vetes i fils , la por, el fer i no fer, el sí però no, especialment però no, l’ha convertit en un element poc generador d’energies positives en el camp de la cultura local i comarcal.
I si parlem d’art el fer és escandalós. Cap projecte més que fer la viu viu , i una aposta nul·la per una projecció cultural de veritable qualitat. Però això si, tots calladets . Ningú gosa aixecar la boca, que les urpes del poder son amples i no hi ha tantes sales d’exposicions com per jugarse-les. Avorrida l’entitat, covards els creadors. I així anem.
Potser per això ens queda el recurs de menys d’una hora d’agradable viatge, i una frase que al sentir-la fa mal. “Al menys ens queda Girona”.

100

Caldrà parlar-ne més amplament , però estic content de pertànyer , en una minsa part , al col·lectiu que ha portat al Mataró Report a fer el número cent.
Ho estic per en Quico, la Pilar, en Joan, la Judith, en Mateu, en Miquel, en .. I per mi.
Formar part d’un grup capaç de dur a terme una tasca tant engrescadora, i amb tan alt nivell de qualitat, em fa sentit important. Tant com per dir-li al cap de premsa de la meva empresa ( per cert, lector del Report) , “ho sento, tu ets llicenciat en Ciències de la Informació , però jo soc periodista” . I qui és capaç de portar-me la contraria?.
Felicitats “Report”.

EL VIVER

Ahir, vuit de setembre, la litúrgia catòlica celebrava el que popularment es diu el dia de les Verges trobades. Un, descregut impenitent, (algun dia en parlarem d’això), te per raons tradicional catalanes, - nacionalisme se’n du dir això -, tenir molt en compte els patronímics i oblidar-se del dia del cumpleanys , com es celebra generalment a la resta de l’estat. Dons be, ahir vuit de setembre celebraven sant les Núries , Meritxell , i mil toponímics de caire local ( Tura/Olot, Vinyet/Sitges, Cinta/Tortosa, Claustre/Solsona , Queralt/Berga , Rocaprevera/Torelló etc..) , però estic convençut que el maresmencs, i molt especialment els que vivim a Mataró i rodalies, ens seria difícil anomenar una festa de la contrada , i el cert és que la tenim ben propera, essent un lloc magnífic i alhora desconegut.
Estic parlant del Viver i de la seva mare de Deu, figura del segle XIII, que es venera en la capella del seu nom. Es tracta de la baronia de Viver, finca privada que es troba a la sortida d’Argentona en direcció a Vilassar de Mar, just passat els camps d’esports, i abans d’arribar a l’antiga caserna de la Guardia Civil. Pertany als descendents del Baró de Viver , alcalde de Barcelona en el temps de l’exposició mundial.
És una finca privada que sols s’obre al públic el diumenge següent al 8 de setembre, és a dir aquest diumenge , per poder-ne celebrar veneració pública de la Verge , i no perdre els drets eclesiàstics.
Us recomano plenament la vostra vista en el convenciment que serà del tot plaent. És una finca senyorial a l’estil del segle XIX. Casa pairal, grans zones ajardinades, estany, boscos, zones de passeig, tranquil·litat, silenci i tot allò que un somiaria en un espai més per l’esperit que no pas per res més. A més ens trobem amb una magnífica capella romànica que venera una bellísima imatge de l’època. ( En confiança un dels somnis no aconseguits hauria estat que una filla portés per nom el de Viver, però...).
A més, i per a un, el Viver li porta recurs d’infantesa. La processó desprès de catequesi , el rosari, el feudalisme de la xocolata i l’ensaimada... Uns records que es fonen davant la bellesa d’un espai magnífica massa amagat d’un i de tots.
Tant amagat que per tradició oral sé que en els anys quaranta aprofitant l’espai i el tarannà monàrquic del baró, era el lloc on Don Juan, - pare de l’actual rei -, es reunia de manera consentida o no amb els seus defensors. Tradició oral de caire familiar ja que el meu avi, el farmacèutic Pere Pascual Rius ( farmàcia Riera-Carrer Nou) , era un home de mai amagada arrel monàrquica, amic del baró, i assistent a les esmentades reunions.
Igualment, i per tradició oral del meu pare , tinc coneixement que en els temps predemocràtics el llavors Príncep Juan Carlos, va mantenir en aquest discret indret, forces reunions amb els partits en la clandestinitat per a tal de formar-se una opinió de la realitat del país, amagada per la dictadura.
Naturalesa, religió i política, tres ingredients prou captivadors com per fer-ne una passejada aquest diumenge. Podria ser una bona prèvia per un historiador per fer boca i investigar a fons la possible realitat amagada en els jardins magnífics i encisadors del Viver. (T’hi apuntes Ramon?).

REUNIÓ

Aquesta dos darrers dies he assistit , tal i com toca , a les reunions de començament escolar de les meves filles. Dilluns però, vaig assistir a un fet quasi excepcional, una reunió de començament de curs veritablement excel·lent. Ben feta, ben desenvolupada, atractiva, amb interès, que no es va fer llarga, en la que hom va sentir-se integrat. ( Felicitats equip de Batxillerat del GEM)
I vull remarcar-ho ja que lamentablement ( i que no se m’enfadi la família ja que tota la part femenina de la mateixa es mou en el camp de l’ensenyament ) la gran majoria d’aquestes reunions són tan feixugues com mal aprofitades.
Comprenc perfectament que en moments com aquestos en que existeix un cert distanciament entre els pares i l’escola. Quan els pares massa vegades sembla havem abdicat de part de la nostra tasca i deixem en mans de l’escola el fet d’ensenyar, formar i educar als nostres filles, la família educativa en el moment en que té davant seu a la majoria de pares ( sabedora també que serà l’única vegada que succeirà) , intenta abocar el màxim de conceptes, criteris, modus d’actuació....etc.
Però no acabo d’entendre que els mestres que han de comunicar amb els alumnes per transmetre coneixements , tinguin tantes mancances comunicatives, i que el resultat sigui generalment tan desencisador que no convidi a assistir a altres trobades. D’entre els múltiples cursos de formació continuada , potser convindria algun curs d’organització de reunions. Ho agrairíem tots i a bon segur seria ben efectiu.

COL·LECCIONS

El fet de matinar em comporta comprar el diari tan sols quan el quiosquer està muntant la seva parada. Per això no havia observat encara el procés inflamatori en forma de fascicles i col·leccions varies, que es produeixen en arribar el que podríem dir nova temporada.
La tranquil·litat del cap de setmana m’ha permès remenar en la múltiple oferta d’enguany i m’ha fet recordar temps de joventut en el que va començar la història. Aquelles col·leccions de Salvat amb el “Monitor” al cap, que va ser la primera gran enciclopèdia que aparegué en moltes cases. Les geografies i històries, entre ells una de magnífica de l’Art que encara conservo , la Fauna aprofitant la tirada de Rodríguez de la Fuente, i fins hi tot, encara que molts no ho recordin, l’Enciclopèdia Catalana.
Ara tot es ben diferent. Col·leccions del més divers, a quina més sorprenent que em pregunto a qui pot interessar. “La casa de nines andalusa”, “La casa de nines de la princesa” ,pedres i tarots diversos , un cotxe teledirigit en tan sols 90 setmanes, maquetes varies, rellotges, plomes , per no dir els típics d’idiomes o informàtica.
Algú es capaç d’aguantar noranta setmanes per tenir un cotxe?. Hi ha qui te la paciència de posar dos peces a la construcció i apa, a esperar set dies més, i repetir la història?. Dons es veu que sí. Un parent meu que està en el staff d’una editorial ben anomenada en això de les col·leccions em confessava que dels primers nombres se’n venen la tira, que desprès baixa força, però que queda un bon nombre de fidelitat absoluta fins acabar. Queda clar que és per això que any rera any s’amplia i es diversifica l’oferta.
Per cert, enguany aquest promotor es passejà per la Festa Major d’Argentona. Sortirà la propera temporada la col·lecció de “Botijos de Espanya” i adéu Festa del Càntir?. O potser s’ha fixat amb els gegants i nans, i apareixerà la de Gegants de Catalunya i de l’Estat. Si fos així, hi apareixeria en Robafaves?. A bon segur la pregunta del milió.