L’ART I ELS ARTISTES EN LA CRISI.

 

 En aquest desballestament absolut de l’estat del benestar i principalment front d’aquesta inacabable llista de retallades de tota mena que s’estan duent a terme, la ciutadania ha respost , tal i com calia, amb multitud de protestes estructurades de les formes més diverses , principalment en dos camps que es consideren absolutament vitals per a la pervivència del model de vida , com ho son l’educació i la sanitat. Curiosament però, no existeix ni de bon tros una postura semblant vers la tercera branca que hauria de ser innegociable en aquesta defensa necessàriament aferrissada de la societat de benestar ,com ho és el cas de la cultura.

La crisi ha provocat un moviment certament pervers. Les retallades culturals , estructurades tant en les ajudes directes per part de l’administració com en l’enduriment de les condicions indirectes , -  especialment per la no reducció de l’IVA -, no tan sols no han estat retopades pel general de la societat , ans el contrari s’ha arribat a generar un sentiment arbitrari contra els protagonistes culturals, arribant a considerar a la cultura com article de luxe , - i per tant no primordial en època de crisi -,   dibuixant als creadors culturals com essers privilegiats que sols es queixen per la por de perdre els seus privilegis i beneficis individuals i personals. Una esbiaixada mirada que implica en correspondència que en aquest context la veu dels mateixos quedi desqualificada de vell antuvi , quan possiblement pot ser la que ens hagi de guiar, i qui sap si salvar, en aquest difícil tràngol.

En moment de crisi , més que mai calen referents. Uns referents intel·lectuals que ens serveixin de far i guia en aquest desgavell de desencís i desorientació en el que tots estem ficats. Eliminats els polítics per la seva manca de consciència i credibilitat , concentrats els moviments socials en unes actituds més immediates i directes, discutides les veus crítiques per el seu apropament sociològic a unes determinades tendències,  ha de ser la veu dels artistes de tota mena la que ens pugui marcar unes actituds de lideratge que es serveixin de punts de reflexió i ancoratge, que puguin ser creïbles , tant per la seva profunda reflexió, com per la seva contrastada independència del poder i de qualsevol element contextual de pressió.

Parlar actualment de sociologia de l’art com una disciplina cabdal en l’estudi sociològic de la societat és un fet absolutament acceptat. L’íntima , i alhora complexa relació entre l’art i la societat que envoltant-lo n’és alhora causant i receptora , s’estructura perfectament en la definició d’Arnold Hauser quan parlava “ que tot l’art està condicionat socialment, però no tot en l’art és definible socialment”.

Els artistes moltes vegades han realitzat un art  complaent, de clara funcionalitat estètica , dedicat més a plaers visuals que no a pas al component reflexiu que cal exigir a una obra d’art si vol se considerada com a tal. L’ofici , considerant a com a tal la destresa , ha dominat a l’emoció i al neguit inherent que sempre ha d’estar present en una obra d’art . Tot en un reduccionisme  de caire hedonista , amb el plaer com a veritable causa , raó i ser.

La crisi però sempre ha estat temps fecund, creativament parlant, i més si és de la virulència de l’actual . La virtual desaparició del comerç de l’art que afecta a tots els creadors , des dels més consagrats fins aquells semi professionals que havien aconseguit treure el cap en mig  de la maregassa compulsiva del mercat artístic, ha comportat la purificació del creador.

Ara no existeix l’excusa crematística de renunciar a uns principis artístics i ideològics. Eliminada la raó de la possibilitat d’una prostitució creativa , l’artista es queda sols amb si mateix i l’obra que va apareixent en el seu treball es fruit dels condicionaments més ètics que no pas estètics del creador, i per tant  esdevé element de reflexió per l’espectador. Així l’obra deixa de ser fruit d’uns condicionaments d’arrel clàssica , fonamentada damunt d’una filosofia d’idees més immutables , assolint un concepte en certa manera llibertari que implica a l’art com element de diàleg imprescindible no tan sols en la dualitat entre l’autor i l’espectador, ans també amb tota la societat.

Aquest punt de reflexió personal esdevinguda col·lectiva es inherent amb l’art modern. L’artista com a ser creador , posseïdor d’una sensibilitat especial per captar flaires i sentits que estan lluny de l’abast de la resta de mortals, ha estat veu de reflexió irònica, cínica, mordaç , dolça o brutal, segons s’escaigui, creant no tan sols aquell signe d’avís , ans també  el que és més important en una societat visual com és l’actual, una iconografia que ha esdevingut punt de connexió en la disparitat del grup.

Com més materialista és la societat, l’art per desviació es dirigeix més als sentits que no pas a l’ intel·lecte. En moments de crisi però, quan les necessitats primàries surten a primer terme per ser moltes vegades inabordables, l’art abandona la seva desviació sensitiva i estètica per esdevenir fonament del concepte i interpel·lar amb el mateix a la societat desorientada davant d’una situació inesperada i no volguda.

Repassar la recent història de l’art és retrobar-nos amb una multitud d’obres que han servit d’eix incisiu , quan no esquer seductor, per copejar consciències i alhora cohesionar emocions i esdevenir punts de reflexió superior en molt a milers de reflexions propagades des d’altres verals.

Unes obres , a vegades de discutible valor artístic , però que s’han convertit en mites i en veritables banderins d’allistament a causes socials i polítiques. Algú ha pogut expressar millor el sentiment de pàtria com Eugène Delacroix amb “La llibertat guiant al poble” ?. Algú ha arribat més enllà en la descripció dels horrors de la guerra que Goya amb els seus gravats i especialment amb els seus “Afusellaments del 3 de maig” o amb el paradigma més actual del “Guernica” de Picasso , esdevinguda la seva obra més emblemàtica quan cap crític expert seria incapaç de considerar-la entre les seves millors obres ?.

Fent mirada ben propera als nostres entorns , podrem trobar un bon gruix d’artistes compromesos que en temps difícils com aquestos , van saber aixecar la seva veu per fer palesa la seva postura i per reivindicar plàsticament l’ injustícia de la situació. I quan diem això, no ens referim tan sols als grans mestres (Picasso, Miro, Tàpies, Guinovart , Genovés, Chillida , Oteiza ... ) que òbviament van trobar més ressò en la propagació del seu crit, i sí en el munt de creadors menys considerats , i fins i tot , humils i senzills, que van fer de la seva veu plàstica, altaveu potent d’un missatge social que va quallar de manera profunda en els entorns més propers. Exemples dels quals els tenim per arreu.

Ara és el moment de reiniciar aquesta conquesta social de l’art. Els artistes hi estan disposats i en comencen a deixar empremta per arreu. Ara tan sols ens queda escoltar-la. Saber esbrinar els seus signes i fer-los nostres. En ells podem trobar-hi a bon segura la llum i la guia.

Però, estem disposat a fer-ho?. Potser aquí està el dilema.

 

Aquest escrit va ser realitzat per a la revista Valors i publicat el mes d’Abril del 2013. Ara, en una recerca que em demanà un amic m’ha tornat a la cara i veien et i creient que segueix essent plenament vàlid, el torno a publicar.

Espero que el gaudiu tal i com he fet jo mateix.

CÉSAR MANRIQUE

 

He estat uns dies de vacances per Tenerife i Lanzarote i m’han servit per fer les paus amb César Manrique, el reconegut artista i arquitecte de Lanzarote, al que menystenia des de fa molts anys per la seva furibunda oposició al projecte de Tindaya que havia estat ser una de les idees més ambicioses, polèmiques i transcendentals de l'escultor basc Eduardo Chillida.

Em costava entendre la ferotge oposició de l’artista canari al projecte excepcional, per que aquesta és la definició adequada  al projecte que va llençar Chillida i del que hem pogut veure moltes visions prèvies, a través de diverses escultures seves, totes elles enormement atractives,  com va quedar ben palès  amb alguna d’elles  que s’exposaren fa un parell de temporades a la Fundació La Pedrera.

César Manrique és una figura idolatrada a les Canàries i especialment a la seva illa nadiua de Lanzarote on va desenvolupar un seguit d’actuacions creatives que ara prop dels cinquanta anys de vida, assoleixen una dignitat i un valor creatiu fora de tota mida.

I és que la lliçó magistral que dona l’artista , és que la creació artística / arquitectònica sols assoleix nivell de màxima dignitat quan aconsegueix conjugar en plenitud el sentit artístic amb el sentit natural de l’entorn i amb una mirada profunda al més íntim dels humans.

Passejar-se per el Mirador del Rio amb la vista frontal a la illa de la Graciosa, és d’una bellesa natural extrema, envoltada per una utilització i decoració del més alt nivell. L’home se sent ben poc davant d’allò que veu i sols pot aconseguir amb la mirada , una serenor d’esperit tot.

Menys interessant, degut a la seva extrema comercialització, és el cas de Los Jameos del Agua, però que en essència manté la vitalitat pròpia de la natura domada, amb un seguit d’actuacions  arquitectòniques / ecològiques que provoquen el màxim de respecte.

Però  al meu entendre , és la seva casa museu la que et permet endinsar-te en el seu pensament íntim més rigorós. Curiosament és el menys visitat de les seves actuacions quan al meu entendre assoleix en el mateix, el conjunt de plasmació de les seves idees que realitza de la manera simple, sense l’afany de grandiositat pública  que existeixen en els altres treballs.

En ella, a més de poder gaudir de les seves obres personals  en la vesant plàstica, una vessant molt desconeguda i amb qualitat apreciable, sap gestionar la decoració ambiental de la multiplicitat dels seus espais generant un complex que cerca la simplicitat però sabent donar profunditat artística i creativa a tots i cadascun dels seus racons, creant un edifici màgic per la seva gestió dels espais i per la generació en tots ells de l’energia màxima que provocarà , sens cap mena de dubtes, la creació d’un ambient agradable i essencialment seré que xopa a qui el visita, aconseguint una comunicació plena i total.

Si afegim a això el seguit d’accions escultòriques en diferents indrets de l’illa, Manrique assoleix el paper de pare protector de la plàstica general total en una actuació que cal destacar .

Per tant si us acosteu a Lanzarote i estimeu l’art no us perdeu la visita a al seu de la Fundación César Manrique a la població de Tahiche. No us en enpanadireu.

 

 

REPASSANT LA HISTÒRIA. 50 ANYS DE CRÍTICA.

 

Fa una setmana que no he agafat l’ordinador per escriure un post. La raó és molt senzilla . Estic posant ordre a un arxiu de 50 anys, els que  fa que escric sobre art , per poder-lo lliurar si és que l’interessa, a l’Arxiu Comarcal per que quedi com arxiu d’un temps, una ciutat i una comarca, i uns protagonistes, els artistes, que han omplert a vesar d’art Mataró i els seus entorns.

És simplement emocionant fer repassada a través dels catàlegs de les exposicions, element dels que vull fer lliurament al Arxiu, i veure com ha variat l’art, com han evolucionat els artistes, com va aparèixer aquell artista que et va subjugar i del que mai més n’has sabut res, i com en canvi aquell per el que no en donaves un duro, ha anat treballant, millorant fins aconseguir un cert prestigi.

Repassar el treball dels artistes que ja no hi son , que per cert son masses, i recordant el seu fer, fer repassada del propi , que com en ells ha variat des de la intolerància ferotge dels començaments, fins a una mirada més personal amb el deix de la ironia però sense deixar que la crítica es faci fonedissa.

Es , si més no curiós, veure l’evolució cíclica de la ciutat que des de els començaments ,- any 1975 -, fins ara, ha vist passar quasi una cinquantena d’espais expositius sense que cap d’ells hagi quallat en la ciutat que dèiem era la que tenia més artistes per metre quadrat. Hem pogut veure com l’edat mitjana dels creadors era  de poc més de trenta anys, fina arribar  a ara on ens apropem als seixanta.

Hem vist el refús i el menysteniment  del poder, - el polític i el social-, que ha rebutjat primer i oblidat ara mateix el poder de l’art i de les seves obres. Hem vist com el Museu en el que s’iniciaren expositivament els grans artistes d’una generació, com Tàpies, Hernández Pijuan, Cuixart etc s’enfonsava amb una direcció que no fa res, preferint fer exposicions de 8 mesos quan el necessari és el ritme del diari per donar pas a les històries dels nombrosos artistes que tenim. Un Museu que no ens ofereix cap obra d’art en les seves parets, ni a Ca l’Arenas. 

Així aconsegueix enterrar del tot  a Alcoy, Rovira Brull, els germans Arenas, Rafael Estrany i el seu fill Santi, a Pere M. Viada, a Pepe Novellas, a l’Emília de Torres, a l’Eduard Comabella, a Manuel Cusachs, a Diego Guirao,  a Yago  Vilamanyà, a Ricard Jordà i a tants d’altres que mereixerien tenir un lloc en el que exposar el record del seu treball, per que els seus conciutadans el gaudissin i entenguessin que Mataró era una ciutat que estimava i promocionava als seus artistes entenen que era una manera de promoure la ciutat.

Un, ben a prop de complir  75 anys, vol deixar a la ciutat els catàlegs de tots aquells que han laborat en l’art en la mateixa. Son uns quants milers. Espero que se m’accepti la donació, per que així quedi més ben datada i fonamentada , una part de la vida cultural de la ciutat, l’artística que tants moments de joia cultural ens ha donat.

I això implica feina, per el que aquets comentaris del blog, poden espaiar-se  en el temps, però us puc assegurar que em fa enormement feliç, repassar, ordenar i recordar 50 anys de vida artística de la ciutat, que, permeteu-me l’orgull de dir soc, i m’hi jugo un pèsol, l’únic mataroní que gaudeix de tal tresor.

Gràcies doncs per entendre la meva postura i espero que en uns mesos podrem fer lliurament a la ciutat d’aquest petit tresor cultural, que mostrarà l’art que s’ha conreat en el seu territori.

 

ECOSISTEMA. BOSC. MARTA DURAN.

 

Després de cinc anys sense exposar a la nostra ciutat. Marta Duran ho fa ara a Aparelladors en una exposició que segons explica, Nina García Sabatés en la presentació del targetó, “ l’artista ens mostra un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística deixant enrere els jardins i la representació floral per endinsar-se en un llenguatge més essencial on el paisatge es transforma en emoció, matèria i color. Duran evoluciona cap una pintura d’arrel expressionista que s’acosta progressivament a l’abstracció”.

Fa anys que Marta Duran recerca fugir de la seva pintura habitual , aquella que tant bé domina i que tant li plau als seus seguidors. Però com hem dit ja altres vegades sempre apareixien uns atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà. Certament hem de reconèixer que aquestes crosses cada vegada son més petites i avui ha assolit , al menys en una obra, la alliberació quasi total d’aquests lligams.

Marta Duran sap pintar i ho fa molt bé, però no acaba d’acceptar que, si pretén “captar l’essència de la llum i energia , simplificant les formes fins a convertir-les en atmosferes pictòriques  obertes a la interpretació de l’espectador” com diu en l’escrit de presentació, cal renunciar a la Marta Duran del passat, per més immediat que sigui, i alliberar-se del mateix. Alliberament que aconsegueix en plenitut tan sols en una obra.

L’obre a la que ens referim, és la que presideix aquest comentari, i cal dir que és una magnífica obra. En ella hi ha una molt interessant  creació d’atmosfera, treballada de manera magnífica en el pictòric, deixant en segon terme la vesant més figurativa de l’obra que agafa volada completant el conjunt que acaba essent un paisatge que sona a molt interior.

La resta confegeix un conjunt homogèniament harmònic, que demostra l’important treball que l’artista està duent a terme per alliberar-se d’unes arrels profundament entroncades en el realisme figuratiu. Un camí feixuc que cada vegada li queda més lluny, però que és un model que difícilment podrà abandonar del tot, per que en el fons és el seu .

Però aquestes reflexions no volen indicar que ens enfrontem a una exposició poc interessant. Al contrari. Duran presenta la lluita contra si mateixa, i ho fa amb unes pintures intensament treballades . Ara li toca continuar depurant i netejant les mateixes per que sigui la profunditat la que domini i no pas l’aparença.

Quan ho aconsegueixi, que serà ben aviat, Duran ens oferirà una mirada interior més pura i artísticament més potent que la que ara podem gaudir i en les que la llum i la potència interior de les obres dominarà molt més que ara mateix. Llavors serà quan haurà assolit la fita. La de ser una bona artista figurativa, amb un llenguatge pictòric que no ho és.

Però de moment ens hem de conformar acudint a visionar aquesta exposició que ha de ser clau per a la nova mirada de Marta Duran.

D’aconsellable visita.

 

PS.- Sols un punt negatiu en tota l’exposició i es tracta dels preus de les obres que son absolutament desorbitats, superant els preus d’artistes de primer nivell. No sé si son fruit d’una simple matemàtica, però estan lluny de tota normalitat i crec que poc l’ajuden en la normalització de l’art.