L’ART I ELS ARTISTES EN LA CRISI.

 

 En aquest desballestament absolut de l’estat del benestar i principalment front d’aquesta inacabable llista de retallades de tota mena que s’estan duent a terme, la ciutadania ha respost , tal i com calia, amb multitud de protestes estructurades de les formes més diverses , principalment en dos camps que es consideren absolutament vitals per a la pervivència del model de vida , com ho son l’educació i la sanitat. Curiosament però, no existeix ni de bon tros una postura semblant vers la tercera branca que hauria de ser innegociable en aquesta defensa necessàriament aferrissada de la societat de benestar ,com ho és el cas de la cultura.

La crisi ha provocat un moviment certament pervers. Les retallades culturals , estructurades tant en les ajudes directes per part de l’administració com en l’enduriment de les condicions indirectes , -  especialment per la no reducció de l’IVA -, no tan sols no han estat retopades pel general de la societat , ans el contrari s’ha arribat a generar un sentiment arbitrari contra els protagonistes culturals, arribant a considerar a la cultura com article de luxe , - i per tant no primordial en època de crisi -,   dibuixant als creadors culturals com essers privilegiats que sols es queixen per la por de perdre els seus privilegis i beneficis individuals i personals. Una esbiaixada mirada que implica en correspondència que en aquest context la veu dels mateixos quedi desqualificada de vell antuvi , quan possiblement pot ser la que ens hagi de guiar, i qui sap si salvar, en aquest difícil tràngol.

En moment de crisi , més que mai calen referents. Uns referents intel·lectuals que ens serveixin de far i guia en aquest desgavell de desencís i desorientació en el que tots estem ficats. Eliminats els polítics per la seva manca de consciència i credibilitat , concentrats els moviments socials en unes actituds més immediates i directes, discutides les veus crítiques per el seu apropament sociològic a unes determinades tendències,  ha de ser la veu dels artistes de tota mena la que ens pugui marcar unes actituds de lideratge que es serveixin de punts de reflexió i ancoratge, que puguin ser creïbles , tant per la seva profunda reflexió, com per la seva contrastada independència del poder i de qualsevol element contextual de pressió.

Parlar actualment de sociologia de l’art com una disciplina cabdal en l’estudi sociològic de la societat és un fet absolutament acceptat. L’íntima , i alhora complexa relació entre l’art i la societat que envoltant-lo n’és alhora causant i receptora , s’estructura perfectament en la definició d’Arnold Hauser quan parlava “ que tot l’art està condicionat socialment, però no tot en l’art és definible socialment”.

Els artistes moltes vegades han realitzat un art  complaent, de clara funcionalitat estètica , dedicat més a plaers visuals que no a pas al component reflexiu que cal exigir a una obra d’art si vol se considerada com a tal. L’ofici , considerant a com a tal la destresa , ha dominat a l’emoció i al neguit inherent que sempre ha d’estar present en una obra d’art . Tot en un reduccionisme  de caire hedonista , amb el plaer com a veritable causa , raó i ser.

La crisi però sempre ha estat temps fecund, creativament parlant, i més si és de la virulència de l’actual . La virtual desaparició del comerç de l’art que afecta a tots els creadors , des dels més consagrats fins aquells semi professionals que havien aconseguit treure el cap en mig  de la maregassa compulsiva del mercat artístic, ha comportat la purificació del creador.

Ara no existeix l’excusa crematística de renunciar a uns principis artístics i ideològics. Eliminada la raó de la possibilitat d’una prostitució creativa , l’artista es queda sols amb si mateix i l’obra que va apareixent en el seu treball es fruit dels condicionaments més ètics que no pas estètics del creador, i per tant  esdevé element de reflexió per l’espectador. Així l’obra deixa de ser fruit d’uns condicionaments d’arrel clàssica , fonamentada damunt d’una filosofia d’idees més immutables , assolint un concepte en certa manera llibertari que implica a l’art com element de diàleg imprescindible no tan sols en la dualitat entre l’autor i l’espectador, ans també amb tota la societat.

Aquest punt de reflexió personal esdevinguda col·lectiva es inherent amb l’art modern. L’artista com a ser creador , posseïdor d’una sensibilitat especial per captar flaires i sentits que estan lluny de l’abast de la resta de mortals, ha estat veu de reflexió irònica, cínica, mordaç , dolça o brutal, segons s’escaigui, creant no tan sols aquell signe d’avís , ans també  el que és més important en una societat visual com és l’actual, una iconografia que ha esdevingut punt de connexió en la disparitat del grup.

Com més materialista és la societat, l’art per desviació es dirigeix més als sentits que no pas a l’ intel·lecte. En moments de crisi però, quan les necessitats primàries surten a primer terme per ser moltes vegades inabordables, l’art abandona la seva desviació sensitiva i estètica per esdevenir fonament del concepte i interpel·lar amb el mateix a la societat desorientada davant d’una situació inesperada i no volguda.

Repassar la recent història de l’art és retrobar-nos amb una multitud d’obres que han servit d’eix incisiu , quan no esquer seductor, per copejar consciències i alhora cohesionar emocions i esdevenir punts de reflexió superior en molt a milers de reflexions propagades des d’altres verals.

Unes obres , a vegades de discutible valor artístic , però que s’han convertit en mites i en veritables banderins d’allistament a causes socials i polítiques. Algú ha pogut expressar millor el sentiment de pàtria com Eugène Delacroix amb “La llibertat guiant al poble” ?. Algú ha arribat més enllà en la descripció dels horrors de la guerra que Goya amb els seus gravats i especialment amb els seus “Afusellaments del 3 de maig” o amb el paradigma més actual del “Guernica” de Picasso , esdevinguda la seva obra més emblemàtica quan cap crític expert seria incapaç de considerar-la entre les seves millors obres ?.

Fent mirada ben propera als nostres entorns , podrem trobar un bon gruix d’artistes compromesos que en temps difícils com aquestos , van saber aixecar la seva veu per fer palesa la seva postura i per reivindicar plàsticament l’ injustícia de la situació. I quan diem això, no ens referim tan sols als grans mestres (Picasso, Miro, Tàpies, Guinovart , Genovés, Chillida , Oteiza ... ) que òbviament van trobar més ressò en la propagació del seu crit, i sí en el munt de creadors menys considerats , i fins i tot , humils i senzills, que van fer de la seva veu plàstica, altaveu potent d’un missatge social que va quallar de manera profunda en els entorns més propers. Exemples dels quals els tenim per arreu.

Ara és el moment de reiniciar aquesta conquesta social de l’art. Els artistes hi estan disposats i en comencen a deixar empremta per arreu. Ara tan sols ens queda escoltar-la. Saber esbrinar els seus signes i fer-los nostres. En ells podem trobar-hi a bon segura la llum i la guia.

Però, estem disposat a fer-ho?. Potser aquí està el dilema.

 

Aquest escrit va ser realitzat per a la revista Valors i publicat el mes d’Abril del 2013. Ara, en una recerca que em demanà un amic m’ha tornat a la cara i veien et i creient que segueix essent plenament vàlid, el torno a publicar.

Espero que el gaudiu tal i com he fet jo mateix.

DESPRÉS DE LES ELECCIONS , A ON VAS PSC

Hom sap que no soc , ni he estat mai ,militant del PSc  , però també hom sap que ha estat la meva opció política de sempre , a la que he recolzat de totes les maneres que han estat al meu abast , en especial amb el meu vot , amb l’única excepció de les dues últimes eleccions a la Presidència de la Generalitat de Catalunya , on per consciencia personal , política i de país, no he dipositat la meva confiança ni en Pere Navarro ara , ni en Montilla fa dos anys.

Com a socialista in pectòre, que podríem dir , em preocupa i molt la deriva que està agafant el partit i que l’ha portat als paupèrrims resultats d’aquestes eleccions que per a sorpresa i indignació meva , han estat rebuts per part del que manen en el partit com si d’un petit triomf es tractés en no haver-se arribat als , encara pitjors , resultats que presagiaven les enquestes.

El mateix dia de les eleccions i tot veient el programa especial de TV3 , em sorprenia el cert grau de semenfotisme que mantenia el representant socialista, indiferent al càstig electoral que rebia . Poc desprès vaig veure unes imatges que em van ferir l’ànima socialista. Va ser veure entrar en l’espai electoral del PSc a Navarro, Montilla, Corbacho,Zaragoza, Chacón tot somrients. El somriure em va semblar insultant i la imatge, la d’un passat a esborrar del partit. Era com si hagués vist entrar en la seu del PP a Rajoy, Aznar, Acebes, Zaplana i Cascos. Mama , por!.

Evidentment que el PSc fa temps que ha perdut el nord en tot el que pertoca al nostre país. Sotmès a un PSOE insidiós , que ni ens entén ni fa cap mena de pas per fer-ho, i que sols s’ha preocupat en el moment en que ha vist que la davallada catalana el podia portar a l’abisme , ha venut la seva ànima, i amb ella la seva independència, a aconseguir el vot captiu del PSOE , mentre li importava un rave deixar morir el vot veritable del PSC , que ha de ser sempre el vot catalanista per damunt de tot.

Navarro , fidel escuder de Carmen Chacón , la Belén Esteban de la política ( yo por mi hijo mato) va acceptar unes llistes en les que havia estat esborrat qualsevol detall de dissidència, fos per catalanisme , dret a decidir , primàries , o discrepància formal amb l’aparell del partit. Una llista falsament monolítica com tan bé explica en el seu contundent article Laia Bonet  , imperdonable pèrdua parlamentaria  degut a un càstig venjatiu , indigne d’un partit progressista com el PSc. Però l’aposta ha fet llufa, la revifada del Baix Llobregat no compensa el terrabastall de Barcelona i zones com el Maresme on el PSc passa a ser la quarta força en nombre de vots.

Les més elementals normes de marketing , obligades també en política , diuen que sempre s’ha d’apostar per el client fidel ja que és aquell que si no li fas una mala passada molt grossa, segueix donant-te confiança. El cient fidel del PSc és el socialista catalanista , ja que a més no té opció a triar una força paral·lela. En no ser independentista no es llença en braços de partits nacionalistes , i rarament combrega amb el pijo-progressisme d’ICV , quedant, en absència del PSc , orfe d’opció política que l’ompli.

No passa el mateix en el cas PSOE. Certament hi ha una generació, la de les persones de més edat i per tant cada vegada menys nombroses , que mantenen per coherència personal una fidelitat de vot quasi absoluta , però per a les noves generacions , i quan dic noves dic de cinquanta cap avall , aquesta fidelitat no existeix i el traspàs a vots a altres opcions possibles com és el PP i molt especialment Ciutadans és del tot natural, com s’ha vist de manera clara en el resultats finals en els que generalitzant el que perd CiU ho guanya ERC i el que perd PSC ho guanya majoritàriament Ciutadans.

Davant d’unes circumstàncies com les actuals el normal seria una reflexió profunda i descabdellar  l’embolic que s’ha teixit  amb aquest anticatalanisme. Però està el partit per la labor?, per el vist avui per avui , no.

Fora de que la dimissió de Navarro i tot el poder de l’aparell del partit hauria de ser obligada per ètica , dignitat i higiene personal i col·lectiva,  no tan sols aquesta és una opció que ni s’ensuma , ans el contrari ens ofereixen l’excusa de que han tingut poc temps i per tant cal esperar una nova oportunitat per poder-los qualificar , amb el que queda ben clar que el PSC va cap a una desaparició com a veritable poder polític en el nostre país i a convertir-se en un element marginal sense cap mena de poder de decidir en la política més propera.

És dons l’hora de la revolta. Cal refundar el PSC i fer-ho amb els fonaments de socialisme i catalanisme que son els dos pilars definitoris del partit. Calen nous aires i principalment calen uns nous objectius en aquest desig de recuperar la vocació majoritària , tal i com deia avui mateix Felipe González , que malgrat tot, segueix tocant-hi i molt, en això de la praxis política.

I en aquesta aires el concepte Catalunya ha de ser fonamental. El dret a decidir ha de ser innegociable. No entenc la por a que el poble parli. Cal escoltar-lo i actuar en conseqüència. I fer-ho defensant el federalisme que a bon segur és la millor manera d’encarar el futur , en el que la millora fiscal a l’alçada de la més favorable de l’estat ,és obligada . I políticament és obligada la veu pròpia del PSC en el Parlamant espanyol  , amb llibertat absoluta per decidir la seva opció en cada ocasió.

Per aquest camí o semblant , ha de caminar en el futur el PSC. I si és imprescindible separar-se del PSOE , s’ha de fer , i fer-ho sense escarafalls. Llavors hom decidirà, però avui per avui és imprescindible un retorn als orígens si de veritat creiem en el socialisme, creiem en que és imprescindible un partit socialista fort en les conviccions , i molt especialment si de veritat estimem Catalunya.

REFLEXIONS ELECTORALS GENERALS , UNA SETMANA DESPRÉS

Ha passat ja una setmana d’ençà les eleccions . Tots en sabem els resultats i les conseqüències.  Hem vist passar el “dia de la Victòria” , dit així ja que tots els partits s’autoproclamen guanyadors d’alguna cosa , encara que sols sigui de la supervivència. ( En aquest cas però, hi ha hagut un perdedor reconegut , que ha estat “SI” , per a sort de la política general del país ). Hem vist passat també el “dia de la marmota” , aquell en el que tots els partits polítics afirmen haver sentit ,escoltat i reflexionat , al voltant de la veu del poble , amb el que intentaran donar oportuna resposta als seus neguits.

Tots hem llegit mil i un articles d’opinió , escrits des de postures de tota la banda de l’arc parlamentari , explicant les causes , raons i conseqüències dels resultats electorals i per tant de la nova realitat política del país. Alguns ens han agradat molt i d’altres els hem trobat una veritable boutade  quan no una estupidesa. Ara però ja estem en el moment de “fer política” , que és el que s’escau i tirar endavant el país. Però serà això possible amb la trencadissa que ha fet Mas amb aquestes tan poc convenients eleccions?.

A l’espera de tot això ens queda dons tan sols la reflexió personal que en el meu cas està plena de preguntes , generalitzades en una sola , que és quasi la que ens fem tothom: I ara què?

M’indigna la postura de Mas i de Navarro, protagonistes d’unes patacades espectaculars i que somriuen com si res hagués passat.  Els grans polítics son els que marquen el camí i els mediocres aquelles que segueixen la deriva del populisme. A Mas el poble li ha dit clarament que no el vol al capdavant d’un projecte de futur en el que ell mateix no hi creu. Demanava vots prestats sense entendre que el préstec ja el tenia ( li havia servit en safata l’ERC de Carod i Puigcercós) i que ara el posat professoral de Junqueras els recuperaria amb escreix.  Però a Mas no li queda cap més camí que seguir trontollant endavant , ja que al seu darrera hi ha l’erm polític més absolut , en un partit desert de polítics de talla .

Pitjor està però Pere Navarro , que després de perdre quasi una tercera part dels seus escons , somriu com si del triomfador es tractés. La resurrecció de Navarro, ( veritable miracle dut a terme per el Messies Mas ) és el pitjor que podia passar al PSC ja que manté el convenciment de que els resultats son fruits d’un passat del que no sent responsable i que ell podrà tirar endavant i recuperar el temps perdut, quan la seva política electoral d’acabar de matar tot flaire catalanista i remar sols per camins del psoisme més extrem , l’hi ha  donat un fruit tan minse i esquifit com el color vermell del Baix Llobregat , que no compensa en res la davallada al 3er lloc del general del país , i al quart en indrets tan importants com la pròpia Barcelona , o el Maresme.

Oriol Junqueras ha decidit no entrar de moment al govern i recolzar-lo des de fora, una postura comprensible i natural , llegida en clau de partit , però molt discutible en clau de país , que a fi de comptes hauria de ser l’objectiu absolut de tota opció política.

Amb tots aquests vímets , serà possible establir les condicions mínimes de governabilitat del país?. Està clar que queda molt per teixir. Rajoy obliga al seus barons a suavitzar la postura contra Catalunya mentre intenta refer ponts , però l’aposta soberanista ha de seguir endavant de totes totes en la consulta promesa , en aquest dret a decidir.

Però està clar que les coses ja no son iguals. L’ intent de canviar la paramètrica electoral de dretes/ esquerres a nacionalistes / espanyolistes , li ha sortit un rave a Mas i ara els independentistes tenen 2 escons menys que abans , malgrat que els soberanistes sempre sumen a ICV que està per el dret a decidir , però que no és una formació independentista , ans el contrari.

Amb tot això al davant , quin futur ens espera?.  No ho sé , i a més l'intueixo si no negre , si gris fosc, però voldria estar esperançat. La partició parlamentaria que no permet moltes geometries dominants variables sense que tot grinyoli pot obligar a moltes cessions i pactes que refredin l’alta temperatura i tensió d’aquests darrers mesos i d’aquest sotrac podrien sortir ajuts mutus per el bé del país. Però serà això possible?.

La primera paraula la té Mas en el nomenament del nou govern i en els propers i immediats pressupostos. Junqueras aposta per independents de caire tecnòcrata que donin un altre aire , especialment en el camp social, el gran dèbit de Ciu. Però sabrà aguantar Mas l’escomesa de Rajoy i de més enllà, en el tema del dèficit pressupostari ?. Aviat ho veurem.

El cert és que 120 hores més tard de les eleccions ens trobem amb una Catalunya més feble, dèbil i trencada per culpa d’un partit CiU que sempre ha cregut ser-ne l’amo i que l’ha cagada de dalt a baix. Pot Mas refer la qüestió?. Per a mi , rotundament NO. El xitxarel·lo de les aigües de Vilassar no té,  ni classe, ni nivell ni capacitat , per manegar una Catalunya en un moment crucial de la seva història.

I és que de Messies ja ni va haver un , i d’això fa molts anys.

ENFEINAT

Una setmana sense escriure ni un borrall en aquets blog , trencant així una periodicitat de publicació que crec és prou estimable. El cert però és que malgrat els dies festius , pont inclòs , poc temps m’ha quedat per centrar-me davant l’ordinador i quan l’he tingut no estava l’esperit prou seré per a moltes divagacions.

La raó és tan senzilla com el petit , o gran , trasbals que significa fer una modificació en l’àmbit domèstic , i més encara quan un ,- malgrat els seus progressos- , per això del bricolatge és el que podríem dir , poc manetes. Per això després d’haver fer neteja de traster, buidada general de forces dels mil racons que hi ha en una casa, haver cargolat i descargolat , traginat deixalles varies amb la corresponent visita Llàntia amunt i mil petits feines més, va apostar per la lectura i la música que no pas per enfrontar-se al “paper” buit d’un post. ( Entremig però també hi va haver matí assolellat a la sempre meravellosa Calella de Palafrugell, màgica sempre en aquest temps, i dinar excel•lent a La Bisbal, amb uns “peus de porc desossats amb reducció a l’Oporto amb mongets del ganxet” que m’han de costar moltes caminades).

LECTURES

Unes lectures centrades en els més diversos diaris i molt especialment en els articles d’opinió , però fonamentalment dedicada a l llibre “Contra la indiferencia” de Josep Ramoneda.

No diré que el vaig llegir d’una tirada ja que això és quasi impossible per la seva densitat estructural, política ,ètica i filosòfica. Un llibre petitet , no arriba a les 200 planes , tan curull de reflexions en veu alta que t’obliguen alhora a fer-ne la pròpia , que esdevé quasi un llibre d’exercicis espirituals , en el sentit més humanístic de la paraula.
Un llibre del que n’ haurem de parlar sovint, que recomano amb tota intensitat i que penso és d’obligada lectura per aquells que volen veure més enllà del seu nas . Un llibre que pot ser un excel•lent regal per aquestes festes.

I com exemple de la densitat i intencionalitat dels seus escrits valgui la reproducció del primer apunt de l’article ” Diccionario del malestar de la cultura”:
Acción: ....La acción como una manera de estar en el mundo en que nada es definitivo ni estable, todo es susceptible de cambio. Pero el arte tiene su tiempo. Un tiempo propio, entre la vida activa y la vida contemplativa, necesario para levantar pacientemente los velos que emmascaran el sentido de las cosas”.


Menys profundes i molt més divertides han estat les lectures al voltant de la crisi del PSC. Unes lectures que eren quasi predicibles segons el diari escollit. A favor dels interessos de CiU ( La Vanguardia ) , contra el tripartit i apostant per el PSOE ( El País. Espanya ). Contra el tripartit però amb una posta més propera al catalanisme ( El País. Catalunya) , per un PSC més català( El Periòdico) i amb un aiguabarreig amb un accent anti estatal ( Ara ).

Amb tots ells no ha deixat de ser divertit fer el sudoku de la història i anar intentant situar adequadament el sector catalanista , l’espanyolista , el municipalista i el dels joves anomenats els “ blackberry “ , per la seva addicció a l’aparell ( al electrònic i al del partit) , joves molt ben preparats però que no han sortit de la closca protectora del pare partit i ara volen la seva quota de poder esdevinguda la seva taula de salvació per no ofegar-se en el mon exterior al que estan condemnats i del que ho desconeixen tot.

De tot el llegit em quedo , si agafo la vesant pràctica , amb les reflexions de Tàpia que veu el futur en positiu si s’aconsegueix ajuntar en la proporció adequada, els diferents graus de catalanitat que cohabiten en el partit.
I em quedo amb aquesta reflexió ja que entén la “catalanitat” com a pal de paller de qualsevol projecte coherent en el PSC, en la seva diversitat potencial.

La catalanitat de molts està del tot contrastada i no mereix discussió. No dubto tampoc de la catalanitat de Montilla i Corbacho. Montilla l’ha demostrada , a la seva manera , en la defensa de l’estatut. No dubto de la Corbacho ja que és inexistent i del que no existeix no es pot dubtar.
Però, i Chacón?. La seva actitud i els seus comentaris al voltant del tema Estatut , en la seva tramitació parlamentaria , hauria d’inhabilitar-la per a qualsevol càrrec en el PSC , tenint en compte aquest obligat criteri de catalanisme.

No m’agrada gens però el tempo que està agafant el tema. Fora de que cada vegada que sento el nom de Chacón com a cap , em poso a tremolar i penso que no es possible tal disbarat, hi ha detalls que em neguitegen pel poc clars que son. La dimissió de Montilla en aquest renunciar a l’acte de diputat , joc trampós en unes eleccions en que si guanyo em quedo i si no aquí us quedeu el que significa un menyspreu a la cambra i molt especialment als votants.
L’elecció de Nadal i d’Iceta com a caps visibles. I la Tura?. No anava de 2?. Amb el que es demostra fefaentment l’engany de la seva col•locació, intentant pescar uns vots catalanistes dels que estic convençut n’ha tingut ben poc.
Afirmar que es queda en el partit per “tutelar” el canvi. Que vol dir això? , que la gent del PSC no és prou adulta per saber el que ha de fer i a qui hauria de donar una patada al cul...

Cada vegada tinc més clar que cal anar a una re fundació absoluta del PSC , encara que comportes la creació de dues forces PSC i PSOE , que podrien formar coal•lició electoral si s’escaigués. I no oblidem que no fa pas tants mesos es va publicar que el PSOE es plantejava molt fermament tornar a establir-se com a federació a Catalunya , encapçalada per el sempre ínclit Corbacho.
Una refundació essencialment ideològica , capaç de fer la travessa del desert amb una mirada clara de futur.

Temps hi haurà de parlar-ne molt més. Les municipals s’acosten i caldrà també fer lectures molt més properes , entre elles les de la inexistència del nom de Baron en cap indret . clarament significatiu del nul paper del socialisme maresmenc malgrat els eterns bons resultats en la nostra ciutat.

Un PSC local al que cal urgentment una bona garbellada , eliminant el cutrerio que s’aplega sota la influencia de la pancarta més friki que hagi vist jo en un miting ( Pineda love Montilla) , i tot obrint finestres i balcons aprofitar empeltar-se de l’aire novador del nou local per renovar-se del cap a les arrels . “De dins i de fora del partit” , com molt intel•ligentment acabava Ramon Bassas el seu primer post desprès de la debacle electoral.

POLÍTICS

Avui , amb la tranquil•litat que dona la tarda del diumenge faig repassada del que diu la premsa en relació a la Diada d’ahir. Pel que veig existeix una coincident tendència en remarcar que aquesta ha estat una diada ben “viva” en el que es refereix al poble , mentre que alhora s’ha evidenciat una manca de nivell en el que pertoca al fer d’allò que anomenem “ la classe política”. I he de dir que estic d’acord amb l’apreciació.

Crec que en moments com els actuals és quan més es precisa un lideratge fort, amb conceptes clars , amb un full de ruta ben establert i principalment amb amplada de mires en tots els seus conceptes per poder aglutinar a quants més millor, en un objectiu comú. Escoltar les declaracions dels polítics catalans en una diada com ahir és a bon segur del més descoratjador possible.

En uns moments com els actuals en els que els gestos son imprescindibles, no és pot acceptar de cap manera un discurs institucional com el de Montilla , que ha estat tan malaurat que fins hi tot els habituals corifeus del president , han optat per un sospitós “ non coment”. Un discurs que avui ja ha hagut de puntualitzar i matisar ( a bona hora ).

En uns moments com els actuals no es pot fer la potinada de separar al poble a cent metres de l’estàtua de Casanova per posar sordina als xiulets i insults que aquest dedica als seus polítics i institucions. Cert és que a vegades no son de rebut i que l’acte servia per actituds primàries , primitives i poc democràtiques, però silenciar al poble d’aquesta manera acaba esdevenint veritable metàfora del distanciament real que existeix entre els polítics i el poble, del que curiosament en son els representants. Uns representants que per altra part insulten massa vegades al poble amb la seva manera d’actuar.

Amb aquests pensaments in mente, llegeixo El País Semanal i em trobo amb dos articles que ajuden a aquesta reflexió.

Per un costat l’article “Maragall frente al espejo” al voltant d’un documental “ Bicicleta , cuchara , manzana “ que reprodueix dos anys d’estada al costat del President , en aquesta la seva lluita davant el progrés de l’alzèhimer . Llegir l’article em retorna a la figura del que per a mi ha estat el més important polític català de les darreres dècades. I amb ell em retorna a la generació dels Raventós, Roca Junyent , Pujol, Barrera..... És quan apareixen aquests noms quan tots veiem , per comparació, el baix , però que molt baix nivell, d’aquells que avui no tan sols volen manar-nos, ans també tenen l’obligació de dur a bon port a Catalunya.

D’aquí que se m’hagin obert els ulls quan l’aliment espiritual setmanal que significa l’article de Javier Marías , opinava coses semblants sota el títol de “Ustedes nos han hartado”. Tot recomanant la lectura complerta en el setmanal o la xarxa , deixo aquí la segona part del mateix que és per emmarcar.

" .... Las valoraciones que la ciudadanía hace de los líderes cada cierto tiempo, arrojan invariablemente el mismo mensaje: la gente suspende –con alguna extrañísima excepción y puntuaciones humillantes– a todos estos políticos, sin que eso signifique que no considera necesaria la existencia de políticos. Éstos lo son, y mucho, pero hace ya demasiados años que el veredicto es inequívoco: estos no nos gustan; es más, los encontramos calamitosos, una desdicha, una plaga, una ruina; así que cámbienlos. Denles boleta a los insustanciales Zapatero, Rajoy, Fernández de la Vega, Salgado, Arenas, Blanco, Montoro, González Pons, Mas, Herrera y Cayo Lara. No nos saquen más a las engreídas y redichas Pajín y Sáenz de Santamaría, que cada vez que se dirigen a nosotros lo hacen como si fuéramos párvulos y ellas nos tuvieran que explicar el mundo desde el abecedario. No nos hagan leer más entrevistas con la iletrada y presuntuosa Aído, con los cerriles Puigcercós y Urkullu, con la envanecida Rosa Díez, con el desvergonzado Trillo.

El mejor favor que se pueden hacer a sí mismos es dejarse ver poco y callar mucho, procurar pasar inadvertidos. No nos jaleen más a las chabacanas Barberá y Aguirre, a los iluminados y fatuos Camps y Bono, al melifluo Gallardón que destroza. Tampoco queremos verle a Moratinos más humillaciones ni más disfraces. Seguro que en cada partido hay personas más inteligentes, menos pagadas de sí mismas, que no hablen como gañanes ni suelten tantas sandeces, que no roben y sean cabales, que no se crean que son votadas por sus méritos o su carisma, sino porque los “aparatos” los han colocado en buen puesto y porque los electores, desquiciados, echan la papeleta de quienes odian un ápice menos. Dejen a Rubalcaba si quieren y recuperen a Rato y Solbes que no ofenden y parecen saber lo que se dicen.

Espero que no sea cierto, pero leo que los políticos “están rumiando una ley para que las televisiones privadas” (las públicas no digamos) “se vean obligadas a emitir equis minutos con las buenas obras de cada partido parlamentario”. El argumento es, por lo visto, que “hay que luchar contra el abstencionismo”. Ya es bastante alarmante que se pretenda imponer algo a ningún medio –una medida propia de dictaduras–; pero más aún la imbecilidad que denota: puesto que tenemos tan mala prensa, que se nos ensalce por ley y decreto. ¿De verdad la clase política actual no se da cuenta de que eso sería contraproducente y de que la tirria y la desconfianza que se le profesa sólo irían en aumento? ¿De verdad no se dan cuenta los partidos de que les tocaría retirar al 80% de sus cargos (incluidos alcaldes) y sustituirlos por gente impoluta y nueva, o por lo menos no tan bruta? No es que yo crea demasiado en ellas, pero lo que las encuestas expresan desde hace tiempo es meridiano: traigan a otros, ustedes nos han hartado.

PÈTALS DE ROSA ,

DE SANT JORDI , COM NO.

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.

DE POLÍTICA GENERAL I LOCAL

Ahir, com milers de catalans vaig escoltar durant una estona l’Artur Mas. Era el peatge obligat tot esperant Crakovia. Per cert , vist que Montilla, Zapatero i Mas han anat abans de Crakovia , bé faran els seus analistes de fer les correccions d’audiència degudes , en virtut del partit que tocava comentar.

Si Montilla és tan ensopit que et fa badallar i té tan poca trempera que et porta a la conclusió que al seu darrera no arribaràs a enlloc, l’Artur Mas va tant de prepotent i de perdona vides que et crea un clima de desconfiança tal que penses que a una persona com ell és impossible atorgar-li confiança ja que té tota la pinta de que et foterà.
Montilla - Mas, quina baralla de més poc nivell per a Catalunya. Un nivell que no ens mereixen , ni de bon tros, ni l país ni els seus ciutadans. Sols fer una petita baixada de nivell i pensar en un enfrontament Castells – Duran Lleida i la cosa canvia ( cap a bé ) de totes maneres.

Un nivell però que sembla ser el que ens pertoca en justícia als nostres pecats. Ho explica molt be avui mateix en Josep Ramoneda en el seu article a “El país” , de títol “La medida de la ambición” i amb encapçalat separat tot dient “”CiU va com anell al dit a les classes mitja i alta catalanes. Garantitza l’autocomplaença sense risc”. D’aquest article destaquem:

Es la distancia entre la autocomplacencia y la ambición, la persecución de objetivos ambiciosos o la obsesión por el adversario que conduce a la automutilación en nombre del sentido común y de la prudencia.

Peregrina idea de la prudencia. La prudencia, virtud política por excelencia, no es en absoluto una idea conservadora. La prudencia como virtud no consiste en frenar, sino en optimizar. No se trata de eludir riesgos, sino de encontrar el camino justo entre la propia potencia y los objetivos que alcanzar para poder avanzar. El líder prudente no es aquel que abandona la lucha a la primera dificultad, es el que sabe tomarle el pulso a la situación y maximizar las posibilidades de los suyos.

Garantiza la autocomplacencia sin riesgo. "Som els millors". Y aquí nos quedamos. ¿Es la independencia objetivo estratégico de CiU? No está en la agenda. No se dan las condiciones objetivas, como se decía en marxismo vulgar. ¿Qué hacer si el Constitucional se carga el Estatuto? Primero, ruido, los gritos de ritual, después, una consulta sobre infraestructuras y otra sobre financiación autonómica. Pujol incluso se contenta con menos: "fer feina país endins". Otra cosa sólo puede inducir a frustración, dicen los dirigentes del nacionalismo conservador. Es compleja la economía de la frustración. Puede ser frustrante no alcanzar un objetivo definido en un exceso de ambición. Pero también es frustrante ni siquiera intentarlo.

La política, en buena parte, es economía política de la frustración. Y administrar las frustraciones de la ciudadanía es una de las artes del poder. Roturar el suelo: marcar los límites y poner un cartel: peligro, más allá de estas líneas está la frustración. La política como arte de encauzar al personal, sin riesgo para el estatu quo. La política es un difícil equilibrio entre capacidad e intereses. En este equilibrio el tiempo catalán que corresponde al momento presente es la ambición limitada del ejemplo del inicio. Y en esta tarea sólo la sociovergencia podría superar en eficacia a un gobierno de CiU, por algo es el sueño del dinero catalán.

Mantener viva la llama de la creencia de que un día el destino de este país puede cambiar, pero garantizando, a base de que este día quede fuera de cualquier hipótesis de calendario, que nada esencial cambie. El principio es el mercado. Y el criterio de relación con España es principalmente este: cultivar el mercado. No en vano, Pujol aparte, los dos principales políticos de CiU, han sido Miquel Roca y Josep Antoni Duran Lleida. Apenas han tenido cargos políticos. Pero han ejercido y ejercen el cargo principal: conseguidores en Madrid. Para una burguesía con limitada ambición nacional es el papel más importante. Con él, CiU ha sabido hacerse fuerte. El PSC -otro ejemplo de falta de ambición- le ha regalado tan privilegiada posición al renunciar al grupo parlamentario propio. De nada ha servido al PSC tener ministros en Madrid. Con mucho menos poder formal, CiU se ha hecho imprescindible para la burguesía catalana en la relación con Madrid. Es la justa medida de la ambición de las élites catalanas.

Fets d’una campanya electoral que ha començat ja amb tota intensitat. Una campanya en positiu , segons Jaume Collboni, director de la mateixa, i del que molt bé parla l’Alícia Romero. Confiaré dons en la seva intel•ligència. Una campanya amb noves cares, però amb els de sempre dirigint-ho tot i principalment amb l’anul•lació total de la cara catalanista del PSC.

Una campanya iniciada amb una llarga parrafada de Montilla en tots els diaris,amb un sense fi d’obvietats que podria firmar qualsevol altra candidat. Això sí, hem quedat bocabadats quan es defineix com de centre esquerra i federalista. I jo, i tants , sense haver-ho notat mai.

Una campanya amb equip per a la realització del programa electoral amb la presència de Xavier Amor , el que ha provocat un orgasme col•lectiu en el grup de palmeros del PSOE local que el té com a ídol, referència i enxufador d’un dels seus membres més destacats ( per evitar confusions en desinformats , es tracta de Javier Naya).

Amor és del més destacat de l’espanyolisme de la comarca , fidel seguidor del que diríem “filosofia electoral del baix Llobregat” i instigador i punt de recolzament important del grup més espanyolista del PSOE local que intenta prendre postures per situar al seu cap ( l’ínclit Xesco Gomar ) com a contrapartida de Consol Prados en la lluita com a nº 2 del PSC en les properes eleccions , i per tant alcalde in pectore. Una maniobra més que bruta del que en caldrà parlar clarament ben aviat, per que hom sàpiga per on venen les navalles de la traïdoria en el convuls món del socialisme local.

Una campanya , la que va dur a la majoria a Xavier Amor, ben explicitada en la propera escola de formació de les JSC del Maresme d’aquest cap de setmana.
Una escola que com és habitual en el camp socialista, pren el nom d’algú a qui es pugui considerar exemple a seguir. Potser per això enguany han agafat el nom de Carlos Fernández. Sí, han llegit bé, Carlos Fernández. Un bon exemple sens dubte ja que és el de la demostració que sense cap mena de qualitat però amb un servilisme i una fidelitat a prova de foc, i exercint de palmero per arreu, es pot aconseguir un lloc de responsabilitat en una ciutat de més de cent mil habitants. I això no és producte de cap al•lucinació per elements poc naturals.
(Per cert m'ha arribat la notícia que no he pogut confirmar , que el nom de la propera escola de formació portarà el nom de Belén Esteban).

Un Carlos Fernández al que suposo , com a regidor de participació ciutadana , com un dels elements que han escollit les entitats que ocuparan els espais que s’han creat al voltant del nou pavelló del carrer Euskadi. Les entitats han estat: Asociación Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Ntra Sra del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz.

Deixo qualsevol reflexió per a cadascun dels lectors però de seguir així potser caldrà fer una demanda d’actuació municipal amb discriminació positiva envers la cultura catalana.

OPORTUNITAT

Diuen que moltes vegades la clau de tot està en trobar-se en el lloc adequat en el moment just. Justament el que sembla no ha succeït amb l’immillorable article que Juan Goytisolo publicava a “El País” justament al bell mig de Setmana Santa. És un article impagable d’aquells que s’han de guardar en memòria i quasi estic per dir que és d’aquells de tauleta de nit , per rellegir-lo quan l’ombra del maligne apareix de nou de trascantó.
Un article del que no he vist referències en la petita blogosfera en la que em moc i que penso és molt convenient que el llegeixi quanta més gent millor. A més la signatura de Goytisolo és prou senyal de sapiència i coneixement.

Per això el reprodueixo ara

La democracia corporativista

Qué pasa en España? Los observadores extranjeros y quienes vivimos fuera de ella nos frotamos a diario los ojos como para despertar de un mal sueño. Las noticias en verdad asombrosas divulgadas por los medios informativos dignos de confianza y la escasa respuesta cívica que suscitan inquietan no sólo al lector medio sino también a los conocedores de los altibajos históricos de nuestra casi siempre mal gobernada Península.

Tras los escándalos que sacuden las comunidades autónomas regidas por el PP en las que el estupor se entrevera con el sainete, las burlas a la opinión pública se han agravado aún. Muchos ciudadanos hemos memorizado los sabrosos diálogos de Francisco Camps con su "amigo del alma" -diálogos que deberían figurar en las pruebas oficiales de lectura de los institutos de Enseñanza Media-, pero he aquí que meses después descubrimos consternados que la situación económica del presidente de la Comunidad Valenciana, a primera vista boyante, es de lo más precaria: una cuenta corriente de menos de 3.000 euros, un piso modesto, un carcamal de automóvil de 15 años de antigüedad. ¡Como para abrir una suscripción nacional de ayuda al infeliz, conforme sugirió un lector de este diario!

Cuanto surge de los entresijos de la trama Gürtel en las comunidades autónomas de Madrid y Galicia, amén de las grandes obras caritativas de Fabra, Matas y demás cargos de idéntica estatura moral y cívica, corresponde menos a lo que puede esperarse de un Estado de derecho que a lo propio de una república bananera del mal llamado Tercer Mundo, pues desde la caída del Muro de Berlín sólo hay dos. Y de nuevo nos frotamos los ojos para dejar de soñar.

Pero el mal sueño prosigue. Los votantes del PP no ignoran que los altos cargos de sus comunidades están allí "para forrarse". Lo saben y lo aceptan como algo natural. Son chorizos, sí, como escribí hace algún tiempo, "pero de los nuestros". Dicha mentalidad, denunciada elocuentemente en Italia por Roberto Saviano, supone la extinción paulatina del concepto de ciudadanía y su sustitución por ese "fatalismo risueño" (la frase es de Octavio Paz) ante lo supuestamente inevitable. ¡Cada cual a lo suyo y Dios con todos!

Dejando de lado la cuestionable legalidad de las escuchas de las conversaciones de Francisco Correa y Pablo Crespo con sus abogados, las pruebas abrumadoras de sus delitos de corrupción, soborno, blanqueo y evasión de capitales, etcétera, no ofrecen la menor duda. Y resulta cuando menos paradójico que los culpables de tales acciones pretendan sentar al juez Garzón en el banquillo y, sin dejar de ser acusados, se erijan en acusadores.

Lo mismo puede decirse de los recursos interpuestos por Falange Española y la asociación ultraderechista Manos Limpias contra Garzón y admitidos a trámite por el presidente del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Los argumentos jurídicos esgrimidos por el juez Luciano Varela ¿pueden invalidar los derechos de las víctimas de las matanzas programadas por los franquistas durante la Guerra Civil y la inmediata posguerra? Ni la opinión pública española ni la internacional lo entienden.

La cacería organizada contra el juez que abrió el camino al enjuiciamiento de Pinochet y de los militares de la Junta argentina pone en tela de juicio la validez universal de la justicia establecida en el caso de los genocidios de Camboya, Bosnia y Uganda, para no hablar del holocausto judío. La impunidad me parece más grave que cualquier otra consideración. Las leyes cambian, pero como sucedió en el caso de la de Punto Final, los crímenes contra la humanidad no.

Escribo esto alarmado por la perspectiva que se extiende ante nosotros en caso de una eventual victoria electoral del PP dentro de un par de años. Su mayoritario control de los medios de comunicación a través de las licencias generosamente distribuidas por sus autonomías a los portavoces del neoconservadurismo más rancio; el sesgo resueltamente derechista de la mayoría de jueces del Tribunal Supremo; las ansias de desquite de quienes se creyeron injustamente desalojados del poder por los horribles atentados del 11-M y el vuelco electoral que provocaron, hacen temer el retorno a una España en la que el clientelismo creado por un poder casi caciquil, decidido a mantenerse ya no por años sino por décadas, se revestiría de la demagogia, xenofobia y patriotismo de fachada de la Italia de Berlusconi.

A dicho Gobierno no le faltaría, claro está, el sostén incondicional de una Iglesia en plena bancarrota ética (¡pero no económica!) tras la cascada de revelaciones sobre los abusos pedófilos (perdón, efébicos) de millares de sus miembros, incluidas sus más altas jerarquías, revelaciones que salpican a la Curia vaticana y al propio Pontífice. Pero esos pecadillos, mucho menos graves en opinión de nuestro episcopado que los del uso del preservativo antisida, la contraconcepción, el aborto y el "relativismo moral", no afectan en modo alguno el floreciente negocio del poder eclesiástico romano, "un mercado do se vende / lo que nunca tuvo precio", como escribió hace cinco siglos el poeta y dramaturgo Bartolomé Torres Naharro.

La berlusconización rampante de nuestro país y su deslizamiento a una democracia corporativa en la que prima la obediencia a los intereses del grupo, clan o partido sobre el imperio de la ley no se para con el mantenimiento de los privilegios exorbitantes del Concordato, que cuestan al Erario público, esto es al bolsillo del contribuyente, la modesta suma anual de 3.500 millones de euros, ni poniendo al frente del Tribunal Supremo a juristas de un perfil tan conservador como Dívar.

Ni la voracidad sin límites del Casino Global frenada durante varias décadas del pasado siglo por una socialdemocracia enfrentada al modelo soviético, ni el afán de poder de una Iglesia, cuyo crudo materialismo desmiente a diario sus pretensiones a un anacrónico magisterio espiritual, se amansan con concesiones. La historia nos prueba lo contrario. Como escribió el ya citado autor extremeño, tan poco estudiado, ay, en nuestras aulas, "pues si a Roma llaman santa / que santos nos haga Dios".

Que no afegiria ara després d’escoltar el que diuen els “capos” del PP , convertint-se en damnificats i no en beneficiaris de tota la corrupció acumulada en els 50000 folis del Gürtel ?. O amb les darreres activitats episcopals?. O amb la nova estratègia del PSC en campanya , que ara toca anar de bons, fet que ja em plau ja que soc defensor de campanyes explicant el fet i el que s’intentarà fer , i no pas amb la cantarella del negativisme i del “ i tu més”?.

O veient com s’explica que tota la campanya qui en realitat la manega és Antoni Gutiérrez Rubí a qui varem tenir ocasió d’escoltar a la conferència de “Valors i política” amb en Benach i en Francesc Alvar Marco , i ara llegim a “EL País” que va facturar un bon grapat de milers d’euros en informes sense cap mena de valor i la majoria ple d’obvietats i copiats d’Internet?.
O anant pel més frívol tot observant les darreres bajanades de Laporta i la seva canonització de Cruyff.

Sort que davant de tot això , apareix Messi i ens redimeix de totes les misèries humanes.
Llàstima que aquest Deu hagi reconegut que no ha llegit mai un llibre. Sols va intentar llegir la biografia de Maradaona i no va poder-la acabar.

O sigui que el darrer que tanqui el llum.

DE MESTRE

Moltes son les vegades que he comentat els escrits que el mestre Josep Ramoneda publica a “El País” o dicta en emissores de ràdio. La seva lectura crítica , justa i encertada , a més analitzada sota el prisma d’una mirada d’esquerres , com és la seva , és veritable catecisme polític per aquells aprenents com jo, a qui agrada la política però que massa vegades els hi queda grossa i lluny de tota capacitat d’anàlisi.

Com he dit , diverses son les vegades que m’he extasiat amb els seus comentaris , però en poques m’han vingut ganes d’aplaudir per la qualitat d l’anàlisi i la riquesa del contingut , com l’article que al voltant del tripartit i el seu futur ,publicava a l’espai de Catalunya a “El País” d’ahir. Un article que per la seva vàlua ( digne de Matrícula d’Honor) no puc estar-me de reproduir , ja que paga molt la pena seguir les seves atinades i afilades reflexions.

Aquí el teniu

ENTRE TODOS LO MATARON ….

Todo induce a pensar que, antes de final de año, el orden volverá a reinar en Cataluña. Se habrá puesto fin a este Gobierno tripartito de charnegos y menestrales que tan ofensivo resultaba para la sensibilidad de los que consideran que la patria es de todos, pero más de unos que de otros. Volverán el humanismo cristiano y el nacionalismo liberal, dos contradicciones en los términos, pero sobre todo volverán los de siempre, los que han considerado el tripartito como un paréntesis en la normalidad nacional. También volverá la calma a Madrid, donde tanto el PSOE como el PP sabrán que Cataluña vuelve a estar bajo control y a disposición de contribuir sin intemperancias a la gobernabilidad de España. Es más, volverá incluso la armonía perdida entre socialistas catalanes y socialistas españoles; en la oposición, el PSC volverá a tener como prioridad suministrar votos a los socialistas para que no gobierne el PP.

Todo esto ocurrirá porque el tripartito lo ha hecho políticamente muy mal. Tan mal que sólo uno de los tres partidos -Iniciativa per Catalunya- desea fervientemente la repetición del invento. Lo cual no quita que, por razones obvias, si el tripartito sumara, se repetiría. Los partidos están hechos para gobernar. Dado que, como en los viejos tiempos del pujolismo, los cálculos vuelven a centrarse en la distancia de CiU respecto de la mayoría absoluta, el tripartito debe empezar a pensar en los errores cometidos. En política es tan importante lo que se hace como lo que se parece. Y en el caso de que el consejero Maragall tuviera razón cuando dice que el tripartito ha hecho más que CiU en sus 23 años de gobierno, la situación aún resultaría más patética porque la incompetencia política habría convertido en invisible la obra hecha.

El primer pecado del tripartito es haber dejado de creer en sí mismo. ¿Cómo pueden ganar unas elecciones unos partidos que no confían en el Gobierno del que forman parte? No deja de ser curioso que el único de los tres partidos que aguanta en las encuestas sea Iniciativa. Ciertamente, al ser el más pequeño de los tres, su riesgo de pérdidas es mucho más limitado, pero es el único que sigue creyendo en el tripartito y es el que más ideológico ha sido en sus comportamientos.

Esquerra ha conseguido imponer su opción estratégica: la independencia ha adquirido carta de naturaleza en este mandato, pero a un doble precio: la división entre el sector de izquierdas y el sector nacionalista del partido, con escisión incluida, y el retorno a CiU de una parte de su electorado que se podría dividir en dos bloques: los que creen que la independencia es cosa de nacionalistas y los que llegaron a Esquerra en el clima de cambio de 2003 pero que a la hora de la verdad van regresando a la confortabilidad del lugar de partida. La escisión puede ser clarificadora para Esquerra, pero estas crisis siempre se pagan.

El PSC ha fracasado en el objetivo de consolidar una mayoría de izquierdas en Cataluña. Desde el primer momento, se ha sentido inseguro, le ha faltado la autoridad necesaria para imponerse en los momentos en que la sensación de desbarajuste cundía. Ha ido penetrando en la opinión la idea de que Montilla cedía siempre a las presiones de sus socios. Con lo cual, desde sectores no nacionalistas o españolistas se le ha visto entregado a Esquerra y desde los poderes económicos y desde los partidos conservadores, entregado a Iniciativa, que ha sido el malo de la película. Las vacilaciones del PSC ante el Gobierno español -votando o diciendo, a menudo, lo contrario en España que en Cataluña- han acabado de vaciarle de contenido. De modo que hoy ya casi sólo le queda una carta que jugar: la discreta, contenida, seria figura del presidente Montilla. Estos atributos le bastan al presidente para puntuar mucho mejor que sus colegas, pero difícilmente para dar el salto a un resultado electoral suficiente. En el gran debe de Montilla está la incapacidad de movilizar a la parte de electorado socialista de las generales que se quedaba en casa en las autonómicas. Tengo la sensación de que se seguirá quedando.

El problema de fondo ha sido que el tripartito no ha tenido un verdadero proyecto común. La dificultad de formalizar un entendimiento de mínimos obligó a buscar la bandera compartida del Estatuto, pero entre Zapatero y Artur Mas la dinamitaron. El tripartito se rompió y ya no se recuperó de ésta. Ahora ya sólo queda el milagro. La izquierda ha tenido una oportunidad: no ha dado la talla. Vuelve el orden a Cataluña. ¿El tripartito? Entre todos lo mataron y él solito se murió.

CASES DE PUTES

Tots els que com un mateix treballem fora de Mataró, estic segur que sense excepció de cap mena, hem rebut en aquests dies ,un comentari, una broma , una conyeta , al voltant de la notícia que definitivament a col·locat a la nostra ciutat , Mataró, en el mapa, com ho és el fet de la notícia esbombada per arreu de la intenció d’instal·lar a la nostra ciutat les més grans cases de putes de l’estat i ves a saber si de tot Europa.
I repeteixo “cases de putes” dons potser comença a ser hora de fer joc curt i ras i dir a les coses pels seus noms i no entrar en les benestants expressions de “ bordells” o “puticlubs” , com no juguem amb expressions semblants a aquelles de “izas , rabizas i colipoterras , de la sempre admirada literatura de Camilo José Cela.

El cert és que ja m’he perdut en l’estat real i actual de la qüestió. No sé si l’Ajuntament no hi pot fer res , si la culpa és de la Generalitat , si l’Artur Mas va signar un decret que per cert ningú no ha esmenat , o sí la culpa és del mític palanganer. Ara mateix acabo de llegir una suspensió de llicències que si és possible no entenc com arriba tan tard, i al mateix temps veig un cartell del sempre aprofitat i gens constructiu Joan Mora , - el pitjor de tots els caps que ha tingut CiU en les nostres contrades -, portant aigua al seu molí i convidant a una conferència al voltant del tema perla setmana vinent.

Poc tinc a dir després de tot el que s’ha dit , en activa i per passiva , per gent propera i llunyana. Però si tinc clar que aquest és un tema que depassa els àmbits locals de la demarcació a on els “comerciants” del sexe decideixen que un establiment d’aquest tipus serà més rendible ( llei del lliure comerç) i hauria d’obligar a una mirada més general, que per altra part ningú està disposat a fer.

És clar que tot el debat està en el context d’aquesta doble moral al voltant de la prostitució que no deixa de ser com el contenidor de brossa que tots el volem tenir a prop, però lluny del nostre portal. A Mataró hi ha prostitució, tots ho sabem. Ni ha de carretera, evident , i d’altra més amagada com ho indiquen els anuncis dels diaris ( per cert , felicitats a Capgròs i al Tot per no haver caigut en la temptació publicitària ni en aquests moments tan difícils). Precisament un dirigent veïnal , proper a les files socialistes té una casa d’aquestes a dues portes de la seva , i no fa pas molt em comentava la cara de sorpresa d’alguns quan els trobava a hores d’aquelles anomenades “intempestives” .passejant per verals en els que difícil era justificar-se.

Però fora d’aquest debat de fons bé caldria deturar-se en el proper i és en la realitat de l’actuació municipal i , encara que ens pesi dir-ho, aquesta ha estat tardana i molt deficient. Un tema d’aquest és un tema de Govern , però essencialment és un tema de ciutat , ja que és obvi el refús generalitzat que provoca.

Baron i Romero han fet la viu viu , pensant que potser tot escamparia i ara els hi ha explotat la patata calenta i n’han sortit del tot esquitxats. I és així ja que el ciutadà de a peu ,com un mateix , es pregunta com és que ara és possible una suspensió de llicències , quan tan sols fa quatre dies no hi havia res a fer , i en fa dos tot era qüestió de posar pals i entrebancs a les rodes per que no s’acomplissin els ternes de la llicència.

L’Ajuntament ha actuat a destemps i malament , donant imatge d’improvisació, i del que és pitjor , imatge de manca de lideratge. Ja sé que a toro passat , fàcil és dir com s’hauria d’haver actuat , i defensar una actuació global, conjunta de govern i oposició, que hauria donat uns fruits d’autoestima al ciutadà , fos el que fos el resultat final.
Ara ,en canvi, el ciutadà no se sent dirigit per un grup capaç de lluitar , quasi contra l’impossible, i sí en canvi percep un grup que diu sí i acota el cap, i que a corre cuita intenta trobar una sortida "decent" ,que a bon segur serà discutible, i mal menor.

Sortosament però sembla que per una vegada tots anirem a una , - amb dimissions al marge -, i potser Mataró serà el catalitzador que iniciarà l’obligat debat general , que hauria de reglamentar aquest tan pelut i calent tema.

De moment però celebrar les oportunes i impecables manifestacions d’Ana Barrera , regidora de Dona del nostre Ajuntament. Que no ha dit ni mú?. Dons per això , així no l’ha cagada.

MARAGALLADES?

Soc “maragallià”. Crec que és demostració d’intel·ligència front de la burocràcia dels partits. Però en aquest cas , encara més.

Maragall ha dit en veu alta allò que pensem la gran majoria dels catalans , i molt especialment dels catalans que tenim en el PSC el nostre referent del catalanisme polític. Una veritat que fa por a tots aquells que no tenen a Catalunya com a punt de mira de la seva acció de Govern. Una veritat front de la qual sols queda l’excusa de la no conveniència política , parella al "ara no toca” del president Pujol,. Una reflexió que no es vol , ni pot , examinar quan es pretén més el poder que no pas el país, quan manar és més important que governar , i quan es segueix veient al poble com súbdits inútils que han de ser dirigits i no com a ciutadans corresponsables en la direcció del país.

Maragallades?. Així una cada dia. Potser d’aquesta manera quedaria clar el farts que estem els catalans de a peu i que pensem en socialista de gent com Zaragoza , Iceta , Corbacho, Chacón , als que el sentiment de ser i pertànyer a un país , els hi cau força lluny , al menys tant lluny com de l’Ebre enllà.

Felicitats Ernest. I a seguir. O és que la llei d’Educació , amb les seves mancances, no serà a bon segur la millor herència que aquest tripartit deixarà al nostre país en aquesta legislatura?.
O no és veritat que ja estem tots farts de la manca de sentiment de Govern d’una Esquerra desnortada que no sap on va , i una Iniciativa testimonial més preocupada per un ecologisme kumbaià que no pas per a regenerar al país en aquest camp?.

Seguir pensant en el tripartit, en la Generalitat i aquí mateix , és demostració de que importa més el poder que no pas el Govern.

Per tot això i per molt més. Maragallades? Sí, Gràcies.

VALORS

Aquest vespre he assistit a la xerrada organitzada per la revista “Valors”, magnífica i encomiable tasca la seva , al voltant de la Política i els valors , essent els ponents Ernest Benach , President del parlament de Catalunya , el periodista Francesc-Marc Àlvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí , consultor polític ( per aquest ordre en les imatges).


L’acte ha estat esplèndid i caldrà parlar del que han dit amb més calma que no pas la premura que a hores d’ara m’exigeixen la gana i el cansament .

Un acte que caldrà repassar aprofitant el fet de que la gent de Valors acostuma a penjar els seus vídeos a la xarxa , però que ja de bones a primeres un està per dir que ha estat una conferència que hauria de ser visionada per tots els alumnes de batxillerat , aquests a qui la política importa un rave , i per l’altra cantó hauria d’estar d’obligada “lectura” de tots aquells que exerceixen en la política local, ja sigui des de el poder , l’oposició, i molt especialment entre aquells que pul·lulen amb el ganivet entre dents a la conquesta d’una cadira o un lloc a les properes llistes.

A més dues reflexions del “continent”. Esparverant la mitjana d’edat de la sala que depassava en molt la cinquantena ( un altre punt per fer-s’ho mirar) i trista l’escassa presència de la gent dels aparells dels partits. A bon segur intuïen que els hi tocarien el crostó.

Esperant reflexions més intenses , quedi per avui els dos punts que cal exigir a tot polític , Francesc-Marc Àlvaro dixit , que son : eficàcia i responsabilitat.

Si les fem servir com a ras , el cert és que ben pocs dels que practiquen la política a casa nostra , passarien la línia de tall.

MES VALORS

Encara que sembli mentida , en Joan Salicrú de tant en tant em demana un comentari per a la revista. Així ho ha fet aquest mes al voltant de l’autenticitat , l’autèntic , en el meu cas aplicat a la creació artística.
Aquesta ha estat la meva aportació , que serà publicada en el proper número.

L’AUTENTICITAT COM A SENYAL D’IDENTITAT ARTÍSTICA

Fa un parell d’anys que estudiosos de l’obra de Goya varen entrar en dubte sobre l’autoria de l’artista en la pintura anomenada “ El colós” , que finalment va ser atribuïda al seu col·laborador Asensio Julià.

Fins aquell moment l’obra havia estat exposada al museu del Prado , al costat d’altres obres de l’artista aragonès i havia estat unànimement lloada. El fet del descobriment de qui en realitat havia estat el seu autor , la va retirar de l’exposició pública i va fer capdisminuir les lloances. És lògic això?. Les obres es valoren per el seu nivell qualitatiu , o per el nivell de qui les signa?.

Lamentablement el nivell de qui signa una obra és moneda de canvi cabdal en l’aspecte comercial de l’art . És per això que l’autentificació de les autories és tan important, i moltes vegades és l’única que es valora. En l’art, les falsificacions presenten una cara diferent a la d’altres bens de consum. L’engany en l’art no és consentit ja que mentre en altres objectes falsificats, existeix un desig d’engany a voltes més gran per part del qui compra que no pas per part de qui ven, que quasi no enganya amb el seu preu, en l’art, rarament el comprador “accepta” ser “enganyat” ja que aquella “firma” moltes vegades li serà més motiu d’orgull en el valor monetari que plaer en l’estètic.

Però no totes les obres autentificades en la seva autoria , corresponen en un sentit més real, a obres autèntiques. La veritable autenticitat de l’obra haurà de respondre més del sentiment personal del creador que no pas d’un fer mimètic , repetitiu o de simple divertiment.

L’art és la real comunicació de l’artista en el que pertoca a les seves sensacions i emocions. A més , és una comunicació establerta sota uns codis personals, que configuren allò que diem ”idioma artístic” de l’autor. És aquí , en aquesta conjunció perfecta i equilibrada d’elements personals (contingut) expressats de manera tècnicament acurada i en l’idioma plàstic personal (continent) , on rau la veritable autenticitat d’una obra d’art.

Una conjunció difícil en la teoria , però que en la pràctica redueix la seva dificultat per que , no ho dubtin , les obres d’art realment “ autèntiques” emeten la vibració d’una emoció que arriba fàcilment a l’espectador , ja que correspon justament al senyal més preuat de la seva identitat.

I si tenen dubtes , tan sols cal enfrontar-se cara a cara a les obres. Sortosament per els nostres verals hi ha abundància de grans i “autèntics” artistes, que donen a les seves obres l’empremta de l’autenticitat més absoluta.

CONFIANÇA I DESCRÈDIT.

Soc d’aquella rara avis que vol creure en la política i en els polítics. Dic rara avis ja que fa ben poc en l’habitual baròmetre del CIS , eles espanyols deien que els tres grans problemes que tenia el país eren ( per ordre): la crisi , l’atur i els polítics.

Potser per això, aquests estan constantment demanant-nos confiança per evitar el gran descrèdit del que “gaudeixen” actualment . Però ho fan sense voler entendre que sols aconseguiran la confiança si allunyen amb els seus actes l’ombra del descrèdit que plana sobre ells. I justament avui el diari en va ple de fets que accentuen el seu descrèdit i per tant augmenta la nostra desconfiança.

A un li costa entendre com Carod Rovira pot dilapidar el seu capital polític ( si és que encara ni queda) amb la seva “actuació” en l’acte inaugural de l’aeroport de Lleida , que per qui el desconegui, es va tractar d’arribar a Lleida amb avió, sortir ben galdós a la foto i ràpidament sortir cap Alfàs per agafar un helicòpter ja que al migdia viatjava cap el Senegal. És a dir un grapat important d’euros del contribuent . malgastat per tan sols una foto.. Potser caldria aquí aplicar la nova norma de rescats , de fer pagar el cost quan es tracta d’imprudències.. és a dir si vols la foto, te la pagues.

Les dues columnes cridaneres de La Vanguardia , és a dir les de Quim Monzó i Pilar Rahola , posant a caldo a Mas , al que Monzó titlla de “mentider” , al igual que a la resta de polítics , mentre que Rahola fa bona repassada dels ínclits Baltasar i Saura , i per elevació de Montilla.

És clar que si anem més avall , ens trobem per exemple a la nostra ciutat en que ja fa una setmana de la rebolcada de l’Audiència Pública i aquí ningú ha dit ni mú. Com si diguessin : “Si no vau voler acudir , allà vosaltres , nosaltres ja vàrem complir” . I aquí pau i després glòria , i a n’en Carlos Fernández ni tossir-lo que si no el papà i el tiet s’enfaden.

És clar que si anem per altres institucions la cosa no millora gens, ni mica. A l’església van ben servits amb aquest Munilla que deixa empetitit a la serpeta de Rouco. Ja sabem que amb l’església acostumem a topar , però tal manca de les virtuts elementals és per que els creients s’ho facin mirar.
Com els empresaris amb el seu flamant president que reconeix que ell no volaria mai amb vols de la seva empresa. O en Laporta i les seves bajanades amb les que no li cal que ningú li faci llum de gas. O el president del Mataró de futbol. O....

És tant el descrèdit assolit que tendeixes a magnificar alguns actes , com per exemple la visita d’avui mateix de Baron a l’exposició de Pere Màrtir Brasó a l’espai Capgròs. Un encert per el gest de suport a l’artista i per que Baron a qui agrada , i força l’art , haurà gaudit de l’exposició. Un fet que de tant habitual hauria de passar desapercebut però que vist el que corre , agafa un significat ben positiu.

Potser per això, per la manca d’actes normals , habituals i naturals , i en canvi l’abús del que signifiquen el domini del poder , la gent està tan farta i cansada d’aquesta actitud impresentable i dels que la practiquen , és a dir , quasi tots.

Però malgrat tot , i com deia al començament , vull creure en al política i en els polítics, per això i com demanaria el creient : Senyors , doneu-me un senyal. El necessito, i molt urgentment.

ESCRITS SOBRE POLÍTICA

DE PAÍS

Tenir dies vacacionals et permet el temps suficient com per fer repassada a aquells articles que a vegades et queden sense llegir en una jornada normal. La llàstima és que en aquests dies també existeix una baixa densitat dels mateixos ,però amb allò de l’excepció i la regla, ahir i avui hi ha prou teca com per llegir a fons i fer-ne les personals reflexions que un cregui convenient.

Estic totalment d’acord amb Joan A. Baron que ahir en el seu blog , comentava l’article de José López Burniol, publicat a “El País” , de títol “El problema español”. És un article de gran profunditat , en el que no s’està de punyetes , i refilant a tort i dret , crec que encerta si no a la diana , - fet quasi impossible -, sí s’hi acosta i molt.
Jo també us el recomano ( el podeu trobar al weeb del diari o a l’enllaç del blog de J.A. Baron).

Avui és hora de fer mirada al decàleg que Ciutadans pel canvi llença com a punt de partida per a una nova Carta Magna. Un decàleg que aposta sense embuts per una via federal que comporti el consolidar la plurinacionalit ( estricta i real) de l’estat. Un decàleg important que estic convençut portarà cua ja que en bona part descol·loca a nacionalistes indecisos , independentistes amb més somnis que realitats , i espanyolistes de’espardenya i barretina.

Un punt de partida molt interessant que pressuposo serà font de molts debats que caldrà seguir amb intensitat. Un ho farà , amb el convenciment previ de que aquest és el millor punt per avançar.
Un punt de partida que com la gent del mateix Cpc reconeix ,és un punt agosarat davant unes societats , tant la catalana com l’espanyola , poc dispostes a la via federal , però que espera recollir fermes adhesions “entre els fastiguejats del consens constitucionals però que no son partidaris de l’independentisme”.

I sí el que busquen és adhesions. Aquí ja han trobat la primera.

LOCAL

I mentre les reflexions de política general ho omplen tot , les que es fan al voltant de la política local son nul·les.

Dominador el facebook , aquesta mena de messenger per adults , esborronats la gran majoria de blogs , els temes de política local surten tan sols de trascantó davant fets puntuals , però sense aquella mirada diària que en certa manera produeix un efecte control, absolutament necessari per a la higiene política.
Així, dia a dia, succeixen petits fets , sense massa rebombori que bo seria analitzar i denunciar si s’escau. Un anàlisi que hauria d’estar en mans d’aquells que ara guarden silenci.

Potser per això, enyoro i molt, la vigència política de blogs com el de Joan Salicrú , Oriol Burgada i altra grapat de periodistes locals que ara semblen haver abandonat la seva funció analítica de la realitat política local.
Un abandó que ens ha deixat a molts orfes de notícies i veritats i que caldria reiniciar pel bé del periodisme , la ciutat i molt especialment els ciutadans.