25 M. REFLEXIONS D’UN SIMPLE VOTANT

Aquest matí feia el meu bon dia diari en el fb  tal i com és costum per a mi. Ho feia amb la imatge que encapçala aquest post. Son els guixos dels apòstols que Jorge Oteiza va realitzar per a la basílica de Aránzazu. Titulava la foto com “Electes” però estic segur que ningú ha observat la segona intenció de la mateixa i és que encara que es tracta dels apòstols, el nombre de membres és de 14, justament la xifra precisa per aconseguir la majoria absoluta en el consistori de Mataró. Afegia com explicació: Comença una nova etapa. Que les pèssimes perspectives que s'albiren a la meva ciutat no es confirmin. Poc després Manuel Mas mitjançant twitter, m’interrogava: “perquè pèssimes expectatives? Perquè tant negatiu?”. Hora és de contestar-ho.

Tots sabem els resultats electorals de les municipals de Mataró. No pot negar quasi ningú que ha estat una absoluta sorpresa , i dic quasi ningú ja que des del moment en que David Bote va ser anomenat candidat sempre que parlava amb ell es reafirmava en la seva absoluta convicció que guanyaria i que seria el nou alcalde. Tenia raó i per tant la meva felicitació per la seva constància i perseverança.

No sé si Bote serà un bon o mal alcalde. Bon jan i honest ho és, li manca deixar-se anar en el contacte directe ja que la seva timidesa el fa estar a la defensiva i per tant no empatitza amb el receptor, però tot es pot aprendre a la vida. La vida municipal li és aliena i malgrat els seus esforços desconeix del tot Mataró, ja que és, se sent i vol ser home de barri, espai en el que estableix el nucli de la ciutat i oblida el veritable cor de la mateixa, aquell en el que bateguen els mataronins de sempre ( no els MTV  , els de veritat) a qui no acaba d’entendre i defuig d’una manera tan descarada com errònia. Li agrada anar a sopar a la fira, pujar al parc forestal a la romeria rociera i anar de gresca a la feria de Abril, però li costa entendre Els Pastorets , el desvetllament bellugós o l’aplec de Sta Rita.

Però Bote no és el problema en ell mateix. El problema està en el genèric en el partidisme de trencadís absolut ,- sense Loctite que ho pugui enganxar-, d’un consistori fragmentat al màxim que fa que Mataró sigui la població de Catalunya amb més grups polítics representats en el consistori. I ho fa en el particular, amb una llista patètica que podria servir per regir alguna que altre “maria” però sense aparent prestància per poder manegar-se en els pilars fonamentals d’un Ajuntament que vol dirigir amb un inexistent programa sense línies mares i amb un reguitzell de promeses dignes en uns casos de carta als reis i en altres de somriure infantil, quan no de riota. Un programa fet per a ser oposició, com hom creia, i no pas un programa de govern.

Però el PSC ha guanyat amb 6 regidors i queda clar que si ja la incompatibilitat Mora-Baron va fer impossible la sociovergència i va portar a un cert atzucac a la ciutat, ara no pot tornar a succeir el mateix , i menys amb una xifra tan minsa de regidors. És obligada l’hora de pactar, però, amb qui?.

L’aritmètica i el normal si es vol pujar a la ciutat seria una tripartit amb CiU i ERC tal i com oferia Quim Fernández de bones a primeres. I més quan existeix una situació de primacia que faria que CiU acceptés qualsevol cosa so pena de desaparèixer del mapa i a bon segur ERC no li faria pas fàstics a la possibilitat de potenciar una visualització del seu bon fer molt malmès en la seva darrera experiència de govern per el desori que va ser Sergi Penèdes. Però és possible?. Tot és possible però crec que les bases del PSC no ho entendrien de cap de les maneres.

Bote i el PSC han recuperat el lloc capdavanter amb una campanya agressiva en el barris , amb una postura PSOE i espanyolista al màxim (no s’ha d’oblidar que com es pot observar en la seva xarxa social David Bote és simpatitzant de la Socitat Civil Catalana) i cercant de manera permanent un enfrontament barris-centre , situant als primers com els grans desfavorits de la política municipal fet que és una falsedat que es desmunta per si sola.

Una postura accentuada encara més amb l’aprofitament de líders veïnals per a les llistes a l’hora que es decapitava, - estil “juego de tronos”-, a tot aquell que feia olor a mataronisme ancestral o defensava el poder, com a pol i eix,del centre de la ciutat. El reduccionisme de centre igual a sobiranisme (mare de tots els mals) i per tant enemic en el fons i la forma , era la cirereta que provocava la fàcil eufòria del simpatitzant a qui la C del PSC li sobra del tot. Però, s’empassaran les bases que per  governar cal pactar amb els enemics , més enemics?. Jo penso que no.

(Per cert em costa molt entendre l’emocionada abraçada de Manuel Mas amb David Bote quan aquest amb una sola campanya electoral s’ha carregat tot l’esforç d’aquest únic Mataró de centre i barris units en un tot, que ell va generar mitjançant la vertebració urbanística i Baron va acabar d’unir amb la vertebració humanística)

Oblidats els partits més antagònics i no avaluables per a formar coal·lició de govern, sols resta la possibilitat dels nouvinguts “VoleMataró” i “Ciutadans” que ambdós d’una o altre manera ja han picat l’ullet , en una possibilitat que encara ofereix més reserves.

No fa falta entrar en gaire anàlisi. Qui li plagui la política haurà seguit els diferents debats electorals on s’ha evidenciat l’absència absoluta de qualsevol ideari de programa referenciat a la ciutat i alhora l’absolut desconeixement de Mataró , el seu entorn i els seus problemes. Un pacte amb qualsevol d’ells no significarien mai unes crosses per ajudar a anar endavant i si en canvi uns veritables pals a les rodes que els farien entrebancar-se contínuament. Això per no dir del nivell dels regidors que assolirien poder.

Tan sols per aquesta ingovernabilitat que damunt del paper sembla observar-se les perspectives de futur de la meva ciutat esdevenen, al meu entende, pèssimes. Però hi ha més.

Em preocupa que en una ciutat de 125.000 habitants el partit guanyador sols assoleixi 8420 vots que a més a més sols significa el 18.46% dels vots dels electors. Em preocupa que en siguin tan sols 3200 més que VoleMataró (5276) o 4000 que els desapareguts Ciutadans (4409), o que PxC assoleixi 2572 vots. Cosa que fa que en comú, aquests tres partits sense cap mena de programa de caire local, suportats tan sols per la seva matriu, assoleixin 12.257 vots que son ni més ni menys que un 45% més que l’opció guanyadora , assolint un 26.88 % del vots emesos.

Unes xifres enormement preocupants ja que per a mi significa que una quarta part dels votants no tenen sentit de ciutat, preferint optar per programes mares de caire generalista que mai podran incidir de manera directa en la millora de la ciutat i les condicions dels seus habitants. Un desarrelament que per a mi és un punt en el que cal reflexionar i molt i en el que caldria incidir de manera contsnat i intensa.

Per això les pèssimes expectatives. Que Manuel Mas , mentor de Bote i en certa manera ideòleg d’aquest nou projecte , està satisfet per que han guanyat i creu, ell que és polític i en sap un niu, no com jo que soc un mindundi polític i un simple votant, que vaig errat em sembla correcte. Però si és així  em faria un gran favor a mi, i crec que a molts, explicant-nos les causes i raons del seu optimisme. Per a mi , i en la meva ignorància , el que s’albira és una negror que no m’agrada per a la meva ciutat.

I sempre he cregut que per solucionar els problemes el primer que cal és visualitzar-los.

DE POLÍTICA GENERAL I LOCAL

Ahir, com milers de catalans vaig escoltar durant una estona l’Artur Mas. Era el peatge obligat tot esperant Crakovia. Per cert , vist que Montilla, Zapatero i Mas han anat abans de Crakovia , bé faran els seus analistes de fer les correccions d’audiència degudes , en virtut del partit que tocava comentar.

Si Montilla és tan ensopit que et fa badallar i té tan poca trempera que et porta a la conclusió que al seu darrera no arribaràs a enlloc, l’Artur Mas va tant de prepotent i de perdona vides que et crea un clima de desconfiança tal que penses que a una persona com ell és impossible atorgar-li confiança ja que té tota la pinta de que et foterà.
Montilla - Mas, quina baralla de més poc nivell per a Catalunya. Un nivell que no ens mereixen , ni de bon tros, ni l país ni els seus ciutadans. Sols fer una petita baixada de nivell i pensar en un enfrontament Castells – Duran Lleida i la cosa canvia ( cap a bé ) de totes maneres.

Un nivell però que sembla ser el que ens pertoca en justícia als nostres pecats. Ho explica molt be avui mateix en Josep Ramoneda en el seu article a “El país” , de títol “La medida de la ambición” i amb encapçalat separat tot dient “”CiU va com anell al dit a les classes mitja i alta catalanes. Garantitza l’autocomplaença sense risc”. D’aquest article destaquem:

Es la distancia entre la autocomplacencia y la ambición, la persecución de objetivos ambiciosos o la obsesión por el adversario que conduce a la automutilación en nombre del sentido común y de la prudencia.

Peregrina idea de la prudencia. La prudencia, virtud política por excelencia, no es en absoluto una idea conservadora. La prudencia como virtud no consiste en frenar, sino en optimizar. No se trata de eludir riesgos, sino de encontrar el camino justo entre la propia potencia y los objetivos que alcanzar para poder avanzar. El líder prudente no es aquel que abandona la lucha a la primera dificultad, es el que sabe tomarle el pulso a la situación y maximizar las posibilidades de los suyos.

Garantiza la autocomplacencia sin riesgo. "Som els millors". Y aquí nos quedamos. ¿Es la independencia objetivo estratégico de CiU? No está en la agenda. No se dan las condiciones objetivas, como se decía en marxismo vulgar. ¿Qué hacer si el Constitucional se carga el Estatuto? Primero, ruido, los gritos de ritual, después, una consulta sobre infraestructuras y otra sobre financiación autonómica. Pujol incluso se contenta con menos: "fer feina país endins". Otra cosa sólo puede inducir a frustración, dicen los dirigentes del nacionalismo conservador. Es compleja la economía de la frustración. Puede ser frustrante no alcanzar un objetivo definido en un exceso de ambición. Pero también es frustrante ni siquiera intentarlo.

La política, en buena parte, es economía política de la frustración. Y administrar las frustraciones de la ciudadanía es una de las artes del poder. Roturar el suelo: marcar los límites y poner un cartel: peligro, más allá de estas líneas está la frustración. La política como arte de encauzar al personal, sin riesgo para el estatu quo. La política es un difícil equilibrio entre capacidad e intereses. En este equilibrio el tiempo catalán que corresponde al momento presente es la ambición limitada del ejemplo del inicio. Y en esta tarea sólo la sociovergencia podría superar en eficacia a un gobierno de CiU, por algo es el sueño del dinero catalán.

Mantener viva la llama de la creencia de que un día el destino de este país puede cambiar, pero garantizando, a base de que este día quede fuera de cualquier hipótesis de calendario, que nada esencial cambie. El principio es el mercado. Y el criterio de relación con España es principalmente este: cultivar el mercado. No en vano, Pujol aparte, los dos principales políticos de CiU, han sido Miquel Roca y Josep Antoni Duran Lleida. Apenas han tenido cargos políticos. Pero han ejercido y ejercen el cargo principal: conseguidores en Madrid. Para una burguesía con limitada ambición nacional es el papel más importante. Con él, CiU ha sabido hacerse fuerte. El PSC -otro ejemplo de falta de ambición- le ha regalado tan privilegiada posición al renunciar al grupo parlamentario propio. De nada ha servido al PSC tener ministros en Madrid. Con mucho menos poder formal, CiU se ha hecho imprescindible para la burguesía catalana en la relación con Madrid. Es la justa medida de la ambición de las élites catalanas.

Fets d’una campanya electoral que ha començat ja amb tota intensitat. Una campanya en positiu , segons Jaume Collboni, director de la mateixa, i del que molt bé parla l’Alícia Romero. Confiaré dons en la seva intel•ligència. Una campanya amb noves cares, però amb els de sempre dirigint-ho tot i principalment amb l’anul•lació total de la cara catalanista del PSC.

Una campanya iniciada amb una llarga parrafada de Montilla en tots els diaris,amb un sense fi d’obvietats que podria firmar qualsevol altra candidat. Això sí, hem quedat bocabadats quan es defineix com de centre esquerra i federalista. I jo, i tants , sense haver-ho notat mai.

Una campanya amb equip per a la realització del programa electoral amb la presència de Xavier Amor , el que ha provocat un orgasme col•lectiu en el grup de palmeros del PSOE local que el té com a ídol, referència i enxufador d’un dels seus membres més destacats ( per evitar confusions en desinformats , es tracta de Javier Naya).

Amor és del més destacat de l’espanyolisme de la comarca , fidel seguidor del que diríem “filosofia electoral del baix Llobregat” i instigador i punt de recolzament important del grup més espanyolista del PSOE local que intenta prendre postures per situar al seu cap ( l’ínclit Xesco Gomar ) com a contrapartida de Consol Prados en la lluita com a nº 2 del PSC en les properes eleccions , i per tant alcalde in pectore. Una maniobra més que bruta del que en caldrà parlar clarament ben aviat, per que hom sàpiga per on venen les navalles de la traïdoria en el convuls món del socialisme local.

Una campanya , la que va dur a la majoria a Xavier Amor, ben explicitada en la propera escola de formació de les JSC del Maresme d’aquest cap de setmana.
Una escola que com és habitual en el camp socialista, pren el nom d’algú a qui es pugui considerar exemple a seguir. Potser per això enguany han agafat el nom de Carlos Fernández. Sí, han llegit bé, Carlos Fernández. Un bon exemple sens dubte ja que és el de la demostració que sense cap mena de qualitat però amb un servilisme i una fidelitat a prova de foc, i exercint de palmero per arreu, es pot aconseguir un lloc de responsabilitat en una ciutat de més de cent mil habitants. I això no és producte de cap al•lucinació per elements poc naturals.
(Per cert m'ha arribat la notícia que no he pogut confirmar , que el nom de la propera escola de formació portarà el nom de Belén Esteban).

Un Carlos Fernández al que suposo , com a regidor de participació ciutadana , com un dels elements que han escollit les entitats que ocuparan els espais que s’han creat al voltant del nou pavelló del carrer Euskadi. Les entitats han estat: Asociación Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Ntra Sra del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz.

Deixo qualsevol reflexió per a cadascun dels lectors però de seguir així potser caldrà fer una demanda d’actuació municipal amb discriminació positiva envers la cultura catalana.

CASES DE PUTES

Tots els que com un mateix treballem fora de Mataró, estic segur que sense excepció de cap mena, hem rebut en aquests dies ,un comentari, una broma , una conyeta , al voltant de la notícia que definitivament a col·locat a la nostra ciutat , Mataró, en el mapa, com ho és el fet de la notícia esbombada per arreu de la intenció d’instal·lar a la nostra ciutat les més grans cases de putes de l’estat i ves a saber si de tot Europa.
I repeteixo “cases de putes” dons potser comença a ser hora de fer joc curt i ras i dir a les coses pels seus noms i no entrar en les benestants expressions de “ bordells” o “puticlubs” , com no juguem amb expressions semblants a aquelles de “izas , rabizas i colipoterras , de la sempre admirada literatura de Camilo José Cela.

El cert és que ja m’he perdut en l’estat real i actual de la qüestió. No sé si l’Ajuntament no hi pot fer res , si la culpa és de la Generalitat , si l’Artur Mas va signar un decret que per cert ningú no ha esmenat , o sí la culpa és del mític palanganer. Ara mateix acabo de llegir una suspensió de llicències que si és possible no entenc com arriba tan tard, i al mateix temps veig un cartell del sempre aprofitat i gens constructiu Joan Mora , - el pitjor de tots els caps que ha tingut CiU en les nostres contrades -, portant aigua al seu molí i convidant a una conferència al voltant del tema perla setmana vinent.

Poc tinc a dir després de tot el que s’ha dit , en activa i per passiva , per gent propera i llunyana. Però si tinc clar que aquest és un tema que depassa els àmbits locals de la demarcació a on els “comerciants” del sexe decideixen que un establiment d’aquest tipus serà més rendible ( llei del lliure comerç) i hauria d’obligar a una mirada més general, que per altra part ningú està disposat a fer.

És clar que tot el debat està en el context d’aquesta doble moral al voltant de la prostitució que no deixa de ser com el contenidor de brossa que tots el volem tenir a prop, però lluny del nostre portal. A Mataró hi ha prostitució, tots ho sabem. Ni ha de carretera, evident , i d’altra més amagada com ho indiquen els anuncis dels diaris ( per cert , felicitats a Capgròs i al Tot per no haver caigut en la temptació publicitària ni en aquests moments tan difícils). Precisament un dirigent veïnal , proper a les files socialistes té una casa d’aquestes a dues portes de la seva , i no fa pas molt em comentava la cara de sorpresa d’alguns quan els trobava a hores d’aquelles anomenades “intempestives” .passejant per verals en els que difícil era justificar-se.

Però fora d’aquest debat de fons bé caldria deturar-se en el proper i és en la realitat de l’actuació municipal i , encara que ens pesi dir-ho, aquesta ha estat tardana i molt deficient. Un tema d’aquest és un tema de Govern , però essencialment és un tema de ciutat , ja que és obvi el refús generalitzat que provoca.

Baron i Romero han fet la viu viu , pensant que potser tot escamparia i ara els hi ha explotat la patata calenta i n’han sortit del tot esquitxats. I és així ja que el ciutadà de a peu ,com un mateix , es pregunta com és que ara és possible una suspensió de llicències , quan tan sols fa quatre dies no hi havia res a fer , i en fa dos tot era qüestió de posar pals i entrebancs a les rodes per que no s’acomplissin els ternes de la llicència.

L’Ajuntament ha actuat a destemps i malament , donant imatge d’improvisació, i del que és pitjor , imatge de manca de lideratge. Ja sé que a toro passat , fàcil és dir com s’hauria d’haver actuat , i defensar una actuació global, conjunta de govern i oposició, que hauria donat uns fruits d’autoestima al ciutadà , fos el que fos el resultat final.
Ara ,en canvi, el ciutadà no se sent dirigit per un grup capaç de lluitar , quasi contra l’impossible, i sí en canvi percep un grup que diu sí i acota el cap, i que a corre cuita intenta trobar una sortida "decent" ,que a bon segur serà discutible, i mal menor.

Sortosament però sembla que per una vegada tots anirem a una , - amb dimissions al marge -, i potser Mataró serà el catalitzador que iniciarà l’obligat debat general , que hauria de reglamentar aquest tan pelut i calent tema.

De moment però celebrar les oportunes i impecables manifestacions d’Ana Barrera , regidora de Dona del nostre Ajuntament. Que no ha dit ni mú?. Dons per això , així no l’ha cagada.

MARAGALLADES?

Soc “maragallià”. Crec que és demostració d’intel·ligència front de la burocràcia dels partits. Però en aquest cas , encara més.

Maragall ha dit en veu alta allò que pensem la gran majoria dels catalans , i molt especialment dels catalans que tenim en el PSC el nostre referent del catalanisme polític. Una veritat que fa por a tots aquells que no tenen a Catalunya com a punt de mira de la seva acció de Govern. Una veritat front de la qual sols queda l’excusa de la no conveniència política , parella al "ara no toca” del president Pujol,. Una reflexió que no es vol , ni pot , examinar quan es pretén més el poder que no pas el país, quan manar és més important que governar , i quan es segueix veient al poble com súbdits inútils que han de ser dirigits i no com a ciutadans corresponsables en la direcció del país.

Maragallades?. Així una cada dia. Potser d’aquesta manera quedaria clar el farts que estem els catalans de a peu i que pensem en socialista de gent com Zaragoza , Iceta , Corbacho, Chacón , als que el sentiment de ser i pertànyer a un país , els hi cau força lluny , al menys tant lluny com de l’Ebre enllà.

Felicitats Ernest. I a seguir. O és que la llei d’Educació , amb les seves mancances, no serà a bon segur la millor herència que aquest tripartit deixarà al nostre país en aquesta legislatura?.
O no és veritat que ja estem tots farts de la manca de sentiment de Govern d’una Esquerra desnortada que no sap on va , i una Iniciativa testimonial més preocupada per un ecologisme kumbaià que no pas per a regenerar al país en aquest camp?.

Seguir pensant en el tripartit, en la Generalitat i aquí mateix , és demostració de que importa més el poder que no pas el Govern.

Per tot això i per molt més. Maragallades? Sí, Gràcies.

INDECÈNCIA

És aquest un concepte que darrerament sembla que sura en l’ambient d’una manera tranquil·la i habitual. Que si el cas Gürtel, que si Millet , que si la Fundació Trias Fargas , que si el finançament dels partits , que si aquest o aquell de més enllà. Un ferum que sembla ens ha adormit i deixat sense aquella resposta contundent que caldria i mereixeria. En els darrers dies però han aparegut dos notícies en els diaris que m’han deixat fred pel nivell indecent que assolien.

Per un costat he quedat garratibat , bocabadat i esmaperdut davant de la notícia de que a partir del proper 9 de Novembre , en José Mª Aznar serà catedràtic de la UCAM ( Universitat Católica San Antonio. Murcia ) , una universitat depenent del moviment neocatecumenal, organització ultra- catòlica de postures extraordinàriament reaccionaries.

Si la notícia no fos esparverant de per se , el títol del seu magisteri ( “ ètica , política i humanitats “) ens acaba de deixar tocats del tot. Com és possible tan desgavell?. Indecència pura.

Sentiment parell que he sentit en veure en aquests dies en els diaris barcelonins la publicitat a doble plana de la suite d’un hotel que per cert es troba en un lloc tan poc glamurós com Lloret de Mar.
La publicitat corresponia a una suite singular de 380 m2 , equipada amb el luxe asiàtic més accentuat , que oferia una estada plena de requisits d’allò més excitants per al cos i l’aparença. Una oferta per tan sols 17.500 euros de res per un cap de setmana, això sí, IVA inclòs.

Un anunci que a molts segur molts consideraran inadmissible en els temps de crisi en que estem immersos , però que un , seguint el que deia Marias , considera indecents sempre pel que significa d’ostentació, i no tan sols inadequats com correspondria si tan sols miréssim en relació al moment.

Un anunci indecent al màxim ja que estava clar no anava destinat a aquells que ja saben el que és riquesa i si a aquells amb ganes d’epâter , que sabedors de que anar al Bulli o de vacances a la Polinesia o tenir un cotxe elèctric i ecològic , ja no sorprèn a ningú , pot pensar que gastar en un cap de setmana tal esgarrifosa quantitat de diners és signe de poder i ostentació.

Indecents !!

DECÈNCIA

La que surava en l’ambient dels dos estudis d’artistes que vaig visitar aquest cap de setmana i per raons ben diverses.
En primer lloc vaig acostar-me al taller de Mariano Cabellos , allà al seu barri del Palau. L’artista havia cregut convenient obsequiar-me amb el treball que va presentar a l’exposició “Mirades” al Capgrròs . Una obra ben atractiva que reprodueixo , alhora que també ho faig amb l’explicació personal de la mateixa.

“La destrucció de l’entorn natural de Mataró en els darrers anys ha estat molt evident. Tota una tragèdia per a un artista identificat amb el paisatge que planta el seu cavallet en plena natura per a recrear-la, com és el meu cas. A principis dels 90 vaig pintar les últimes vinyes de la carretera de Mata, i també les últimes pereres en flor de Les Cinc Sènies, abans que una motoserra els mutilés. Els obrers ja no van a treballar a les fàbriques del Verdet, al carrer Mata, perquè les màquines van destruir-ne gran part. Hi va quedar un gran solar buit. Per una vegada, l’especulació immobiliària ens ha donat un respir i mentre no s’hi construeix, al solar del Verdet hi podem gaudir de la panoràmica d’un Mataró de cases baixes presidida per la monumental estampa de Santa Maria, en una visió propera a la que es tindria de la nostra ciutat a principis del segle XX. Aquesta vista gairebé rural és la que he escollit per crear l’obra per a l’exposició dels 25 anys de Capgròs. Tot i que la temàtica reclamava una tela molt més gran, em vaig adaptar a la mida exigida i he pintat un oli molt proper a les proporcions dels dibuixos preparatoris que vaig fer del lloc escollit. Fins que el ciment no torni a guanyar la batalla, aquesta és una bona ocasió per contemplar el Mataró que alguns vam conèixer fa anys".

En Mariano Cabellos encara que és d’Atienza fa quaranta anys que viu a Mataró i té el cor dividit.
Per un cantó les seves arrels a les que ha dedicat un llibre històric que acaba de publicar amb tot èxit i que parla del poble i habitants. Un llibre que no ha fet de qualsevol manera , així com que el seu poble tampoc n’és un de qualsevol.

No ho és ja que amb tan sols quatre-cents habitants disposa de set esglésies monumentals , un castell ,un bon grapat de cases antigues i també disposa de tres museus d’art religiós i ara s’està iniciant un museu etnogràfic.

Un poble de la província de Guadalajara que val la pena visitar en un entorn de pobles de gran riquesa històrica com ho son Alcolea , Sigüenza , Ayllón , Riaza...

Per l’altra cantó segueix entossudit en ser pintor paisatgista i fer-ho en una curiosa combinació de plasmar els verals propers de clara lluminositat mediterrània , però fer-ho amb la lluminositat brillant del camp castellà. Una mirada sempre amb el toc d’un impressionisme d’arrel que donen peculiaritat a un treball que ha merescut sempre una atenció peculiar.

Però com ell deia , quaranta anys pintant a la meva ciutat i en realitat quasi ningú sap que existeixo i quins son els meus neguits i les meves realitats plàstiques.
Però malgrat tot , jo seguiré pintant , em deia convençut mentre s’extasiva amb un petit i curiós oli d’en Jaume Arenas i orgullós m’ensenyava una paleta del que va ser el seu mestre , en Jordi Arenas , que li va regalar.

Un nom i una obra , la de Mariano Cabellos, que caldria tenir més en compte.

L’altra visita va ser al taller d’en Josep Serra a Argentona on va fer presentació en el seu taller, dels seus darrers treballs a un grup reduït de persones interessades en el seu fer.

Un acte en el que m’havia atorgat el paper d’introductor i que vàrem convertir en un diàleg entre crític i artista que penso va ser plaent i profitós per situar-lo en la seva trajectòria i per explicitar de manera ben clara les raons del seu fer i els seus resultats.

En Josep Serra és tan bon artista com persona i segueix lluitant per que el seu expressionisme intens que a voltes voreja la potència de la seva vessant americana , com queda clar en el treball que va presentar a El Casament ( foto) , s’està movent ara en un retorn cap un gestualisme de pinzellada densa i amb una cromàtica serena i contrastada . Un camí que acaba d’encetar i que estic convençut serà reeixit en un camí que de moment té com objectiu una exposició d’aquí un parell de temporades a la sala de l’Ateneu Caixa Laietana , en motiu dels seus trenta anys d’activitat expositiva.

MAGNIFICÈNCIA

La de Pasqual Maragall, cada vegada més ídol per a mi , que cada cop que parla mostra l’abismal diferència de governar amb seny però sempre tocat per un punt de genialitat ( “ maragallades “ ) que no fer amb la institucionalització de la burocràcia funcionarial , que cada vegada domina més en el fer de Montilla.

Una magnificència que queda palesa en el reportatge- entrevista que ofereix “El País semanal” de la mà de Juan José Millás , a l’entorn del seu conjunt de “Vidas al límite”. Un seguit de reflexions al voltant de tot amb alguna que altra reflexió ben personal com la que diu: “ Si ets –ex , ets adorable ja que no tens poder”.
Una entrevista que us aconsello amb fervor i en la que hi ha un detall peculiar. En mig d’ella hi ha aquest paràgraf:

Un poco más abajo se detuvo junto a nosotros un automóvil conducido por una señora que bajó la ventanilla y gritó:
-¡Presidente!, ¿cómo se encuentra?
-Muy bien -dijo Maragall-, vengo del hospital, de darme un masaje.
-Pues yo acabo de dejar allí a mi marido -dijo la señora.
-¿Podemos subir? -preguntó Maragall.
-Cómo no -dijo la señora.
De modo que subimos al coche. Maragall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijimos hacia dónde nos dirigíamos y la señora dijo hasta dónde nos podía acercar. Como nos pareciera bien a todos, se puso en marcha, y durante el trayecto averiguamos que se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o tres días a la semana traía a su marido al hospital para un tratamiento ambulatorio. Era simpatiquísima y muy habladora. Maragall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz.

Jo sols conec una Lolet a Mataró, i és d’aquestes característiques.
Que voleu que us digui però jo aposto per Lolet Comas.

Hauré encertat?.