EL CARTELL

El treball de Marc Prat que ha de servir com imatge de la propera Festa Major de Mataró, ja ha estat desvetllat. Comença dons la pluja d’opinions que no costa molt endevinar serà en aquesta ocasió amplament positiva per el treball presentat.

Marc Prat , encertadament , ha volgut ser fidel a la seva realitat pictòrica. Per això ha establert el seu treball en una base figurativa i s’ha mogut en aquesta zona cromàtica de negres i grisos que li serveix per recolzar el seu treball fonamentat en la base realista del dibuix a carbó al que sap donar aquest toc personal , clara herència genètic – artístic, de la seva mare Rosa Codina-Esteve.

Fidelitat a la que ha sumat una d’interior plena de records personals que ha fet convertir en protagonista aquesta gegantina ( i mai tan ben dit ) mà de Robafaves que omple , superant quasi l’espai físic , el treball de l’artista.

El resultat ofereix una imatge alhora dolça i contundent , d’un bon atractiu visual , amb el tradicional punt feble en tot artista com és la qüestió gràfica de l’apartat escrit, que malgrat el bon encert del toc vermell, debilita el conjunt del presentat.

Un conjunt plaent per a una gran majoria ja que aplega en certa manera modernisme i tradicionalitat, art i disseny, tot amb l’afegitó d’una iconografia local que per a molts és indispensable com element identificatiu de la Festa.

Però evidentment el cartell ofereix una segona lectura que respon a la pròpia idiosincràsia del mateix. El cartell de Les Santes és un cartell atipic , és l’anti cartell per naturalesa. La seva extensió limitada al terme local el converteix en el cartell que es diferència de tots els altres , ja que anuncia una cosa que hom coneix , i ho fa justament a qui ja ho coneix.

En aquest concepte fa que el puny de Robafaves perdi la seva agressivitat , convertit en niu de xumets que volen al més enllà. Sense aquesta referència personal i localista, el cartell i el seu cromatisme adquireix una agressivitat i virulència difícilment assimilable al concepte de festa que li cal preconitzar.

Un cartell dons que respon exactament al que pretén, I quan és així no hi ha res més a dir. Un cartell , que si no s’espatlla en el pas de la translació gràfica , i a poca mà que tingui el grafista encomanat de la resta de treball, pot esdevenir amb facilitat com un d’aquells cartells que queden en la memòria del mataronins.

Un cartell que a bon segur col·locarà el nom de Marc Prat entre els artistes importants de Mataró.


Aquest és el comentari d’en PIC, fet en la premura de professional, que demà estarà ja penjat al capgros.com. Com podeu observar a n’en Pic , el crític d’art , no li sembla malament el cartell, però ell sap que conviu amb un alter ego que n’és en Pere Pascual que sempre diu, i no pas d’ahir i sí de fa molts anys , que qualsevol cartell de Les Santes amb elements d’iconografia local baixa dos punts en la seva apreciació( com és el cas).
És allò ,de que és millor?, si una llagosta o un bon “chuletón”. Qüestió de gustos particulars. Però si fugim d’aquests en Marc Prat passa l’examen amb escreix.

IGOR MITORAJ




Vaig a buscar el transport públic per tornar a casa i no m’estic de passar per la Rambla de Catalunya a veure les escultures de Mitoraj.
Em van sorprendre ja fa uns anys quan exposant a la galeria Joan Gaspar ( no confondre amb l’ex president del Barça) , en va deixar tres o quatre en la zona peatonal d’Enric Granados. Eren absolutament colpidores.

Ara l’experiència de La Caixa al bell mig de Barcelona , seguint el que ja ha succeït en altres ciutats de l’estat, és d’anàlisi sociològic. Passeiges i tot és un munt de cameres, de telèfons fent fotografies, de la gent acostant-se, tocant, penetrant en una paraula en aquesta manera especial d’entendre l’art com és el que practica Mitoraj que ens retorna al temps de l’ofici oferint-nos però una visió mítica, surreal, amb interrogants evidents, però alhora magnificant l’art pur que de nou esdevé aclaparador davant un individu petit que se sent depassat per les figures, per les imatges, per els significats.

Una mostra d’art al carrer que cal visitar de manera obligada ( si és amb camera millor) i que ens permet un comentari que va més enllà del traspunt irònic, per iniciar una aposta que be valdria la pena.

Baron aposta per una escultura en cada nova urbanització. Ell parla d’art local, però crec que cal anar més enllà. I una escultura de Mitoraj?.
No és una boutade. El seu preu està entre 130 i 500.000 euros. (Sevilla n'ha comprat dues).Vist el preu a que l’Ajuntament paga l’acer corten ( cas Memòria Històrica, Campeny, camí del Nord.... ) be podria fer-ne un pensament.

I si no s’arriba, pensar amb entitats com la Caixa Laietana o d’altres.

Un Mitoraj si que podria ser tenir un veritable “cap gros” a casa. I malgrat la ironia, no seria tan mala aposta. O si no facin imaginació i facin mirada a la muralla amb l'escultura dominant l'espai...
A que no queda malament.

FUNDACIÓ VILA CASAS

Avui apareix per arreu la noticia del trasllat de la Fundació Vila Casas a un nou espai a l’antiga fàbrica de Can Framis.

La Vila Casas ha estat d’ençà el seu inici una magnífica fundació fonamentada en el concepte eclèctic de l’art del seu mecenes i fundador , aplegant un conjunt magnífic d’obres de tot tipus que responen al seu gust personal que va més enllà de la simplicitat en una agosarada aposta per els més diversos camins de l’art del nostre país.

En la seva col·lecció tres noms mataronins Josep M.Codina ( a qui va dedicar ample atenció fa un parell de temporades) , Llucià Gonzalez i Ita Puig, amb l’aproximació de la mataronina resident a Brussel·les Alícia Framis i la premianenca Dolors Curell ( professora de plàstica del GEM) i protagonista de les mostres gràfiques que complerten aquest post.


Per cert, Vila Casas ha regalat tota la seva col·lecció de vídeos a la Fundació Suñol ( l'altra gran aventura d'aquesta primavera) tot remarcant el seu absolut desinterés per aquest medi.
Potser per alguns , una segona lectura és ben obligada.