Obro la finestra i passa un airet que s’agraeix. Brisa suau que no arriba a aquell to de frescor d’ahir que ens va fer posar la jaqueta mentre la fèiem petar amb els amics que ja fa uns quants anys ens reunim per sopar i passar-ho bé a casa l’Abel.
Nit relaxada amb petards per els cada vegada menys petits i conversa àgil amb els grans. Riures amb en Tata tot explicant-nos les veritats del Polònia i conya marinera amb l’Oriol , que fa tan sols quatre dies que ocupa el quart graó de l’escalafó de la Conselleria d’Agricultura i demés. Conya trufada amb veritats al voltant dels polítics d’alt grau. L’Oriol és molt bo i ho farà molt bé. Ja li dic que vagi molt a l’aguait, no fos cas que el facin Conseller i ja ens veus en el sopar de Cap d’any que de fa ja un munt d’anys compartim a casa , amb l’escorta a la porta.

Avui tranquil·litat i un record trufat de desig de felicitat per els Joans i Joanes , encapçalats per aquells més familiars a qui ja he felicitat i amb dedicatòria especial per Joan Antoni Baron i Joana Torres , lectors d’aquest blog i penso que bons amics.
Felicitats a ells i a tots, amb el desig de que el foc de Sant Joan hagi cremat tantes coses que tenim en les nostres golfes personals.

COL·LECCIÓ PARTICULAR ( II )

Lectura política

La mostra de la donació de Xavier Ubach ha estat el primer acte cultural públic del nou Ajuntament i per tant la primera intervenció pública de Sergi Penedès com a regidor de Cultura. No cal ni que dir que s’esperaven les seves paraules i hem de confessar que van ser amplament decebedores.

Molt nerviós, com peix fora de l’aigua, varen ser trenta segons tan sols per quatre frases de manual. No va aprofitar l’avinentesa per explicitar , encara que fos de cara a la galeria , el seu desig de potenciar la cultura i l’art, etc, etc.
Sol, i sense ningú del seu partit que li fes de guia per presentar-li al nombrós grup d’artistes i gent de l’art present a la sala, es va refugiar en Alícia Romero per intentar passar desapercebut. Així dons una gran ocasió perduda per fer un primer , i sempre important , pas d’apropament.

És clar que això no vol dir res. Jaume Graupera ens va deixar bocabadats en el seu primer discurs inaugural , que va ser per l’exposició de Manuel Prieto i la poètica de Joan de la Creu, i el resultat final ha estat el que tots coneixem, així que val més pensar que en aquesta ocasió tot anirà de menys a més.

Però hi ha una altra lectura política molt més crítica.
D’entre la poca concreció de l’apartat cultural en el pacte de Govern , quedava clar el desig d’una millor publicitació dels actes a realitzar. De moment, zero absolut.

I no ho dic no pel fet esdevingut costum de que al crític, mani qui mani, ni aigua. Evidentment ni vaig ser convidat ni ningú em va fer a mans el catàleg ( segueix el costum de que m’arriben catàlegs d’arreu però em manquen tots els que edita l’Ajuntament, fet que m’agradaria solucionar de manera definitiva ). Ho dic ja que els cartells d’aquesta exposició destaquen per la seva absència. Mentre que apareixen per arreu cartells d’actes que ni tan sols es fan a Mataró, els d’aquesta exposició estan amagats i en compte gotes. Mal comencem.

I pitjor ho fem si parlem del catàleg. Vist que l’Ajuntament no tenia el detall d’oferir-me el mateix, gentilment ho va fer en Xavier Ubach, amb sensible i sentida dedicatòria. Un bon catàleg sens dubte. Això a primera volada , però si prestem atenció el resultat és desastrós. Tan sols en l’apartat fotogràfic on apareix nom de l’autor i dades de l’obra , hi ha 17 errades.

Si oblidem l’error de concepte d’usar l’esperit museístic amb nom i dos cognoms, i no l’expositiu en que predomina el nom artístic , podem trobar-nos amb atribucions indegudes ( Marcel Roca Sans quan és de Joan Carles Roca Sans), noms erronis ( Manuel Villarrupla per Jaume Vilarrupla) , errors ortogràfics que fan variar el nom ( Montserrat per Monserrat , Subirachs per Subirats), desconeixement de la veritat més propera ( Cusachs sempre signa Manuel i no Manel) i així fins a disset.
Un veritable desastre del que exigim oportuna rectificació, El gest de Xavier Ubach no mereixia un catàleg tan farcit d’errades absolutament solucionables si entre els responsables ( Museu de Mataró i PMC ) existís alguna persona amb el més mínim coneixement de la realitat artística de casa nostra.

Però lamentablement no passarà res. Carlos Marfà , que per cert ni tan sols era a l’acte inaugural, seguirà cobrant per no fer res. La resta de gent del Museu a bon segur es quedarà sorpresa i mirarà cap a l’altra costat i els del PMC riurant tot dient, això no passa amb els de Can Xalant.

Només ha començat i Sergi Penedès té la primera patata calenta sobre la taula.
Per ell i per a tots, esperem que comenci tot depurant responsabilitats. No fer-ho seria marcar una línia de continuïtat en la negligència que res de bo aportaria a l’art i a la cultura mataronina.