NOU CAMP NOU. LA BANALITAT DE LO SAGRAT

Avui, dia de la Mercè , és per mi un dia diferent, com ho és per els molts no barcelonins que treballem a la capital. Aquesta festa, quan els demés treballen, confegeix un aire especial a la jornada.
Malgrat ser festa avui tenia guàrdia matinera el que ha fet que en tornar aprofités per dinar a Can Laru , ja que de tant en tant s’agraeix un d’aquells plats consistents de vedella amb bolets o semblant, que generalment no trobes en els àpats de casa. En entrar, segueix dominant la gegantina fotografia del Camp Nou poc després de la seva inauguració. És una foto que fa patxoca i m’he preguntat , podré pensar el mateix del treball de Foster?.

En primer lloc no deixa de merèixer una reflexió aquest protagonisme desmesurat dels arquitectes estrella. Pocs recordaran el nom de l’arquitecte del Camp Nou ( Mitjans ) , un arquitecte que amb el seu treball va revolucionar el concepte dels estadis esportius , amb un concepte àgil , modern i en certa manera racional. El Camp Nou es va convertir ràpidament en un exemple , a més de difícil imitació, i segueix essent un referent que ha passat a la història de l’arquitectura esportiva.

El treball de Foster ha estat presentat com un treball essencialment mediàtic. Ens han ensenyat la pell, l’embolcall, però quasi res ens ha dit de dintre. M’ha recordat el que habitualment fa l’Ajuntament mataroní, que és fer edificis sense tenir clar que hi haurà dintre i/o quines son les condicions precises per a la seva utilitat ( ex. Nau Gaudí, Casa Arenas ...).

Aquí al menys sabem que hi haurà un camp de futbol , però en que hi sortiran guanyant els espectadors , en que hi guanyarà la pràctica esportiva?. No fa pas tant que en una de les darreres remodelacions , en ensotar el terreny de joc succeí que la visera de tribuna feia que una part no tingués cap estona de sol i la gespa es malmetia. Succeirà una cosa semblant?.

Però per el que es veu la qüestió és vendre imatge i modernitat. Foster ha apostat per un pastitxe en el que difícilment es reconeix a ell mateix. Sembla com si el seu afany fos épater les bourgeois i a fe que ho ha aconseguit.

El concepte global banalitza al trencadís gaudinià, descontextualitzant-lo i establint una mena d’enganxina gegant que converteix a l’edifici en un element amb clara facilitat per ser considerat kitsch. La coberta multicolor que a més permet la seva il·luminació ens porta sense cap mena d’esforç a una clara influença de Nouvel i la Torre Agbar.

Tot acabant fent una mirada general, és evident el seu paral·lelisme formal amb l’Allianz Arena de Münich, amb una clara diferència a favor d’aquest ja que la gràcil estructura metàl·lica que l’envolta provoca una sensació de lleugeresa i agilitat , característiques que es corresponen a l’esport que en ell es realitza , mentre que el concepte global de Foster ens dona una sensació contraria de pes , d’element poc dinàmic que no s’ajusta al sentit d’un estadi.

Sigui com sigui , de moment sols podem parlar d’una maqueta. Temps tindrem de veure’l créixer i poder gaudir , o no, del resultat final. De moment cal remarcar que no ha provocat grans elogis. Tampoc moltes crítiques , ja que la por en parlar dels tòtems de qualsevol especialitat imposa el seu respecte , però el comentari general es mou més en el camp de la ironia que no pas en el de l’aplaudiment.

Justament , tot tornant del treball, una ràdio catalana en parlava amb to distés. La definició final del projecte ha estat contundent : Sembla un gegantí Dunkey Doonut ben recobert de Lacasitos.

I tots sabem que l’enginy del poble no té límits i quasi sempre encerta. Quasi tant com els bons escritors. Al voltant de tot això llegia , crec que amb signatura de Sergi Pàmies, que els estadis eren com les noves catedrals dels segle XXI. Que cal anar fent de tant en tant alguna posta a punt , però que el caràcters essencials millor no tocar-los.

I si s'escau potser seria qüestió de fer-ne una de nova.