NOU CAMP NOU. LA BANALITAT DE LO SAGRAT
Avui, dia de la Mercè , és per mi un dia diferent, com ho és per els molts no barcelonins que treballem a la capital. Aquesta festa, quan els demés treballen, confegeix un aire especial a la jornada.
Malgrat ser festa avui tenia guàrdia matinera el que ha fet que en tornar aprofités per dinar a Can Laru , ja que de tant en tant s’agraeix un d’aquells plats consistents de vedella amb bolets o semblant, que generalment no trobes en els àpats de casa. En entrar, segueix dominant la gegantina fotografia del Camp Nou poc després de la seva inauguració. És una foto que fa patxoca i m’he preguntat , podré pensar el mateix del treball de Foster?.
Avui, dia de la Mercè , és per mi un dia diferent, com ho és per els molts no barcelonins que treballem a la capital. Aquesta festa, quan els demés treballen, confegeix un aire especial a la jornada.
Malgrat ser festa avui tenia guàrdia matinera el que ha fet que en tornar aprofités per dinar a Can Laru , ja que de tant en tant s’agraeix un d’aquells plats consistents de vedella amb bolets o semblant, que generalment no trobes en els àpats de casa. En entrar, segueix dominant la gegantina fotografia del Camp Nou poc després de la seva inauguració. És una foto que fa patxoca i m’he preguntat , podré pensar el mateix del treball de Foster?.
En primer lloc no deixa de merèixer una reflexió aquest protagonisme desmesurat dels arquitectes estrella. Pocs recordaran el nom de l’arquitecte del Camp Nou ( Mitjans ) , un arquitecte que amb el seu treball va revolucionar el concepte dels estadis esportius , amb un concepte àgil , modern i en certa manera racional. El Camp Nou es va convertir ràpidament en un exemple , a més de difícil imitació, i segueix essent un referent que ha passat a la història de l’arquitectura esportiva.
El treball de Foster ha estat presentat com un treball essencialment mediàtic. Ens han ensenyat la pell, l’embolcall, però quasi res ens ha dit de dintre. M’ha recordat el que habitualment fa l’Ajuntament mataroní, que és fer edificis sense tenir clar que hi haurà dintre i/o quines son les condicions precises per a la seva utilitat ( ex. Nau Gaudí, Casa Arenas ...).
Aquí al menys sabem que hi haurà un camp de futbol , però en que hi sortiran guanyant els espectadors , en que hi guanyarà la pràctica esportiva?. No fa pas tant que en una de les darreres remodelacions , en ensotar el terreny de joc succeí que la visera de tribuna feia que una part no tingués cap estona de sol i la gespa es malmetia. Succeirà una cosa semblant?.
Però per el que es veu la qüestió és vendre imatge i modernitat. Foster ha apostat per un pastitxe en el que difícilment es reconeix a ell mateix. Sembla com si el seu afany fos épater les bourgeois i a fe que ho ha aconseguit.
El concepte global banalitza al trencadís gaudinià, descontextualitzant-lo i establint una mena d’enganxina gegant que converteix a l’edifici en un element amb clara facilitat per ser considerat kitsch. La coberta multicolor que a més permet la seva il·luminació ens porta sense cap mena d’esforç a una clara influença de Nouvel i la Torre Agbar.
Tot acabant fent una mirada general, és evident el seu paral·lelisme formal amb l’Allianz Arena de Münich, amb una clara diferència a favor d’aquest ja que la gràcil estructura metàl·lica que l’envolta provoca una sensació de lleugeresa i agilitat , característiques que es corresponen a l’esport que en ell es realitza , mentre que el concepte global de Foster ens dona una sensació contraria de pes , d’element poc dinàmic que no s’ajusta al sentit d’un estadi.
Sigui com sigui , de moment sols podem parlar d’una maqueta. Temps tindrem de veure’l créixer i poder gaudir , o no, del resultat final. De moment cal remarcar que no ha provocat grans elogis. Tampoc moltes crítiques , ja que la por en parlar dels tòtems de qualsevol especialitat imposa el seu respecte , però el comentari general es mou més en el camp de la ironia que no pas en el de l’aplaudiment.
Justament , tot tornant del treball, una ràdio catalana en parlava amb to distés. La definició final del projecte ha estat contundent : Sembla un gegantí Dunkey Doonut ben recobert de Lacasitos.
I tots sabem que l’enginy del poble no té límits i quasi sempre encerta. Quasi tant com els bons escritors. Al voltant de tot això llegia , crec que amb signatura de Sergi Pàmies, que els estadis eren com les noves catedrals dels segle XXI. Que cal anar fent de tant en tant alguna posta a punt , però que el caràcters essencials millor no tocar-los.
I si s'escau potser seria qüestió de fer-ne una de nova.
5 comentaris:
Senzillament és el reflex de la societat actual: es valora més la forma que el fons. L'estètica (encara que sigui kitsch) que l'ética. Per posar algún exemple: el Gungengheim (o com collons s'escrigui) ja és això: una mena de "Port Aventura" on, a dins casualment, ves quina cosa, s'hi exposen quadres... Doncs el camp del Barça, com tot, va per aquí.
Són nous temps i no podem ser carques o desfassats. A Gaudí i a Van Gogh també els criticàven...
D'aquí a 100 anys ja en tornarem a parlar, Pere!
Pere Pasqual i Pere,
totalment d'acord amb vosaltres. Però cap dels grans mitjans de comunicació catalans s'ha atrevit a qualificar de vulgar, buit i poc original el projecte. Els fa por la borregada culer? Quina pena de país, quina merda de projecte.
Sóc del Barça (i una mica de l'Espanyol) i estimo Catalunya.
Per acabar d’adobar-ho he sentit avui a n’en Lluís Permanyer que explicava que el projecte de Foster té un gran problema. Tots els electes lumínics , que som part molt important del projecte “estètic” ( ? ) no compleixen la llei de contaminació lumínica de la Generalitat , i per molt.
Certament cada vegada més sembla el gran projecte faraònic d’un nou ric ( Laporta ) que vol entrar a la història , sigui com sigui. Les declaracions la passada nit a “El Larguero” en son paradigmàtiques.
De fet, la història (que s'estudia a les universitats i apareix als llibres i a internet) està farciada de projectes faraònics i grandielocuents que, a la llarga, la gent acaba admirant i convertint en icona, maravella, emblema i simbol: Torre Eifel, Taj Mahal, Piràmides, Alhambra, Escorial, Sagrada Familia, Capilla Sixtina, etc. Qui sap que serà d'aquí uns anys el Nou Camp Foster i d'altres "bodrios" actuals... Jo sóc el primer én criticar moltes coses ("animus provocandi"), però haig d'acceptar, finalment, els cànons arquitectònics, artístics i estètics que m'imposa la meva cultura, educació, civilització, moda, intel.lectualitat o snobisme...
I quant a les normatives de la Generalitat, del Govern Central, d'Estrasburg o de l'OMS: què m'en dieu dels nivells de contaminació acústica de motos, cotxes i obres al carrer. Tothom se les "pixa" com vol. La pela, nois...
Pels més vulgars que l'Estadi el veiem com a lloc de visita quincenal o setmanal si s'escau Champions o Copa, ja era hora que ens milloressin una mica l'Estadi, almenys els que no seiem a la llotja: El tema d'olors i serveis, l'olor a pixum d'uns lavabos antidiluvians i anacrònics, de butifarra a la planxa i crispeta; una mica de color en la gran estructura de formigò armat (com tu dius és un gran projecte i tot un referent que revolucionà el concepte d'estadi (només cal veure la diferencia amb majoria d'estadis de grades a banda i banda de quatre columnes laterals o estadis circulars, elíptics d'una sola graderia); en tot el que respecta a accessos i entorn... Home ha portat bé 50 anys, però suposo que li ha arribat l'hora d'una nova cara.
Jo no sé si és el capritx d'un nou ric. De veres tenim una junta qualitativament molt millor que les dels darrers 25 anys, aquest que no parlaven de política (Núñez i Gaspart eren uns "fatxes" de cal ample, aquest darrer d'Alianza Popular i tot) però no sortien d'un model anquilosat i gris. De fet com bé diu en Pere-Màrtir, potser d'aquí un temps potser serà observat com tants d'altres projectes faraònics o capritxosos. Com l'edifici de Barcelona que més m'atrau, la Pedrera, negoci d'un dandy tarambana que va fer un bon casament, Pere Milà, encarregat a un geni.
Publica un comentari a l'entrada